Mes de paraules

Molt neoliberalisme, poca democràcia

Carles FerreiraEquiparar el concepte de seguretat amb el d’ordre públic, aixafar les aspiracions de les nacionalitats històriques en virtut d’un nacionalisme espanyol ranci i fortament excloent, legislar a través de Decret-Llei menystenint el Parlament, situar al (ex)monarca en el llimb d’allò pseudo-sagrat i intocable o encomanar-se a Nostra Senyora María Santíssima de l’Amor són alguns elements que ens recorden a èpoques (afortunadament) passades i que llegides així, fora de context, ens són més properes, com a mínim, a una dictablanda que a una democràcia avançada com a la que voldríem aspirar.

Malauradament, però, tots aquests elements ens són ben actuals i han succeït en la present legislatura. L’últim, i reprenent la primera idea del text, una proposta de llei de seguretat ciutadana aprovada pel govern que constreny de forma preocupant els nostres drets de ciutadania.

Sabedor de que l’agenda neoliberal de desmantellament de l’Estat social que està en marxa genera una forta contestació popular, la reacció del govern ha estat agitar la destral també al cor dels nostres drets civils i polítics, malgrat que no amb tota la vehemència que haguessin volgut, gràcies als avisos d’Amnistia Internacional, el Consell d’Europa o el propi -i gens sospitós de bolxevisme- Consell General del Poder Judicial. Si la gent protesta, la farem callar -d’aquí el nom Ley Mordaza– a través d’un articulat que persegueix uns objectius clarament dissuasius, a partir de la criminalització de la protesta, i que danya especialment els drets de reunió i d’expressió.

Aturar desnonaments serà sancionable, s’equipararà la manifestació prohibida amb la no comunicada, podrà condemnar-se la recol·lecció d’imatges dels excessos policials o s’haurà d’anar molt en compte a l’hora de publicar segons què a les xarxes socials. Es legalitza el discurs de “Todo es ETA” i el marge de discrecionalitat que se li concedirà a les forces de seguretat serà inquietant.

Article d'opinió de Carles FerreiraEl prestigiós diari britànic “The Guardian” va publicar, quan es va conèixer l’avantprojecte d’aquesta llei, que “la reorganización de los estados en una dirección autoritaria es parte de un proyecto a largo plazo para detener la democracia manteniendo un mínimo de legitimidad democrática“, i posava a Espanya com un dels Estats que caminava cap a aquesta direcció. Com defensa el filòsof Josep Ramoneda, anem cap a un escenari de “autoritarisme posdemocràtic” en què la contradicció entre democràcia i capitalisme, o llibertat política i desigualtats socials, comença a ser tan gran que els privilegis d’una minoria són incompatibles amb les demandes de major justícia social de la gran majoria de la població, i el sosteniment d’aquests privilegis només pot dur-se a terme contra l’opinió de la majoria, i per tant, conseqüentment, amb tics autoritaris.

La idea de que capitalisme i democràcia no són necessàriament sinònims no és nova i és força acceptada -i no cal que citem a Pinochet-, però l’afirmació de que el capitalisme, en el seu estat més salvatge, es situa frontalment en contra de la democràcia; ha passat de ser una consigna revolucionària per a uns o una idea de confessió com a molt domèstica per d’altres a una idea bastant generalitzada per culpa de les implicacions de la crisi econòmica. Thomas Piketty, el darrer gurú de l’esquerra amb el seu celebèrrim “El capital en el segle XXI“, ha tornat a posar de moda, demostrant-la amb dades empíriques, una tesi que alguns ja creien antiga però que reapareix com a rabiosament certa: Les forces d’un mercat descontrolat impulsen al ric a convertir-se en més ric i al pobre en més pobre, i això la democràcia no ho aguanta. Quanta mordassa per aquest capitalisme?

Carles Ferreira i Torres

carlesferreira@hotmail.com
carles.ferreira@ajgirona.cat
www.carlesferreira.blogspot.com