Mes de paraules

La pàtria avui en dia

Joan Plana2El concep de “pàtria”, que avui en dia s’utilitza en nombroses ocasions i contextos, és un concepte que ha tingut nombrosos significats al llarg dels anys i ha patit una important evolució i adaptació als contextos polítics de les diferents èpoques.

Originalment, el terme “pàtria” era una expressió llatina que feia referència al lloc de naixement. Durant l’època romana, el significat va anat variant. Son molts els autors romans (com Ovidi o Ciceró) que utilitzen el terme per a referir-se al lloc on una persona viu be, en bones condicions i on pot ser feliç.

Després de la caiguda de l’imperi romà, la paraula segueix apareixent en nombrosos escrits, en aquest cas amb unes certes reminiscències del primer significat, ja que quan s’usa es fa servir sobretot per a referir-se al poble o lloc d’origen. La paraula va prenent múltiples significats. Qui la dota d’un nou significat és l’Església, que, segurament també amb una certa influència del significat romà del lloc ideal, planteja el concepte d’una “pàtria celestial” de tots els cristians. Un concepte que pot referir-se tant a el regne diví on es troben després de la mort a una ciutat santa terrenal com Jerusalem.

Amb aquest concepte celestial de pàtria, apareix també la idea de “morir per la pàtria”, presentant-ho com una obra de devoció i fidelitat. Ivo de Chartes explica a la seva obra que els que morin en defensa de la veritat de la fe, la salvació de la pàtria i la defensa dels cristians tindran la seva recompensa en el mon celestial. En aquest mateix sentit, Enric de Gant, defensa que morir per una comunitat, per els teus germans, és quelcom més gran que morir per tu mateix. Compara aquest sacrifici amb el que Jesús va fer per a tota la humanitat.

És també a l’edat mitjana que es comença a equiparar la idea de “pàtria” amb la de regne. Apareixen, doncs els primer impostos explícitament dedicats a la “defensa de la pàtria”, un símbol inequívoc d’aquesta nova concepció. No obstant, tot i que podem trobar similituds amb el significat actual convé recordar que la forma d’organització política i social de l’època és molt diferent de l’actual. La fidelitat es devia a aquells senyors amb els quals un vassall havia establert un pacte de vassallatge o bé a la pròpia església. Així doncs, quan s’utilitza l’expressió “morir per la pàtria” en aquest context, vol dir morir en defensa del cristianisme, en defensa d’una senyor o un rei, o morir en defensa del teu poble o la teva terra en el sentit més físic de la paraula.

Durant el segle XIII que el terme pàtria que l’església havia creat comença a arrelar en el llenguatge jurídic i comencem a trobar tractadistes que defensen que la lleialtat (fidelitas) dels soldats cap a la pàtria pot ser més important que la lleialtat cap al seu senyor. Així doncs, l’evolució del concepte de pàtria cap al concepte de regne, parteix d’una secularització del concepte religiós. Per a justificar aquesta connotació del regne com a pàtria terrenal es citen autors com Sant Tomàs, Sant Agustí, Aristòtil o Ciceró. L’obra de grans autors humanistes de l’època com Dante també sustenta tota aquesta nova teoria. Mica a mica, doncs, la lleialtat es va dividint. Ja no només es gloriós morir per a Deu, si no que també ho és morir per aquesta nova “pàtria”.

Ja en època romana, el “Digesto” (obra jurídica publicada el 533 dC) parla de dues pàtries: la de cada individu i la de Roma “communis patria”. Aquesta obra va servir com a referent a l’edat medieval, es va intentar buscar l’equivalent de l’època de la “pàtria comuna”. L’Església entenia que lacommunis patria de l’època s’havia d’entendre com la comunitat cristiana. No obstant, els juristes de l’època traslladaren el concepte de “pàtria comú” a les monarquies. Així dons, la idea de regne com a pàtria va prenent cada vegada més força.

A partir del segle XV, el concepte de pàtria pateix un nou canvi. Es va deslligant cada vegada més del concepte de monarquia dinàstica i s’assimila cada vegada més una entitat nacional més abstracta. Son freqüents les apel·lacions al patriotisme per a defensar els drets i llibertats dels súbdits. En alguns casos, veiem com es pot arribar a la revolta contra un rei en nom de la pàtria, cosa que demostra que els conceptes de pàtria i monarquia ja no estaven estrictament lligats.

No obstant, no serà fins a la revolució francesa que es lligarà definitivament el concepte de “pàtria” al de “nació” i al de “estat”, i s’anirà formant mica a mica el significat actual.

Així dons, podem veure com el concepte de “pàtria” s’ha anat adaptant amb el pas dels anys a les diferents realitats polítiques del moment. Així dons, cal tenir especial cautela quan s’estudiï la realitat d’un determinat moment de passat en base a textos que citen aquesta paraula. És necessari interpretar-la sempre en funció del seu context adequat.

Així mateix, crec que aquest viatge cap als orígens i l’evolució del terme pàtria pot servir també per a fer reflexions sobre el mon actual. La societat d’avui no pot ser aliena a aquesta evolució del terme. Així doncs, crec que esdevindria un exercici d’anacronisme flagrant que intentéssim assimilar el concepte actual de pàtria a algun dels significats que ha rebut antigament. El mon actual en el que vivim te unes característiques prou peculiars com poder definir un significat pròpia de la paraula “pàtria”. En un mon globalitzat, amb unes grans corrents migratòries i amb unes comunitats humanes absolutament heterodoxes i plurals, entenc que el concepte de pàtria ha de prendre molt més inclusiu, social i comunitari que no pas identitari o religiós com ha estat en el passat.  Per posar l’exemple de Catalunya, la pàtria catalana del segle XXI hauria ser el conjunt de gent diversa amb el qual compartim un mateix espai, un mateix temps i qui sap si d’aquí poc un mateix estat. La pàtria ha de ser el que ens ha d’unir a tots, no el que exclou o separa a una part.

Joan Plana

Secció local ERC Roses