“Fes que siguin segurs els ponts de diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills“, li cantava Salvador Espriu a Sepharad. El relat del catalanisme cultural i polític s’ha basat, històricament, en el concepte vicensvivista “d’arreglar Espanya”, de redimir-la dels seus errors, de col·locar-li al davant un mirall perquè es reconegui tal i com és: una nació de nacions, diversa, plural; i no l’expressió artificial d’un castellanisme d’arrel centralista i homogeneïtzador.
De fet, empès per la convicció de que els catalans sabem i volem una Espanya tal i com és -diversa-, el propi Joan Maragall havia arribat a dir que els catalans som més espanyols que els castellans o que per ser bon espanyol s’ha de ser bon català.
Si aparquem aquesta cavil·lació abstracta i parlem de mots concrets i precisos, però, tot plegat es traduiria políticament en la recerca de l’encaix i l’aposta pel federalisme, això és, units en la diversitat. De fet, podem afirmar que l’últim intent d’encaix, de canviar o “d’arreglar Espanya”, el va dur a terme el president Maragall amb l’Estatut de 2006. En el seu discurs pronunciat al Parlament de Catalunya el dia de l’aprovació del text (30 de setembre de 2005), va expressar-ho clarament: “Doncs bé, farem les espanyes. Jo personalment en sóc -crec que en som tots- un enamorat d’aquestes espanyes. Tant, que les volem canviar una mica […]. És el gran repte, el repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No solament parlar de nosaltres i ells. No, és que nosaltres som ells, també. I en la mesura en què ho som, volem canviar una mica això a què pertanyem“.
Després, ja coneixem la resta de la història: feixuc procés d’aprovació de l’Estatut a Madrid, pacte de la rebaixa entre Mas i Zapatero, frustració, sentència del Tribunal Constitucional, més frustració, i finalment, multitudinària manifestació el 10 de juliol de 2010. El 10J va expressar l’esgotament de la via del catalanisme clàssic o encaixista, que ens ha servit i ens serveix per caminar, però amb el matís de que cada vegada hi ha més catalans que comencen a plantejar-se caminar per una altra banda.
El catalanisme polític s’ha basquitzat, i ha passat de tendir la mà a Sepharad amb voluntat redemptora a actuar de forma semblant al foralisme basc, o sigui, un “feu el que vulgueu que nosaltres anem a la nostra”. De fet, això és el que es despren del concert “a la catalana” acordat pel Parlament de Catalunya en el Ple sobre el Pacte Fiscal de fa només unes setmanes.
En aquest context, els camins de futur es veuen obligats a adaptar-se a la realitat del moment i a la voluntat dels catalans i les catalanes que els recorreran. Una d’aquestes vies, la del federalisme, es veu greument ferida. Seguir plantejant un encaix “tossut” quan pràcticament no trobem interlocutors a l’altra banda de l’Ebre lamina fortament la credibilitat d’aquells que la segueixen formulant de forma inalterada, com si no hagués passat res en els darrers anys.
Això és el que proposo: el federalisme s’ha de reformular a partir del dret a decidir, però exercit per dos subjectes polítics diferents. D’una banda, pel conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i de l’altra i en un plànol diferent, per la resta d’Espanya: És aquesta la que ha de decidir, com a resposta a la creixent mobilització dels catalans i les catalanes -que hem vist i que segurament veurem aquest 11 de setembre- si vol conviure amb Catalunya des d’una posició d’igualtat, de respecte i de lleialtat o si prefereix que aquesta construeixi els seus propis camins.
Si escull la primera opció, serem molts catalans (i m’atreveixo a dir que la majoria) els que estarem disposats a refer un projecte comú tal i com l’ideaven els teòrics del catalanisme. Si incomprensiblement escull la segona, molts apostarem per caminar cap a la somniada Europa dels ciutadans amb nous ponts, havent-se trencat, ja definitivament, els que poetitzava Espriu.
Carles Ferreira i Torres
carlesferreira@hotmail.com
www.carlesferreira.blogspot.com
