Salamanca denuncia la desinversió en humanitats i assenyala les xarxes socials com a principals agents deseducadors fora de l’escola
En el cinquè capítol del pòdcast Política és pedagogia, emès a Empordà TV, Antoni Salamanca va posar el focus en “La crisi de valors”, una preocupació que, segons va sostenir, és a l’arrel de la creixent sensació d’inseguretat, l’incivisme i els conflictes de convivència que es viuen a molts barris i ciutats. Lluny de quedar-se en la superfície dels símptomes, Salamanca va proposar un diagnòstic estructural: “No estem davant d’un problema puntual, sinó davant d’una crisi sistèmica que travessa totes les dimensions de la societat”.
Segons va explicar, la crisi de valors és la conjunció d’altres crisis que s’han anat solapant en les darreres dècades: política, demogràfica, climàtica, energètica, econòmica, migratòria o lingüística. “És un efecte acumulatiu, però hi ha una variable que ho està pagant especialment: la crisi de l’educació, i dins d’aquesta, la crisi de l’educació en valors”.
Salamanca va defensar que el sistema educatiu ha anat perdent capacitat de transmissió humanística en favor d’una orientació cada cop més tecnocràtica i mercantil. “Hem prioritzat la formació científica, tecnològica i digital, que és necessària, però ho hem fet en detriment de les humanitats”, va assegurar el politòleg. En aquest sentit, va lamentar la progressiva reducció del pes de la història, l’art, la literatura, la filosofia, la cultura clàssica i les ciències socials i polítiques, així com del pensament crític i la formació interdisciplinària.
Per a Salamanca, aquesta deixadesa no és menor. “Quan arraconem les humanitats, arraconem també els fonaments de la ciutadania democràtica”, va sostenir. I hi va afegir que “sense una educació sòlida en valors, la societat queda exposada als contravalors dominants”.
Contravalors en expansió i buit institucional
El politòleg va establir un marc comparatiu entre el que va definir com a “potents contravalors” que imperen avui —consumisme, individualisme, plaer immediat, hedonisme, narcisisme, nihilisme o amoralitat— i la “minsa incidència real” de l’educació en valors. “Fora del sistema educatiu, que ja és insuficient, és on aprenem entre el 80 i el 90% del que sabem. I en aquest espai no s’hi fa pràcticament res”, va advertir.
Aquest buit, va dir, l’han ocupat unes xarxes socials “cada vegada més deseducadores”, que operen amb lògiques d’impacte immediat, polarització i recompensa emocional ràpida. “Si les institucions no hi són, altres actors hi entren. I no sempre amb criteris pedagògics ni ètics”, va apuntar.
Salamanca va il·lustrar la seva tesi amb un exemple que va qualificar de “gràfic i simbòlic”: la desinversió en el servei de Rodalies en comparació amb l’alta velocitat. “En els darrers 30 anys s’ha invertit quinze vegades més en l’AVE que en Rodalies. És la metàfora perfecta: invertim en grans infraestructures visibles, però abandonem el servei quotidià que afecta la majoria”, va explicar. Per al politòleg, la mateixa lògica s’ha aplicat a l’educació en valors: “Ens hem preocupat de l’aparença i hem descuidat el fonament”.
De problema de seguretat a problema de salut pública
Salamanca va alertar del risc d’errar el diagnòstic quan la degradació de la convivència es planteja exclusivament en termes de seguretat ciutadana. Va recordar que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir l’any 2007 que determinats fenòmens de violència i desestructuració social s’han d’abordar com un problema de salut pública.
“Si convertim una crisi de valors en una simple qüestió policial, estem aplicant el tractament equivocat”, va sostenir. I va advertir que, sense una intervenció estructural, “correm el perill que les nostres ciutats derivin cap a escenaris propis del Far West, on impera la llei de la selva”.
Davant d’aquest escenari, va reclamar un “pla de xoc” que consideri l’emergència social i educativa com una prioritat estratègica. “Cal revertir retallades, reduccions i oblits acumulats durant anys. No n’hi ha prou amb mesures cosmètiques”, va afirmar. La seva proposta passa per una formació en valors a gran escala, coordinada i finançada per les institucions, però dinamitzada per la societat civil organitzada i per la implicació d’agents socials, culturals, econòmics i ambientals.
Referents per a una reconstrucció humanista
En el tram final del pòdcast, Salamanca va apuntar alguns referents que, al seu parer, haurien d’inspirar les institucions abans d’adoptar narratives centrades exclusivament en la seguretat. Va citar la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum i la seva obra Por qué la democracia necesita de las humanidades, on defensa la importància de les humanitats per al sosteniment de les democràcies.
També va esmentar el mestre budista vietnamita Thich Nhat Hanh i el seu llibre Buenos ciudadanos, com a exemple d’una pedagogia orientada a la consciència, la responsabilitat i la comunitat.
Finalment, va recordar la figura d’un pensador català “massa desconegut”, el filòsof i pedagog nascut a Figueres Joan Estelrich, autor de l’obra Amor y mundo. “No cal anar tan lluny per trobar referents. Aquí mateix tenim tradició i pensament suficient per reconstruir un marc de valors sòlid”, va reivindicar.
Amb aquest cinquè capítol, Política és pedagogia va consolidar una línia argumental que vincula l’acció política amb la responsabilitat educativa. Per a Salamanca, la conclusió va ser clara: “Si hi ha una vacuna contra els contravalors, és l’educació en humanitats. El que manca no és el remei, sinó la voluntat d’administrar-lo amb determinació i a l’abast de tothom”.
Capitol 5 (que no 6) del pòdcast ‘Política és pedagogia’
