Mes de paraules

Roses fa un gran llaç groc humà per recordar els 10 mesos d’empresonament dels Jordis

Vila de Roses
Vista zenital del llaç groc humà realitzat a la platja Nova de Roses / Foto: Jaume Cusí

El llaç groc s’ha realitzat a la platja Nova de Roses, enfront la plaça Catalunya

Vila de Roses
Vista zenital del llaç groc humà realitzat a la platja Nova de Roses / Foto: Jaume Cusí

Ahir, 16 d’agost de 2018, deu mesos després que l’Audiència espanyola decretés presó provisional, Roses, com d’altres poblacions catalanes, va fer un gran llaç groc humà per recordar que Jordi Cuixart , president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, llavors president de l’Assemblea Nacional Catalana porten 10 mesos empresonats, des del 16 d’octubre.

Un acte per reclamar la llibertat dels Jordis convocat per Òmnium i l’ANC “en llocs, com aquí a Roses, on hi ha molta afluència de turistes i hem triat la platja perquè encara a aquestes hores n’hi ha molts i perquè ells sàpiguen del nostre rebuig a la situació que està vivint el nostre poble, amb polítics empresonats i d’altres a l’exili”, va manifestar la coordinadora de la secció local de l’ANC, Roses per la Independència, Imma Carrión.

Tot seguit, tots els convocats es van dirigir cap a la plaça Catalunya per sentir, primer, un poema (reproduït a sota) recitat pel director del Grup de Teatre de Roses, Ignasi Tomàs, i el manifest d’Òmnium Cultural per demanar la llibertat dels Jordis , llegit per l’alcaldessa de Roses, Montse Mindan.

L’acte va finalitzar amb la cantada de l’himne de Catalunya i amb un clam: “Llibertats per als presos polítics!”.

 

Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés