El nou episodi del podcast “Política es pedagogia” reflexiona sobre com fer pedagogia des de l’acció política i social, apostant Salamanca per la presència, l’exemple i l’acompanyament com a claus per reconnectar amb la ciutadania
En el quart episodi del podcast “Política es pedagogia”, Antoni Salamanca posa el focus en una expressió recurrent després de mals resultats electorals: “no ens hem sabut explicar”. Per ell, aquesta justificació amaga una mancança més profunda.
“Quan un partit diu que no s’ha explicat prou, en realitat està admetent que no ha fet pedagogia”, afirma. I hi afegeix: “La política o és pedagògica o acaba desconnectant de la gent”.
Concretar i facilitar
Salamanca defensa que política i pedagogia són “un concepte indivisible”. Fer més pedagògica l’acció política, diu, passa per dues accions bàsiques: concretar i facilitar.
“Concretar vol dir parlar clar, simple i breu. Sense verborrea ni retòrica brillant que no resol res”, sosté. I facilitar implica “estar al servei, ser accessibles i posar la informació a l’abast, sense amagar-nos darrere webs, apps o xarxes”.
Com a referents d’aquesta manera de fer, cita Arcadi Oliveres i Lluís Maria Xirinacs, “persones que, més enllà de les discrepàncies, van saber posar per davant allò que ens uneix”.
De la ciutat educadora a la ciutat punitiva
Per fer més política l’acció pedagògica, Salamanca reclama “més compromís i més praxis social” i obrir la pedagogia a tota la societat, més enllà d’escoles i instituts.
Com exemple posa la societat educadora de Marta Mata, política i pedagoga socialista catalana, reconeguda en el nomenclàtor a molts carrers de Catalunya (Roses, per exemple), que l’any 1990 va impulsar des de Barcelona, pionera al món, arreu de l’estat i a tot Europa, el concepte de ciutats educadores. Avui, però, lamenta que aquesta empenta hagi perdut força, ja que que només 26 dels 940 municipis catalans mantenen experiències consolidades com a ciutats educadores.
En paral·lel, apunta que Barcelona ha hagut d’endurir la seva ordenança de civisme. “Quan falla la pedagogia social, apareix la via punitiva. I això és un símptoma preocupant”, adverteix.
Presència, exemple i acompanyament
Salamanca resumeix la seva proposta en tres conceptes: presència, exemple i acompanyament.
“Presència física i continuada, però també implicada. Present amb essència”, precisa. Donar exemple significa “estar al servei dels problemes de la gent, no del partit”. I acompanyar recupera el sentit etimològic de pedagogia: “Els polítics han d’acompanyar els ciutadans a resoldre problemes, no esperar que els vagin a buscar”.
Com a exemples contemporanis, cita José Mujica, l’expresident de l’Uruguai, autodidacta i referent per la seva proximitat i coherència vital, i Claudia Sheinbaum, actual presidenta de Mèxic que -malgrat trajectòries diferents- “han fet la política accessible i concreta”.
Finalment, situa com a fars intel·lectuals el pedagog brasiler Paulo Freire, autor de “Política e pedagogia”, i el català Rafael Campalans, autor de “Política vol dir pedagogia”.
Amb aquest quart capítol, Antoni Salamanca insisteix en una idea central: sense pedagogia no hi ha política transformadora possible. I sense compromís, exemple i proximitat, la política corre el risc d’allunyar-se d’aquells a qui diu servir.
Capítol 4 del podcast ‘Política és pedagogia’
