Mes de paraules

Coses que passen (durant el Nadal)

francesc_ginerAquest any, durant les festes de Nadal, hem vist com els diferents restaurants del nostre poble de nivell més aviat alt, amb menús de cap d’any que oscil·laven entre els 80 i els 160 € (o fins i tot més), estaven plens com un ou. En canvi, per a la resta, els de nivell mitjà, la punxada ha estat evident. La por a gastar es manifesta clarament fins i tot en aquests dies tan assenyalats, encara que això nomes afecta una part de la societat, la majoria, que restem a l’expectativa, frenats, a l’espera de temps millors, a l’espera que ens deixin ser el que hem estat sempre: una societat dinàmica, amb vida i amb ganes de fer i de desfer.

Un dels esdeveniments que tanquen aquestes festes i que per als més menuts és un dels més importants, és l’arribada dels Tres Reis de l’Orient, una diada que hauria de ser la festa màgica per excel·lència, que hauria de fer que ens oblidéssim per uns instants dels moments que vivim. Però això, a Roses, no passa. La festa de la il·lusió es fa sense això, precisament: sense cap il·lusió. Veure la cavalcada dels Reis a Roses no solament no transmet cap sentiment màgic, sinó que fa que et quedis igual o pitjor que abans d’haver-la vist. A Roses els Reis haurien d’arribar com sempre: per mar. Si bé és veritat que el nostre estimat Jordi ens va deixar —i amb ell el seu vaixell—, també és cert que hi ha altres empreses que disposen del transport marítim adient per continuar aquesta tradició. Desconec si s’ha intentat o no, però que a Roses els Reis han d’arribar per mar, ho tinc molt clar.

Per altra banda, hi ha la desfilada i tots els seus components. Entenc que la gent que hi participa ho fa amb ganes i amb bona fe, però després de veure el resultat final, em fa l’efecte que han estat uns Reis molt insípids i que les coses es podrien millorar. Vull remarcar també la manera com es reparteixen i llancen els caramels. La meva neboda es va posar a plorar quan li va caure un pluja intensíssima d’aquestes llaminadures disparades com autèntics projectils.

Així és que puc afirmar que els organitzadors han posat molt de la seva part perquè la cavalcada es pugui valorar com una de les més dolentes dels últims anys.

El que passa la nit de Reis, però, és el mateix que passa amb la nit que es fa la processó per Setmana Santa, o el mateix que passa quan tots nosaltres preparem l’arribada del Carnestoltes. Parlo de tres festes tan diferents perquè en vull treure una conclusió: cap d’aquestes manifestacions tradicionals té res a veure amb el que havia estat temps enrere.

Roses, que jo recordi, ha estat, des de sempre, un poble culturalment força limitat. L’enveja que molts de nosaltres hem tingut a les poblacions on podies trobar un casal, un ateneu, un casino, un centre cívic, etc., crec que ha estat molt notable per part de molts dels rosincs. És molt probable que Roses, en ser una població situada en un indret meravellós, igual que altres poblacions veïnes, hagi estat víctima de la seva pròpia història i del meravellós entorn que l’envolta. Perquè Roses sempre s’ha ofert al visitant, al turista de pas, sempre ha estat víctima dels especuladors, del comerciant que ve a aprofitar-se d’un trosset de Roses per al seu molt lloable interès i que després marxa al seu lloc d’origen per tornar l’any següent . Tot això fa que la gent que viu a Roses des de fa unes quantes generacions, vegi com tot se’n va en orris en nom de la pluralitat i de l’oferta i la demanda. Entenc i estic segur que molts de nosaltres coincidim en el fet que la societat actual ens exigeix molt i que ens hem d’anar actualitzant i renovant en tot moment. Ara bé, hi ha una cosa en la qual crec, i és que podríem fer molt més del que fem. Quan la gent que ens governa després de tants anys encara no creu el més mínim en l’associacionisme, ni en el foment de la nostra cultura, ni fa res per crear centres culturals i converteix una herència d’una veïna del poble en una simple sala d’exposicions, o la seva màxima aspiració és que un local com la SUF es pugui convertir en una futura exposició cuinera, aleshores passa el que estem veient any rere any. Quan al senyor alcalde, en l’últim ple, li vaig demanar per la possibilitat que Roses tingués un centre cívic, em va respondre amb una notable manca d’interès i sortint per la tangent que el concepte de centre cívic entra dins la idea de poble petit, que els pobles grans i les ciutats tenen casinos on la gent gran pot anar a jugar a cartes.

Si bé és veritat que un poble esdevé culte quan la cultura es fon amb un altre concepte, el de la civilització, també és veritat que per ser un poble culte s’ha de treballar des dels fonaments, des de les arrels. I això, per desgràcia, a Roses no passa: ni abans ni ara ni en un futur immediat. Una veritable pena! I el que dic ho dic reconeixent que, a Roses, d’associacions, clubs esportius i entitats culturals n’hi ha uns quants. Ara, això sí, tots van al seu aire!

Salut!

Francesc Giner