El vuitè capítol del pòdcast, emès dimecres passat, va abordar el present i futur de la joventut, amb dades alarmants i una crida urgent a actuar des de les institucions
El vuitè episodi del pòdcast Política és pedagogia, conduït per Antoni Salamanca i emès dimecres passat, va posar el focus en el present i el futur de la joventut, amb una anàlisi contundent sobre la seva situació estructural i les conseqüències socials que se’n poden derivar.
Salamanca va recordar que les advertències sobre la precarització juvenil no són noves i es remunten, com a mínim, a l’any 1997. “Fa més de vint-i-cinc anys que s’està avisant del que vindria, i no només no s’ha corregit, sinó que s’ha agreujat”, va afirmar. Segons va exposar, la crisi financera del 2008 va suposar un punt d’inflexió, mentre que el 2017 el mateix director del CIS ja alertava de la gravetat del problema. “Ara ja no estem davant d’un problema, estem davant d’una bomba de rellotgeria”, va insistir, tot assenyalant que les institucions es troben “clarament desbordades”.
Segons diferents estudis citats al pòdcast, fins al 80% de la joventut se sent sobrera o excedent. “Hi ha una generació sencera que percep que la societat pot funcionar perfectament sense ella, i això és devastador des del punt de vista democràtic i social”, va remarcar. Aquest context, va afegir, genera una forta desorientació i angoixa: “No només pateixen els joves, també les famílies i els docents, que no saben com gestionar aquesta realitat”.
El conductor del programa va enumerar diversos indicadors preocupants. “Hem normalitzat que els fills viuran pitjor que els pares, això és un canvi de paradigma molt profund”, va dir. També va destacar que “un 80% dels joves considera que hi ha massa immigració”, que “el tram de 16 a 25 anys és el que presenta més índex de suïcidi a Espanya” i que “un de cada quatre joves creu que amb una dictadura es viuria millor”. A més, va subratllar la precarietat laboral, assenyalant que “és molt greu que el 65% dels menors de 30 anys que treballen siguin pobres. Això trenca qualsevol expectativa de futur”.
Davant d’aquest escenari, Salamanca va defensar la necessitat urgent d’un “pla de xoc” i d’un escut social específic per a la joventut. “No estem parlant de mesures cosmètiques, sinó d’una intervenció decidida i immediata”, va afirmar. I va advertir: “si no s’actua, aquest problema tornarà en forma de bumerang i impactarà de ple en tota la societat”.
En aquest sentit, va alertar que la resposta a aquesta situació no serà necessàriament una mobilització col·lectiva com en altres èpoques. “No veurem grans moviments organitzats com abans, sinó respostes fragmentades, cantonals, sovint reactives i violentes”, va explicar. Segons va apuntar, el nihilisme i el sentiment de “no future” ja són evidents: “El jovent està instal·lat en el ‘no future’, i això és un semàfor vermell claríssim”. Però va anar més enllà quan va afirmar que “el risc real és el neo-feixisme que s’està incubant, i no ho podem ignorar. I en això, les xarxes socials hi tenen molt a veure”.
Salamanca també va advertir del perill de determinades narratives que contraposen col·lectius. “És molt perillós començar a enfrontar joves amb jubilats, perquè això només genera més fractura social”, va assenyalar. I va afegir: “No podem caure en les guerres culturals de sempre: ni de races, ni de sexes, ni de generacions. El problema de fons és un altre”. En aquest sentit, va ser clar, “el conflicte real és entre rics i pobres, entre desigualtats creixents que no s’estan abordant” va afirmar.
Com a part de les possibles solucions, el conductor del pòdcast va posar èmfasi en la necessitat de reforçar l’educació informal i no formal. “Hem deixat caure espais que eren clau per a la socialització i el compromís dels joves”, va lamentar, en referència a l’excursionisme, l’escoltisme o els agrupaments. Segons va explicar, aquests espais han estat substituïts per altres dinàmiques menys estructurades: “Ara predomina un entreteniment desvinculat de les associacions i molt condicionat per les xarxes socials”.
En aquest punt, va ser especialment crític: “Les xarxes socials no estan ajudant a generar ciutadania activa, al contrari, estan creant tribus i bombolles desconnectades de la realitat”. I va afegir que “això dificulta l’exercici de drets com l’associació, l’organització o la participació política”.
Per il·lustrar el contrast amb altres èpoques, Salamanca va citar el cas del pedagog i polític Josep Pallach. “Quan llegeixes textos que Pallach va escriure entre els 12 i els 17 anys, et preguntes quin adolescent avui seria capaç de fer-ho”, va reflexionar. “No és una qüestió de talent individual, és el context educatiu i social el que ha canviat profundament”,va apuntar.
El capítol va comptar també amb la participació d’Imma Carrión, docent jubilada de Roses, activista per la llengua i membre d’Òmnium Cultural, que va aportar la seva visió sobre l’evolució del jovent i el paper de l’educació.
Salamanca va tancar el pòdcast amb una advertència clara: “Si no som capaços d’oferir horitzons reals a la joventut, el sistema democràtic se’n ressentirà inevitablement”. I va concloure que “la situació és greu, però encara som a temps d’actuar. El que no ens podem permetre és continuar mirant cap a una altra banda”.
Capítol 8 del podcast ‘Política és pedagogia’
