Em sentia amb la responsabilitat des de l’òptica com a ex-entrenador i col·laborador del Club Bàsquet Roses, i com a ciutadà rosinc, de dir (en aquest cas escriure) unes paraules sobre els 25 anys de l’entitat. Sobretot, perquè no vaig poder assistir, per motius personals, a l’acte de la celebració del 25è aniversari celebrat al Teatre Municipal el passat dissabte 6 de juliol.
Crec doncs, per la meva implicació amb el club, i la meva absència dissabte, que és el meu deure d’escriure aquestes paraules en agraïment al Club Bàsquet Roses.
Una entitat que durant la meva història esportiva, al llarg de les temporades que he viscut com a entrenador, no només del Roses sinó de diversos clubs de Girona i Barcelona en lligues provincials, autonòmiques i nacionals, m’ha fet entendre que el bàsquet, per a mi, és una forma de viure la vida, és una religió i, com no, una manera d’afrontar el nostre dia a dia.
En definitiva, un partit de bàsquet és la vida mateixa comprimida en 40 minuts, a on estàs contínuament prenen decisions, es la fórmula de la cultura de l’esforç, tant individual com col·lectiva.
Els clubs queden, les persones passem per ells, i hi ha una frase del meu amic Pecàreu, del CB Grifeu, que sempre recordaré. Em va dir: “David, amb un entrenador faig un equip de bàsquet, amb un jugador no”. Gran veritat, és una frase que en moments difícils, esportivament parlant, et reconfortava, sàvies que el club estava al teu costat.
A través de l’esport m’he relacionat amb gent de totes les condicions, de diferents nacionalitats de totes les parts del món. Ha estat una porta oberta a l’exterior on l’enriquiment personal ha sigut il·limitat. Per exemple, l’entrenador Moncho Monsalve, prestigiós entrenador de la lliga ACB, en un Màster organitzat a Cadis per la Federació Espanyola de Bàsquet, i al qual vaig assistir, va dir “els entrenadors som grans lladres d’idees”. Doncs això passa a la vida, i cada dia.
L’esport és l’eina integradora també per a les classe més desfavorides de la societat, les que tenen menys recursos per subsistir. El bàsquet, com d’altres esports, és una manera més de crear sinergies per a la seva integració en la nostra societat. Per això, des d’aquestes paraules vull mostrar el meu respecte i admiració incondicional aquells que estan treballant pel bé d’aquest esport. Que treballen en l’anonimat i que, de vegades, són poc reconeguts. Són persones que estan a la Juntes dels clubs perdent diners i, sobretot, temps, per dedicar a les seves famílies.
En Sebastià, la Lorena i la Mariel·la són un exemple al Club.Bàsquet Roses del que passa a la resta dels clubs de petites poblacions del nostre país.
Així, la meva més absoluta admiració. Una admiració que faig extensiva als entrenadors que es passen hores i hores dedicades als altres, petits i grans, sense cap gratificació econòmica. On l’estima per un club que es dedica a educar i formar al jovent de Roses està per sobre de rebre qualsevol contraprestació econòmica.
El meu respecte i admiració a tots
Hi ha moments en aquest fantàstic esport, del qual estic enamorat, que visualitzo quan tanco els ulls. Per exemple, abans d’un partit dins del vestidor, just abans de sortir a la pista. És aquell moment de clímax, de tensió, de concentració dels jugadors mentre escolten les teves explicacions mentre miren el full penjat a la paret on visualitzant les oportunes instruccions tant tàctiques com tècniques. Són moments de sentiments d’emocions. Són moments en els que hem de ser conscients que som docents de l’esport, que a part de formar esportistes, formem persones perquè el dia de demà puguin ser autònoms i autosuficients.
Hi ha una frase mítica de Magic Johnson que diu “la capacitat per fer millors als meus companys és el que més valoro de la meva carrera”. Hi ha una altra en especial que utilitzo habitualment, i que és del filòsof Sèneca que diu “no hi ha vent favorable per a qui no sap a on va “. Una gran veritat si a la vida no saps o no tens objectius que assolir.
Per acabar, dins la meva retina i la meva memòria tinc records nostàlgics viscuts en primera persona dins la història del nostre club. Alguns bons i d’altres no tant, però al final el denominador comú és el mateix: establir un llaç fort d’unió entre la societat del nostre poble i el club. Un Club Bàsquet Roses que al llarg de la seva història han passat en infinitats per al bé de l’educació i formació del jovent de Roses.
El futur del club serà prometedor, no ho dubto. I no sóc cap visionari quan dic això, tot i que en Sebastià, l’actual President del club, cregui el contrari.
I LOVE THIS GAME!!
David Beltran Blanco
Entrenador Nacional Superior de Bàsquet
