Crec que era Peter Drucker que deia que la planificació no es preocupa de les decisions futures, sinó del futur de les decisions actuals. Sens dubte, aquesta és una molt bona premissa a tenir en compte quan et correspon la responsabilitat de governar una ciutat. Per fer bé la feina, cal actuar de forma ordenada i planificada, evitant, en la mesura del possible, la improvisació i l’arbitrarietat. Quan es planifica, però, és important assegurar-te que el que ara decideixes podrà tenir recorregut i continuïtat en el futur.
Quan governes amb una majoria consolidada, que et permet aprovar amb tranquil·litat tot allò que decideixis, cal que t’asseguris que allò que planifiques tindrà viabilitat econòmica, s’ajustarà al marc legal i que encaixarà amb la realitat material del teu municipi. Si aquestes premisses es compleixen, pots tenir una certa seguretat que les decisions que prens tindran el recorregut que esperes (al marge, evidentment, de que el resultat final sigui l’esperat o no). Quan governes sense una majoria estable, però, als condicionants anteriors se n’hi suma un de nou: has d’assegurar que tindràs els suports suficients per anar desenvolupant pas a pas allò que has planificat. De res serveix aprovar ara una pla si tot allò que inclou xoca després amb una majoria política que no ho veu clar.
En aquest mandat, a Roses estem presenciant una “master class” de les conseqüències d’aquest fenomen. Al govern més absolutista de la nostra història recent li ha tocat interpretar durant quatre anys el rol de govern en minoria obligat a pactar i a dialogar. I el cert és que se li nota la falta de pràctica. Hem assistit a tota una desfilada d’intents fallits de “tragalas” amb els que havien governat amb mà de ferro durant 20 anys, aquesta vegada disfressats d’intents d’astúcia política de pa sucat amb oli.
L’exemple recent més sonat fou el famós projecte de reforma de plaça Catalunya. Un projecte el finançament del qual es va intentar colar amb calçador en mig d’una modificació de crèdit de gairebé dos milions d’euros que, en cas de no aprovar-se, suposava perdre els diners en mans dels bancs. Davant d’aquesta possibilitat, els grups de l’oposició ens vàrem abstenir per tal d’evitar danys majors. Això va ser celebrat com una victòria per part del govern, però la celebració va quedar sobtadament troncada per una moció aprovada només un mes després per la majoria absoluta del ple en què es demanava fer les coses amb seny i esperar a la redacció del pla de mobilitat per decidir què fer amb plaça Catalunya.
També recentment hem vist com el govern portava una proposta de contracte energètic amb Endesa a un ple que només uns mesos abans havia aprovat estudiar la contractació del servei a un productor d’energia exclusivament verda. Només la postura benevolent del PSC i UDC els va salvar d’una nova desfeta.
L’exemple més immediat, però, el trobem en l’aprovació del Pla Local de Joventut. Un Pla que ha de recollir les principals línies estratègiques i actuacions a desenvolupar en aquesta matèria fins al final del mandat. Malgrat les nombroses mancances que vàrem posar de manifest i les peticions d’esperar al ple següent per poder així debatre les nostres esmenes, es va voler posar a votació sí o sí, en un acte propi del “sostenella y no enmendalla”. El resultat fou una aprovació pírrica i matussera, amb només 6 vots a favor i havent de fer valer el vot de qualitat de l’alcaldessa. Una victòria? Deixant de banda que el contingut del PLJ és millorable, amb aquesta majoria tan feble estan segurs que podran tirar endavant totes les activitats i projectes que recull el pla? Que totes les propostes tindran el suport necessari? Que es dotaran les partides en els pressupostos? Tot plegat és, si més no, dubtós. De què serveix, doncs, aprovar un pla que no tens garantit que podràs desenvolupar? No hauria estat més productiu i intel·ligent (a part de democràtic) esperar i buscar un consens que assegurés el desplegament sense problemes del PLJ?
Sense un canvi de plantejament, aquest esdevindrà un mandat certament insuls i estèril en molts aspectes. Faria bé el govern de fer cas de Drucker i preocupar-se més de quin és el futur que espera a les decisions que pren més que no pas de les decisions futures. Pot ser aquestes, els correspondrà a alguns altres prendre-les.
Salut i República!
Joan Plana i Sagué
Portaveu Grup Municipal d’ERC Roses
