Pallach tenia raó. Aquesta no va ser només la reflexió de molts dirigents polítics catalans després de la transició, sinó també el titular d’alguns dels diaris que van recordar el trenta-cinquè aniversari de la mort del líder del Reagrupament durant l’11 de gener d’aquest 2012.
A més de l’efemèride, a títol personal m’he retrobat dues vegades amb Josep Pallach en les últimes setmanes. La primera, durant la constitució de la Joventut Socialista de Figueres, on diversos parlaments van fer referència a l’insigne fill de la ciutat -i al seu germà Emili, que en va ser regidor-; i la segona, en l’assamblea de constitució del moviment Avancem!, presidida per un cartell que reproduïa la següent reflexió, que pot ser molt actual, de l’home que ens ocupa: “la democràcia és autèntica, no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat va més enllà de la democràcia política”.
Mestre i pedagog, Josep Pallach va ser un home bregat en mil batalles; que va viure la guerra, l’exili -on col·laborà amb la resistència francesa contra el nazisme-, la presó -de la qual en protagonitzà una sonada evasió-, el franquisme i una transició política de la qual en fou actor destacat. Antic militant del POUM, motiu pel qual s’amagà a Roses després dels fets de maig del 37 perseguit per l’stalinisme, els seus plantejaments polítics evolucionaren des de l’heterodòxia llibertària al socialisme democràtic modern i europeu.
El fet de ser “només” socialdemòcrata el va convertir en un blanc de crítiques per part d’aquells que, bunqueritzats per culpa de les misèries del franquisme, defensaven un front obrer que s’havia de materialitzar en una aliança permanent i exclusiva amb els comunistes del PSUC i l’establiment d’un programa comú de caràcter revolucionari. Pallach, en canvi, defensava un pacte entre les classes populars i mitges i advocava per un camí de reformes democràtiques i socials per tal d’avançar de forma paulatina cap a una societat més justa. Les crítiques del figuerenc anaven destinades al dogmatisme marxista de la Convergència Socialista de Raventós i als plantejaments polítics del PSUC, doncs Pallach no podia apartar la vista dels resultats de les experiències comunistes al món -recordem que en aquell moment la URSS restava dempeus-.
També va ser durament criticat pel seu irrenunciable catalanisme. Defensor del dret a decidir i de l’establiment de llaços federatius amb la resta de pobles hispànics i europeus -ell ja parlava llavors dels Estats Units d’Europa-, Pallach denunciava que a Catalunya operessin partits “sucursalistes” com la federació catalana del PSOE. El figuerenc advocava per la construcció d’un gran partit socialdemòcrata català completament sobirà i autònom, sens perjudici d’establir pactes més o menys estables amb altres formacions socialistes de caràcter estatal.
Malgrat les evidents diferències de plantejament polític entre la formació liderada per Pallach, la Convergència Socialista de Raventós i la federació catalana del PSOE; el Reagrupament va aprovar en el seu II Congrés (09/01/1977) l’acostament cap a les altres dues formacions socialistes per tal d’aconseguir la unitat en un sol partit. Tot i així, Josep Pallach no va poder liderar el procés de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya perquè va morir sobtadament d’un atac de cor dos dies després del Congrés al qual ens referíem.
Com hagués estat l’albada de la democràcia amb un Josep Pallach viu? Hi ha qui diu que el seu carisma s’hagués pogut confrontar amb solvència al de’n Pujol. En tot cas, això ja és fer política-ficció. La lliçó que n’hem d’extreure és la següent: després de la seva mort es va comprovar que la única via possible per l’esquerra era la reformista i no la revolucionària -de fet, el nounat PSC va acabar assumint les tesis de Pallach-, i amb perspectiva podem afirmar que el seu catalanisme i la idea de bastir un partit plenament sobirà potser no ens hagués anat malament. Pallach tenia raó.
Carles Ferreira i Torres
