‘Roses i el Mar’ es va projectar en la darrera sessió del Cicle Fem Memòria de Roses
Aquest passat dimarts es va celebrar al Centre Cultural de Ca l’Anita la tercera i darrera sessió del quart Cicle Fem Memòria de Roses, que ha estat dedicat al món de la pesca.
L’acte, presentat per l’alcalde de Roses, Joan Plana, va consistir, en una primera part en la projecció del documental ‘Roses i el Mar’, d’Anton Antich Ferrer, que va gravar l’any 1959 la Roses d’aquell moment, on els assistents van poder comprovar com era el casc antic de la Vila, el seu patrimoni històric, la Ciutadella, el Castell de la Trinitat i el poblat visigot, i sobretot, el món de la pesca, copsant el dia a dia dels pescadors.
Finalitzada la projecció, es va encetar la segona part d’aquesta darrera sessió del Cicle Fem Memòria d’enguany amb un col·loqui amb el director del Museu de la Pesca de Palamós, Miquel Martí, l’arxiver municipal, Josep Mª Barris, “el Sant Crist Gros de la histografia local”, i el fill de l’autor del documental, Anton Antich Martí.
Una taula rodona on Barris va destacar que l’any 1959 és un any important, ja que a partir de tot just aquest any va significar un augment exponencial d’hotels. Si al 59 hi havia 7 hotels, pocs anys després es podien comptabilitzar una setantena degut a la forta irrupció del turisme. És a dir, l’any que Anton Antich Ferrer va filmar el documental ‘Roses i el Mar’, va ser l’últim que Roses va viure sense turistes, perquè a partir després van ser la principal font d’ingressos de la Vila. El 1959, doncs, va ser el límit entre el vell i el nou món a Roses.
Anton Antich Martí va explicar als assistents que el seu pare era un gran aficionat a la filmació de vídeos i que gràcies les generacions actuals poden conèixer com era Roses en aquell temps.
Per la seva part, Miquel Martí, va fer una reflexió respecte a que a finals dels anys 50 del segle XX la pesca era el pal de paller de pobles del litoral de la Costa Brava, com Roses i Palamós. Un rol que amb els anys s’ha perdut, però que Miquel Martí, va dir que s’ha de procurar que tot i que no sigui igual, sigui la mateixa, fent un símil amb una persona jove que es fa gran, ja no és igual, però és la mateixa.
