Aquest diumenge es va presentar al Teatre Municipal de Roses, TMR, el documental De Bòsnia a l’Ictus, la història de la guerra dels Balcans explicada per un gironí, Miquel Ruiz, que la viure en primera persona i que actualment lluita per recuperar-se de les seqüeles que li va deixar l’ictus que va patir l’any 2010
De Bòsnia a l’Ictus és una pel·lícula de postguerra, de tragèdia, però també és un film d’humanitat, de la humanitat, solidaritat i del gran amor que sent el fotoperiodista gironí i cofundador de Fotògrafs per la Pau, Miquel Ruiz, pels demés. Se’n van anar a treballar com a reporter gràfic a la guerra dels Balcans i la magnitud de la tragèdia el va trasbalsar de tal manera que va deixar els seu ofici de fotògraf en un segon pla, però sense oblidar les seves obligacions, per posar-se a treballar per tal de mitigar el patiment de la gent que l’envoltava.
Aquest treball es va gestar durant un dinar entre Miquel i el també professional de la imatge Vicens Tomàs. Mentre en Miquel explicava la seva experiència, tremenda, que va viure a l’antiga Iugoslàvia durant el conflicte entre bosnis i serbis, i li comptava el que estava lluitant per recuperar-se de l’ictus per aconseguir tornar a Sarajevo, en Vicens pensava “que aquesta història s’ha d’explicar. I així li vaig dir: Vull fer un reportatge teu, de la teva història durant la guerra, la postguerra, la recuperació de l’ictus i de la teva tornada a Bòsnia”.
I amb la co-direcció de Pep Bosch, encarregat també del muntatge i la postproducció es va poder realitzar aquest documental d’hora i mitja de metratge,“De Bòsnia a l’Ictus”, rodat a Girona, Sarajevo i Srebrenica entre l’octubre de 2011 i l’octubre de 2012 i que ha comptat amb la col·laboració, entre d’altres, de l’Ajuntament de Roses.
El mateix Miquel Ruiz és el fil conductor del film, on va relatant les experiències que va viure durant la guerra de Bòsnia, el setge a Sarajevo i el genocidi de Srebrenica.
De la por de morir, de la ràbia de l’injustícia, de la necessitat d’ajudar als demés, “de la magnitud de la tragèdia” , diu al documental, que va veure i viure en primera persona
“El documental, va afirmar Pep Bosch durant la presentació, l’anàvem fent a mesura que en Miquel ens explicava les històries, no vam escriure un guió prèviament, l’anàvem escrivint i fent al mateix que en Miquel ens relatava les seves vivències”.
Més d’una vintena d’entrevistes enriqueixen el documental. En una primera part diferents personalitats de les comarques gironines deixen palès de la gran humanitat de Miquel Ruiz, com l’alcalde de Roses Carles Pàramo o el director del TMR, Enric Matarrodona o el pintor Lluís Roura.
Traslladats al conflicte, la pel·lícula compta amb el testimoni dels primers refugiats que van arribar a Catalunya com Mahira Kamenjasevic, actualment establerta a Girona i vídua d’en Mirko Kamenjasevic, periodista que Miquel va ajudar a sortir amb la seva família de Sarajevo cap a Catalunya per no ser assassinat, Munira Subašić, presidenta de l’Associació Mares de Srebrenica, Bakira Hasečić presidenta de l’Associació de Dones Víctimes de Guerra o Lana Čolaković, fillola d’en Miquel Ruiz, que va estar refugiada a Castelló d’Empúries tot i que ara torna a viure a Bòsnia.
Com diu Miquel Ruiz al final del documental “la postguerra és pitjor que la guerra. A la guerra et pot matar una bala, durant la postguerra pots morir de tristesa, de fam o de fred.”
En Miquel, l’any passat, coincidint amb el 20è aniversari de l’inici de la guerra de Bòsnia (1992-1995) va tornar a Sarajevo on es va retrobar entre d’altres éssers estimats, amb la seva fillola, la Lana.
Actualment Miquel Ruiz continua recuperant-se de les seqüeles de l’Ictus, i lamentablement ahir va ser el gran absent a la presentació del documental al Teatre Municipal de Roses ja que va ser ingressat dissabte a la tarda a l’hospital Trueta de Girona pel seus problemes de cardiovasculars, tot i que només va ser un ensurt.
