Carles Pàramo va entrar en política al 1987 i surt tres dècades després deixant com a principals llegats urbanístics el port esportiu, la Riera Ginjolers convertida en Rambla, el Teatre Municipal i un dels millors passeig marítims del litoral català
30 anys resumits en una carta de poc més de 30 minuts, “espero que la majoria de les persones que sou aquí em perdoneu si m’allargo massa en el discurs. L’alcaldessa i la resta de govern i de regidors saben que per a ells és l’últim sacrifici abans no se’m treguin de sobre”, va afirmar Carles Pàramo en començar a llegir ahir durant el ple ordinari per acomiadar-se del seu escó com a primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Roses en particular i de l’activitat política en general, en la que ha estat president de la Diputació de Girona i diputat a les Corts Generals.
Un ple ordinari, però extraordinari per les circumstàncies com va quedar palès amb la sala de plens repleta de ciutadans, familiars, companys, d’amics personals i d’amics que ha fet dins la política. D’aquests va haver-hi una bona representació com va ser la presència del president de la Diputació de Girona, Pere Vila, l’alcalde de Llers, Carles Fortiana, o el del Port de la Selva, Josep Mª Cervera. També van ser-hi presents antics regidors amb els que va formar equip de govern com Miquel Gotanegra, Paquito Sastre, Josep Alemany i Pere Gotanegra, d’altres amb els que va estar a l’oposició com la Montse Sastre, i uns que tornaran a l’Ajuntament després del comiat de Pàramo, com és el cas de Josep Maria Mas Blanch, que el substituirà o la Sílvia Ripoll que tornarà al consistori com a càrrec de confiança.
Després de llegir la seva carta de comiat, que reproduïm a sota, els portaveus dels diferents grups municipals, així com la majoria dels regidors van voler dirigir a Carles Pàramo unes paraules de comiat. Unes paraules en la que van predominar els bons desitjos en la seva nova etapa com a ciutadà.
Carta de comiat de Carles Pàramo
Alcaldessa, regidors, família, amics, companys de partit, mitjans de comunicació, funcionaris gràcies per ser aquí.
Faré una mica d’història, ara fa 30 anys, el 1987, vaig entrar a la política i, malauradament, hi vaig entrar amb mal peu. De cop i volta em vaig trobar en un govern que no s’havia d’haver constituït mai, per anar en contra d’algú més que no pas per anar a favor d’un ideal, el primer quatripartit de la història moderna del nostre ajuntament.
Com era d’esperar, aquell govern, va acabar com el rosari de l’aurora, amb una moció que va donar pas a un govern encara més absurd, uns fets que van sumir el poble de Roses en una mena de depressió. A més, vivíem una època molt difícil, amb enfrontaments racistes al carrer a causa de la crisi i manca de treball i una part de la joventut patint els estralls de la droga. El panorama no podia ser pitjor.
Per la nostra part, a sortir de l’atzucac i descrèdit de com es va portar la moció de censura, CDC, amb en Miquel Gotanegra, com a president, va decidir fer canvis importants, fins i tot traumàtics, per a reconduir la situació i preparar les eleccions del 1991. De resultes, la bona gent de convergència, em varen proposar encapçalar la candidatura, responsabilitat que vaig acceptar, amb una condició, ell en Miquel i en Josep alemany i en Ramón Danés, vindrien amb mi.
Vaig comptar amb l’experiència d’en Josep i en Ramon i varem incorporar en Baldiri Trulls. A darrera hora i, com per art d’encanteri, se’ns hi va embarcar en Jordi Vila, dient que hi tenia dret, havent-se fet militant d’Unió.
Les eleccions varen anar bé, varem empata amb el PSC. El PP d’en Pere Sanés tenia la clau i en Miquel Roca, llavores Secretari General del partit, ens va imposar acceptar l’oferta de pacte. Dos anys d’alcaldia per a en Pere i dos anys per a nosaltres.
Varem formar un govern que, sense entrar en detalls, puc qualificar d’estrafolari, per l’abisme que ens separava dels dos regidors que l’acompanyaven. Com a mostra, només cal recordar l’equivocació a l’hora de votar el seu candidat el que va motivar la presentació d’una nova moció de censura que, sortosament, es va resoldre en pocs dies. Mal començament i mal final. Un govern que va començar amb majoria i que, fet el relleu a l’alcaldia varem continuar havent passat els dos regidors a l’oposició amb una actitud absoluta i injustificadament bel·ligerant.
El juny del 1993, després de molts neguits sobre si el PP compliria o no, amb unes setmanes de retard, en Pere Sanés, imposant-se als seus, va renunciar a l’alcaldia i va aconseguir fer complir el pacte. Com veieu la meva història com a alcalde va tenir un començament ben galdós.
Sort de la bona entesa amb els companys sobre tot amb en Miquel i en Josep. Plegats i amb la complicitat de la Sílvia Ferrer, encara que fora de l’ajuntament però amb una excel·lent sintonia amb nosaltres varem crear un pinyol generador d’idees, deslligats de qualsevol interès personal. Aquesta actitud tan simple, deixeu-m’ho dir, és el que va donar el tomb a la política local.
En el pla personal i per a entendre quins són les determinacions que m’han acompanyat sempre, faig saber que el mateix dia de la meva elecció, a casa, el meu fill en Carles, llavores amb 18 anys, amb un posat entre seriós i preocupat, em va dir, “si us plau, pare, no facis mai res que ens pugui avergonyir”. No se si ell se’n recorda, jo si. I li puc dir que he complert. Posant l’èmfasi en el sentit ètic de la política, els que heu estat regidors amb mi, en tots i cada un dels governs que he presidit, sou testimoni de les paraules que una i altre vegada us vaig adreçar: “tots som diferents, podem ser més o menys simpàtics, més o menys eloqüents, més o menys treballadors o més o menys intel·ligents però no tenim cap excusa per a no ser ni honestos ni lleials” … passats els anys, puc assegurar que tots hem complert.
Quan aquests dies algun periodista em pregunta per les penes i alegries viscudes els dic el següent, dues alegries immenses totes dues conseqüència dels grans disgustos i patiments que he o hem patit. La primera, la que ens va donar aconseguir la majoria absoluta el 1999 després de superar la campanya més infame i descarnada que mai s’ha vist en contra d’un alcalde i la segona, també arribada de mans del poble, amb els seus vots, fent-nos guanyar les eleccions del 2011, per 5ª vegada consecutiva, superant els temps en que es va descobrir tota la malícia de les xarxes social i el que ara s’anomena la post veritat, la mentida repetida fins agafar carta de naturalesa. Vull mostrar la meva gratitud immensa per la gent que sempre m’ha fet confiança, començant pels que passant de tot el que es deia, es varen comprometre acompanyar-nos a les llistes electorals. A totes i tots, gràcies.
Torno a agafar el fil de la història. Seria injust per part meva, deixar de reconèixer la influència que en Pere Sanés va tenir sobre nosaltres, amb ell vàrem agafar en sentit de saber alçar la mirada, a pensar en gran i ben aviat ens vàrem posar d’acord. Continuant la seva obra coma alcalde, vàrem acabar la re-urbanització de Sta. Margarida i encarar els grans reptes de futur, insistint a Madrid, vàrem aconseguir el passeig de Sta. Margarida i la regeneració de la platja de la Punta i vàrem encarregar l’endegament de la riera dels Ginjolers, una obra que la majoria de la gent que viu a Roses ignora que encara no te ni 20 anys. Aquesta obra, fins que va començar el 1996 estava assumida pel poble com a utòpica. El Conseller Artur Mas hi va donar el plàcet i ara podem lluir de tenir la rambla més àmplia, llarga i moderna de les comarques de Girona. També a ell, Gràcies, Pere.
Una altra característica del nostre pas per l’ajuntament ha estat la capacitat que hem demostrat per entendre’ns amb tothom, actuant sempre en positiu. Mai les nostres candidatures ni els nostres governs han anat en negatiu, contra això o allò, contra aquest o aquell, sempre hem estat il·lusionats per a fer i sempre amb mentalitat oberta per a aconseguir sumar.
Així, després de les eleccions del 1995, ens vàrem posar d’acord amb ERC i el seu regidor, un altre amic, en Ramon Pujol amb qui vàrem governar dos mandats seguits, fins el 2003, el primer moguts per la necessitat de constituir un govern sòlid i capaç de donar estabilitat a Roses i el segon, tot i la nostra majoria absoluta, per continuar sumant, comptant amb una persona de la seva vàlua.
Del bon fer d’en Ramón Pujol, vull destacar la seva lleialtat i convicció democràtica així com la feina feta, en aquell mandat havíem aconseguit una important partida del Ministeri per a finançar les obres de la Ciutadella, que, finalment i acceptant les raons d’ERC vàrem destinar a la reconstrucció del Castell de la Trinitat. D’en Ramon també destaco la seva fermesa fent pinya amb el govern en el suport que vàrem expressar la llei de creació del Parc Natural del Cap de Creus inclosa la petició d’ampliació de l’àmbit de protecció a l’entorn de la Torre d’en Sastre i del Mas Marès. També vull fer avinent que aquell govern va incorporar a iniciativa d’ERC, la qualificació de totes les finques, darrera la Ciutadella, entre el camí de les Arenes i la Trencada, com a pulmó verd. Una proposta que avui és més vàlida que mai.
Com a prova d’aquesta actitud positiva, cal dir que després de l’experiència del quatripartit, passades les eleccions del 2011, de nou, guanyadors, vàrem buscar i trobar el suport dels regidors del PP, els amics, Manel Escobar, Àngel Tarrero i Carlos López, amb qui, com havia passat en el 1991, vàrem reconduir la política local pel camí de l’entesa i el progrés, lliures de cap prejudici partidista fins el 2015. I en aquesta nova legislatura, amb la Montse d’alcaldessa, de nou hem estat capaços d’entendre’ns amb un altre grup, com sabeu, amb els, per a mi, amics, Francesc Giner i Fèlix Llorens, gent del poble que, com abans l’Àngels i en Manel, també entenen que més enllà dels interessos partidistes i personals hi ha l’obligació de servir el poble que ens ha posat allà on som.
Amigues i amics, han estat anys de feina, de molta feina i en tots els àmbits. Si parlem de l’acció social, comptem amb uns serveis a les llars d’infants i al departament de benestar social que s’han demostrat capaços per a superar el repte que significa atendre i integrar centenars i milers de nouvinguts que ens han arribat portant com a bagatge únicament el que diuen a sobre. En tot aquest temps, hem ajudat a superar les crisis que hem patit, creant llocs de treball, molts! i hem fet les infraestructures viàries, urbanes i socials, culturals, esportives d’ensenyament, turístiques i altres que han posat la qualitat de vida dels nostres ciutadans a uns nivells inimaginables el 1993, no per que si ni per lluïment sinó per a general el necessari clima de confiança que animi la gent a crear empresa i generar llocs de treball. La clau que ens ha portat a arribar fins avui amb un èxit envejable. No suficient, segur, però envejable.
I a les dificultats de rel, cal recordar avui, les sobreviscudes. En aquest temps ens hem enfrontat a grans forestals, inundacions i nevades, desastres que ens varen impel·lir a trobar solucions per a minimitzar els riscos. Des de fa anys, Roses disposa de protocols d’actuació per a la resposta immediata en qualsevol cas i hem fet les actuacions necessàries en rieres i recs i en la xarxa de drenatge urbà. Mai més hem tornat a patir una inundació per desbordament de les rieres i les franges tallafocs que envolten el poble garanteixen, fa anys, que el foc no arribi cap casa, del poble o de les urbanitzacions.
Del repàs que estic fent, no puc oblidar, amb el profunda tristesa que ens va causar el terrible atemptat terrorista a Santa Margarida, el que se’ns va endur el Mosso d’Esquadra, en Santos Santamaria. Sempre el tindré en el record. Al Cel sigui.
Continuant el recorregut per la història municipal d’aquests anys, cal fer una ullada a l’obra de govern i ho faré amb una certa satisfacció, sense falses modèsties en atenció al reconeixement que es mereixen els companys i companyes regidors i regidores presents. Algun dia, algú que no sigui jo, us haurà de donar les gràcies.
Companyes i companys que vull anomenar, procurant no deixar-me ningú. A més dels que he anomenat del govern del 1993, Danés, Gotanegra, Alemany, Trulls i Vila, el 1995, varem incorporar la Sílvia Ferrer, no militant però col·laboradora entregada en la causa, en Paquito Sastre, home popular entre els populars i en Josep Guitart, la fermesa del qual, va resultar transcendental en aquell moment. Algun dia ho explicarem. Gràcies a tots tres.
I si transcendents varen ser les incorporacions del 1995 encara més ho va ser l’única incorporació del 1999, la d’una jove militant de qui vaig intuir vocació i capacitat de treball, la Montse Mindan, a qui li dono les gràcies per haver-me fet quedar tan bé com a visionari.
El 2003 el partit va demanar renovació i vàrem incorporar gent jove, Carol Sanés, Jordi Danés, Vicente Fernàndez, Toni Herruzo, també, per a substituir dues baixes, al final del mandat, varem comptar amb el meu fill en Carles i l’amic Josep Maria Mas Blanc, qui ara m’ha de substituir. Deixo pel final en Pere Juanola, bon amic de fora la política de qui tinc que destacar la seva immensa capacitat de treball. Amb ell vàrem afrontar els dos més importants de l’època, la construcció del port esportiu municipal i la de la piscina. Plegats vàrem construir i plegats vàrem establir uns models de gestió que ningú s’ha atrevit a tocar. Gràcies a tots.
Posteriorment, el 2011, havent guanyat les eleccions, vàrem perdre el govern, pel moviment que algun periodista local va titular com “tots contra en Pàramo”, va ser una llàstima, amb nosaltres portàvem dues persones tan vàlides i entusiastes com són la Irene Buhler i la Montse Sastre. No vàrem governar però a l’oposició vàrem posar bona feina, rigorosa i lleial. Irene i Montse, gràcies.
Tornem a l’obra de govern, recordem les petites grans coses, per exemple, la simbologia, la que crea sentit de pertinença i fa visualitzar la institució municipal. Des del primer moment ens vàrem aplicar per a tenir, de forma oficial l’escut i la bandera i, a més hi vàrem afegir un llibre d’honor i també des del primer moment ens vàrem posar a crear actes singulars per la festa major, actes la cerimònia del lliurament de la Dracma de Roses i la desfilada gegantera, acompanyada del canó i els trabucaires i la festa final amb la mostra de balls tradicionals a la plaça de l’ajuntament. Una plaça que, aprofito per a dir-ho, serveix per a tot, menys per a plaça.
I en temes més prosaics, fora de Roses, ens vàrem moure fins solucionar els problemes de trànsit a la carretera de Figueres, la que quedava col·lapsada cada cap de setmana, en arribar l’estiu. Del president Pujol vàrem aconseguir prioritzar la supressió de semàfors i construcció de les rotondes de Vilatenim i Empuriabrava, i, ja en el terme de Roses, les de les tres cruïlles de la carretera de Cadaqués amb la de Vilajuïga. Aviat és dit, però no va ser gens fàcil i do de la oportunitat va funcionar. I, sense moure’ns de les vies d’accés a Roses, podem dir, amb orgull, que cap altre poble de Girona compta amb una entrada com la nostra, un desdoblament útil, que ens salva d’inundacions i que, enjardinat per l’ajuntament, és la millor carta de presentació. Només i falta el rètol de Benvinguts.
I si l’entrada a Roses és magnífica, també ho són els passejos de mar, aconseguits de Costes de l’Estat i de la Generalitat. Una façana marítima envejable que m’obliga a fer un apartat. Parlo d’ara i em refereixo al problema que tenim per la manca de continuació o trencament de la mobilitat entre la riera dels Ginjolers i el port esportiu. Està a la vista que solucionar aquest problema és el repte de futur més important i alhora més engrescador pels governs que hi ha i haurà, serà la seva prova del cotó. Us prego recordar allò que us he dit, dels acabaments del segle XX, estem en el XXI i cal la mirada alta, coratge i seny. El repte passa per arreglar, condicionar i dignificar el front de mar de Roses, eliminant de la superfície qualsevol barrera, arquitectònica o visual. Recuperar la riba i convertir el front de mar en un espai naturalitzat i sostenible.
Una periodista em va preguntar si aquest projecte era una espina, “no”, li vaig dir, el meu temps s’ha acabat, no es una espina meva, en tot cas és un repte pels que es queden. Així ho penso i així ho dic.
D’accions importants n’hauríem de recordar moltes, per exemple, la compra de finques per a construir infraestructures, un Institut i dues escoles, la biblioteca, el teatre, l’obertura de la gran via, adequació de la Ciutadella, els dipòsits de gas, la rotonda de la carretera de Vilajuïga, la del port esportiu, i tantes altres compres que ens han permès obrir carrers. Algú se’n recorda com d’estreta era la cruïlla entre els carrer nou i Peralada? I, més amunt, la del carrer de Peralada amb el Gravina. I la prolongació de carrer de Sant Isidre, enllaçant amb Cosconilles i carrer Nou? Cal significar la compra de milers de metres on ara fem el mercat dels diumenges, compra que va possibilitar obrir la Gran Via i cal donar la importància que es mereix la compra del càmping Bahia, el que va permetre tornar a comptar amb les fires de Festa Major.
Continuant amb les actuacions de més importants recordem com en el mandat 1995/1999, CiU i ERC, en un mateix Ple, vàrem proposar i aprovar dos punts singularment importants, el primer, el de suport a la llei de creació del PN de Cap de Creus, al que ja m’hi he referit i el segon el de petició de la concessió per a la construcció i explotació del port esportiu municipal. Una altra utopia que vàrem fer saltar prèvia la presentació al poble de la proposta, amb el compromís de fer-nos responsables de la gestió pública del port.
Com tothom sap, el port es va inaugurar el 2004, però el que molta gent ignora són unes dades que donaré.
Quan el govern va fer la proposta, després d’una campanya d’informació als ciutadans seguida d’una enquesta, el 76% dels més de 1000 enquestats hi varen donar la conformitat.
El nostre, és l’únic port de tot l’Estat que de titularitat municipal.
El projecte va rebre el vist i plau de Greenpeace, Espanya, després de les llargues negociacions que personalment vaig mantenir amb els dirigents de l’OBG, a nivell estatal.
El nostre ha estat l’últim port esportiu construït a Catalunya.
Una obra emblemàtica que no ha costat ni un Euro als contribuents en ser autofinançada.
Una obra que ha generant desenes de llocs de treball, directes i indirectes i que avui aporta beneficis a la hisenda local.
Dono aquesta informació per a demostrar que les grans obres, aquesta com també la d’endegament i cobertura de la riera dels Ginjolers, són obres d’aquelles que mai vindrà cap administració exterior a fer-les, que cal promocionar-les des de l’ajuntament. Ens podran ajudar, però la primera pedra ens correspon a nosaltres. Sou prou intel·ligent per a saber de que us estic parlant.
I més actuacions importants i singulars d’aquest 24 anys. Una de les que els que companys i companyes amb qui he compartit govern se senten més orgullosos, la captació i establiment de la Zòdiac. Aquesta va ser una fita que ens vàrem proposar, que va costar sang i llàgrimes, que va comportar denuncies i mil pals a les rodes però que va comportar l’oferiment de 350 llocs de treball en uns moments en que una crisi, més dura que la que hem conegut des del 2008, portava el desespero a les famílies. Estem orgullosos d’haver aconseguit una empresa que, tot i el tsunami provocat per la globalització i la deslocalització, avui es manté ben viva, amb 150 amb tendència créixer, molts d’ells d’alt nivell tècnic.
Pocs governs poden lluir d’haver ajudat a crear, directament, tants llocs de treballs. En aquest apartat, recordar la complicitat activa de l’enginyer Valentín Méndez, veí de Roses, i la feina la capacitat de convenciment desplegada per en Miquel Gotanegra en les entrevistes a París, amb la cúpula de la multinacional.
Aixecant la mirada, en Miquel em deia fa poc, algú s’ha posat a calcular els diners que la Zòdiac ha aportat a l’economia rosinca, a través dels seus treballadors i els contractistes locals? Moralment, Roses els deu molt.
La llista d’actuacions és llarga i me’n deixaré moltes però no vull deixar de fer esment a les obres de re-urbanització de les urbanitzacions del Fumats, Buscà, Garriga, Llosa i treballs a Mas Mates, Puig Rom i altres, l’entorn del Joncar, per exemple. Unes obres amb un cost enorme, avui ens faria por, però que ha millorat la qualitat de vida els que hi viuen o hi passen les vacances fins uns límits inimaginables.
I parlant de qualitat de vida, no oblidem el nivell de serveis que avui es donen en tot allò que depèn o te competència l’ajuntament. Les escoles, la policia local, que en aquests anys ha passat de 10 agents, als 40, capaç i preparada professionalment per a superar, any rere any, reptes i més reptes. Com ho fan, també, les empreses de serveis, la mixta de neteja i la concessionària de subministrament d’aigua. I la feina de Rosersa, jardineria, enllumenat, vials i teatre i mercat.
I en repassant tots aquests èxits, cal agrair als bons treballadors, funcionaries i funcionaris que fan la seva feina amb entrega i lleialtat institucional, lleialtat que he pogut comprovar estant al govern i a l’oposició. I com si els veiés a tots, se’m fan presents les tantes i tantes jornades de treball i neguits compartits, amb el Secretari General, Paco Muñoz, la TAG, Maite Sánchez, la Interventora, Mariel·la Roig, anteriorment, mols anys, amb el seu antecessor, l’amic Ernest Ruiz, acompanyats pel bon fer de Maria Martí, tresorera. A totes i tots els envio les meves gràcies. Gratitud que prego facin extensives a tots els seus equips. Com també envio l’expressió de la meva més sincera mostra de gratitud a la Neus Magester, testimoni presencial de tants i tants patiments i afanys. La Neus, a qui l’han acompanyat una vegada o altre per la Maria Elena Carbó o la Nuri Alabert. Gràcies també.
Com també vull mostrar el meu agraïment als dos caps d’àrea que en aquests dos anys han estat el meu puntal com a regidor d’urbanisme i medi ambient, l’Anna Barceló i l’Eduard Juandó i també als juristes que els acompanyen, l’Eli Abad i en Xavier Maluquer. Plegats, hem treballat fort, i amb exigència, i hem aconseguit modernitzar l’atenció als ciutadans guanyant en eficàcia i eficiència, uns avenços que han estat possibles gràcies la gran professionalitat dels respectius equips d’administratives encapçalats per l’Anna Bruñol i la Nuri Contreras. També agreixo tot allò que han aportat enginyers, arquitectes, aparelladors, delineants i inspectors i les brigades. A tots gràcies.
No voldria que ningú se sentís oblidat, no és la meva voluntat, per si no ho he fet, reitero el meu agraïment als bons treballadors, companyes i companys dels Serveis Generals i d’esports i cultura, de les llars d’infants i de l’arxiu i promoció econòmica i turisme, de Rosersa, Rosesnet i port de Roses, i de la piscina i del cementiri. De la biblioteca i de les escoles i de la Policia Municipal i del teatre i del cementiri, de comunicació i premsa, informàtica, al SAC i a RRHH i en altres llocs que ben segur em deixo, també gràcies.
I com que l’ajuntament no és una cèl·lula aïllada de la societat, vull donar les gràcies a la societat civil que tant ha ajudat a arribar fins on som. En aquests anys hem col·laborat amb les associacions històriques com la SUF i l’AE Roses, el GEN o el Tennis, o Càrites i amb les que hem ajudat a nàixer i créixer, exemple, el Grup de Teatre de Roses, el Futbol Base, la Fundació Contra el Càncer, FADIR, o Moebius. Plegats hem remat a favor de Roses, com ho han fet amb els mitjans locals i comarcals, posant l’Empordà TV i La Veu per davant, i posteriorment al diari digital ViladeRoses, així com la GuiadeRoses. A tots gràcies.
També gràcies a les persones que en aquests anys han acceptat el reconeixement de la Dracma de Roses, alguns m’estan escoltant, el vostre exemple ens ha servit per a estimular el creixement moral i social de Roses, la vostra trajectòria i les vostres aportacions són un orgull. Gràcies.
I si en una societat el voluntariat és important, el món del treball és bàsic. En aquests anys hem comptat amb iniciatives empresarials importants que han ajudat, molt i molt. A arribar on som. En destaco algunes per a fer-me entendre, les he buscat en funció de la seva singularitat i transcendència, quasi totes, més enllà del marc estrictament local:
- La Confraria de Pescadors,
- La cooperativa d’ensenyament, Centre Escolar Empordà
- La cooperativa Pi Sunyer, el geriàtric de Roses
- El restaurant Bulli
- El parc aquàtic Aquabrava i
- La indústria naval Mil Pro – Zòdiac
Als seus equips directius els felicito per la feina feta i dinamisme i als seus associats o treballadors també els felicito per la seva professionalitat, plegats fan i fem de Roses un poble digne de ser viscut.
Estimada alcaldessa, havent llegit tot això et prego no tinguis cap dubte que aquest pas, tot i el sentiment de nostàlgia que evidentment m’acompanya, el faig amb alegria. Com m’agrada dir, em jubilo jubilosament! I amb il·lusió per a poder dedicar tot el temps que calgui a la família, a ells els vull donar tot el que fins ara els he escatimat i que tan es mereixien pel suport que tan generosament m’han donat.
Dedicació que la Carmen amb en Carles i la Núria, la meva esposa i els meus fills, acompanyats ara per en Guillem i l’Estefy i en Bernat i l’Emma i en Nil, la meva esposa, els meus fills i els meus nets, que, essent petits, poc entenen però molt intueixen, s’han guanyat sobradament, o, més ben dit, que els hi dec.
Tots ells senten que es jubilen amb mi, i estan contents . . . i, sobre tot, alleugerits, molt alleugerits. Com també ho estan els meus amics.
Uns i altres, sempre han entès i acceptat que la meva vocació de servei al país, massa sovint, els relegava a un forçat segon pla. En la seva estima i el seu escalf he trobat tota l’energia, imprescindible per a complir el meu compromís polític. Només ells ho han fet possible.
I quan dic amics, aclareixo, els de tota la vida incloent-hi la gent de Convergència de Roses, avui del PDeCAT, els seus militants i votants, els més grans i els més joves, compartint l’ideal d’un Roses en prosperitat dins una Catalunya sobirana. Ara, com el primer dia, fa trenta anys.
Montse, dit això, agraeixo que hagis acceptat i tramitat la meva renuncia com a primer tinent d’alcalde del teu govern i com a regidor del Consistori, agraïment que faig extensiu a la resta de regidors i regidores del Consistori. Gràcies pel que m’heu ensenyat, us renovo la meva salutació i quedo a la vostra disposició, com un ciutadà més, per tot allò que us pugui servir.
I per a acabar, us llegiré el poema que he anunciat, és un poema que sempre m’ha acompanyat. El vaig llegir quan vaig deixar l’alcaldia el 2007 i ho torno a fer ara, quan plego definitivament de la política activa.
En ell, l’autor, Salvador Espriu, ens fa veure l’essència del que significa la política entesa com a vocació de servei. Es diu ‘La pell de brau.
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.
Amigues i amics, aquí acabo, me’n vaig amb la consciencia tranquil·la, he fet tant com podia i tant bé com sabia i fins aquí he arribat
Adéu-siau.
Carles Pàramo i Ponsetí
1er Tinent d’alcalde
Regidor de l’àrea d’Urbanisme i Medi Ambient
Ajuntament de Roses
