A pocs dies de l’11 de setembre d’enguany, com ja va succeir en el darrer, estem assistint a un espectacle públic sobre les presències i absències de partits, polítics i personatges diversos a la cadena humana que l’ANC ha preparat per aquest any. La discussió de les darreres setmanes ha girat entorn de la llista dels confirmats i dels (auto)exclosos, i del caràcter -més inclusiu o més exclusiu- que havia de prendre l’acte.
Tot i que els convocants deixen molt clar que la #viacatalana és per la independència, destaca l’última entrada a la llista de lemes oficials: “volem votar”.
Aquesta novetat ha generat certes polèmiques entre els puristes, que en cap cas volen “rebaixar” encara que sigui només aparentment el caràcter independentista de l’esdeveniment; i la resta, que veuen com un encert aquest nou enfocament més obert, de vocació més majoritària.
Evidentment l’ANC és una entitat amb un objectiu molt definit que cap lema pot aigualir: volem votar perquè volem votar sí, i això és el que es desprèn del conjunt de les declaracions dels portaveus de l’assemblea. Ara bé, és molt rellevant que l’accent es situï al damunt de la primera i més important urgència de l’agenda nacional catalana: el referèndum.
Si encara no hem guanyat la batalla de la consulta, com volem endegar la de la independència? El més raonable és que els nostres esforços col·lectius, com a país, es dosifiquin i aconsegueixin primer els mecanismes necessaris per a poder exercir el dret a decidir -consulta- i, després (si s’escau), l’Estat propi.
En aquest camí, molts i moltes socialistes acompanyarem al poble de Catalunya fins al final: personalment he dit, com ho han dit també alguns dels meus companys, que si l’alternativa a la independència ha de ser el manteniment de la situació actual; amb un Estat espanyol cada vegada més reaccionari i centralista, l’opció més raonable és l’estat propi.
És per això que també he manifestat, públicament, el meu desig d’assistir a la cadena humana, com a persona individualment, per la convivència amb els de casa , en contra de ningú i a favor del diàleg també entre els catalans i catalanes. Sense ànims de que em comptin o em deixin de comptar com a independentista: no m’agraden les etiquetes. Sense ganes de que em situïn en un o altre bàndol. Sense fer escarafalls, amb naturalitat i de forma serena. Així ho sento i així ho vull: el meu anhel polític és una Catalunya més justa i més lliure i no veig cap raó per tancar portes a qualsevol de les opcions que, legítimament, duen el poble al darrere per impulsar uns canvis que avui es fan més necessaris que mai.
Jo també vull decidir, jo també vull votar.
Magda Casamitjana i Aguilà i el Grup Municipal Socialista de Roses
