Coses que passen (quan els nostres polítics no pateixen cap crisi gràcies als seus sous)

Tot ha tornat a la normalitat al nostre poble després del final del mes de setembre. Els nostres fills en edat escolar ja ocupen les aules, la majoria ja han començat les seves activitats extraescolars i molts de nosaltres afrontem la tardor amb l’esperança que aquest any la crisi sigui més benèvola i no ens posi l’aigua al coll fins a afogar-nos. Parlo de la crisi perquè és un estat o una situació que molts vivim i patim tant aquí, al nostre poble, com a la resta de Catalunya. Uns que no la pateixen —almenys durant quatre anys—  són els nostres representants dels partits guanyadors.
Ara, després de nou mesos en què Gent del Poble-AM ho ha demanat pràcticament a cada ple, surten uns fulletons on podem veure el que cobrem tots els qui estem al Consistori municipal a més dels càrrecs de confiança i executives de les empreses municipals.
Si fem una anàlisi del que ens han exposat, veiem que els sous del regidors amb càrrecs i els de l’oposició entren dins  de la línia de la normalitat. No així, però, els sous dels càrrecs dels regidors situats en un escalafó més alt, com poden ser els  primers tinents d’alcalde, Montse Mindan i Manel Escobar.
Quan veiem que acaparen càrrecs, tots ells retribuïts, i gràcies a aquesta maniobra arriben a cobrar entre 45.000 € i 52.000 € anuals, em sembla un abús i una manca de solidaritat amb els temps que corren.
Tampoc entenc per què han d’anar col·leccionant càrrecs i aclaparant tot el que es posa per davant, a no ser que sigui perquè tinguin unes ganes infinites de treballar o moltes ganes d’omplir-se les butxaques a costa de l’Administració.

Carles Pàramo, com a alcalde i membre del Consorci Costa Brava, s’endú, entre assistències i el Consorci, 30.050 € l’any, que sumats a  la paga que té del banc li deu sortir també una bona picossada. A més, té 1.800 € mensuals per pagar-se els viatges i les dietes durant  les seves estades a Madrid com a diputat. Jutgin vostès mateixos.

Una altra dada que ens ofereix aquest fulletó són les retribucions que reben dos assessors rosincs a la Diputació de Girona en representació dels seus partits: Magda Casamitjana (PSC) i José Antonio Valdera (UDC).  Tots dos reben un import brut de 39.000 € anuals, 3.250 € mensuals. Aquí el més curiós del cas és que no fa gaire un mitjà de comunicació de Girona  va publicar que Valdera fa més d’un any i mig que ni s’acosta per la Diputació. Tot plegat una burla per al poble i una raó més perquè la classe política tingui la fama que té.

Poc abans d’escriure aquestes ratlles vaig assistir a una reunió per parlar del problema de la venda a la manta, el conegut top manta que tenim instal·lat al passeig de Santa Margarida i a diversos punts del nostre poble. Hi assistiren el director territorial d’Interior, el senyor Albert Ballesta, l’alcaldessa de Roses, el comissari en cap dels Mossos d’Esquadra de Girona,  els caps de les comissaries de Mossos i Policia Local de Roses, i representants del comerç rosinc junt amb els regidors  Paco Martínez,  Ángel Tarrero i Ambrosio Martínez.
Va ser una reunió que va començar amb l’explicació de  les  diferents experiències que havien tingut els comerciants rosincs i els policies relacionades amb aquest tema. Pel que vaig constatar,  hi ha voluntat política d’acabar amb aquest problema i moltes dificultats, perquè el sistema judicial és un mur que afavoreix més aquesta mena d’activitats que no pas les impedeix.
No explicaré el contingut de la reunió, però sí que vull dir que es va arribar a la conclusió  que la solució no és policial sinó que s’ha de treballar partint de la base que el més important és aconseguir un consens entre tots els pobles i ciutats de Catalunya que pateixen aquest problema per fer una modificació de la llei que permeti eradicar d’una vegada per totes aquesta activitat.

Molts pensaran que tothom té dret a viure i a guanyar-se la vida, però està més que demostrat que al darrere d’aquesta activitat hi ha autèntiques màfies que s’enriqueixen a costa d’aquesta gent. Entenc que la problemàtica dels sense papers i de la immigració clandestina és un problema polític que no tenen perquè patir els nostres comerciants, que prou feines tenen a poder mantenir els seus llocs de treball i els dels seus empleats. Hi haurà més reunions, i espero que amb la voluntat de tots plegats es pugui arribar fins a Madrid, que és on de veritat es pot solucionar aquest greu problema.

Salut!

Francesc Giner

Exit mobile version