Des de ben petits, els experts ens recomanen practicar esport per tal de desenvolupar-nos físicament i per treballar capacitats fonamentals per a la vida com, per exemple, la psicomotricitat.
El que els experts (almenys els experts en medicina) acostumen a deixar en segon pla és que l’esport té una altra funció bàsica per a l’individu. Esdevé una eina socioeducativa potentíssima que facilita l’adquisició d’un seguit de valors tan importants com tenir els músculs, els tendons i els ossos sans.
Practicant esport es poden ensenyar als nens valors com la tolerància, el respecte o l’empatia millor que a qualsevol aula. Aquests valors són, evidentment, fonamentals per a la vida de cada un dels individus que els adquireixen. Però no obstant això, l’adquisició d’aquests valors per part del conjunt de la societat és un dels pilars més importants de cara a poder desenvolupar amb èxit polítiques que persegueixin la cohesió social. Partint d’aquesta premissa, doncs, podem desterrar la idea de l’esport com un simple luxe individual i podem passar a considerar-lo com un element que col·labora al bé públic i, per tant, demanar a les institucions que actuïn en conseqüència.
El valor públic i social de l’esport no acaba aquí. Podem parlar també de l’adquisició de valors com el lideratge o la competitivitat que, tot i semblar malsonants per una interpretació tancada de les teories de l’esquerra, el cert és que també són necessaris per a una societat productiva. També l’esport es converteix en una via d’incalculable valor per a poder acostar-nos, interactuar i ajudar a molts joves vulnerables, amb risc d’exclusió social o amb unes problemàtiques concretes. Com diu Usain Bolt, en aquest cas sobre l’atletisme, però aplicable a molts altres esports: “Córrer dóna una meta. Tenir una meta dóna un incentiu. Tenir un incentiu dóna la vida”.
Un cop deixat clar que fomentar l’esport és també una forma de buscar el bé comú, traslladem això a Roses: Com sempre m’agrada recordar en els meus articles, Roses té, al marge dels tòpics, un teixit social extraordinàriament fèrtil, però no sempre ben abonat. Nens, joves i no tan joves del nostre municipi intenten constantment desenvolupar interessantíssims projectes esportius. Durant els últims mesos, hem tingut oportunitat de parlar amb molta gent i conèixer molts d’aquests projectes i, si d’alguna cosa estic segura, és que de creativitat i ganes no en falten. Cal, doncs, una aposta municipal i intentar ajudar i guiar a aquesta part de la societat civil que ha decidit apostar per fomentar l’esport a casa nostra.
Tenim l’escenari perfecte per a poder desenvolupar múltiples pràctiques esportives: espais de muntanya, platja, mar… Però l’esport no s’atura aquí! Infinites modalitats de carrer, les arts marcials, el motor… Tot això al marge d’esports més tradicionals i que avui en dia ja tenen una gran implantació al nostre municipi com el futbol i el bàsquet. Estic convençuda que tenim les eines, la gent i la capacitat de tenir-ho a casa nostra si ens ho proposem.
En conclusió: comencem a mirar l’esport com una eina de socialització i educació. Una eina que des de les institucions s’ha de desenvolupar per tal de cohesionar la societat, donar reconeixement a la nostra ciutat, donar oportunitats als nostres esportistes i, el més important, donar un incentiu a molta gent que el necessita.
Verónica Medina i Flores – Coordinadora de Joventut i Esports d’ERC Roses
