L’emblemàtic establiment del passeig marítim, obert l’abril de 1984, abaixarà definitivament la persiana el 20 de setembre després d’una trajectòria marcada per la restauració, la música, la vida social i unes nits que formen part de la memòria de diverses generacions de rosincs i visitants
Roses perdrà aquest mes de setembre un dels establiments que durant més de quatre dècades han format part de la seva vida social, gastronòmica i nocturna. El Cafè Si Us Plau, situat al número 1 del passeig marítim, tancarà definitivament les seves portes el pròxim 20 de setembre, posant punt final a 42 anys d’activitat en un dels emplaçaments més privilegiats de la façana marítima de la Vila.
De fet, el comiat ja ha començat. Ahir a la nit, la terrassa del Si Us Plau va obrir per última vegada en horari nocturn, posant fi a una de les imatges més característiques de l’establiment durant més de quatre dècades: les nits davant del mar, amb la terrassa plena de clients, sopars, copes i, durant molts anys, música en directe. A partir d’ara, el local continuarà la seva activitat fins al 20 de setembre, quan abaixarà definitivament la persiana.
Al darrere d’aquesta història hi ha Mateu Casañas, la seva dona, Rosa Puignau, i el seu cunyat, Pere Puignau. Casañas explica que la decisió de posar punt final al negoci respon a diferents circumstàncies, entre les quals hi ha els problemes de salut que afecten actualment a Rosa i Pere.
No és, per tant, una decisió senzilla després de tota una vida dedicada a un establiment que ha acabat transcendint la mateixa activitat empresarial.
“Sempre dic que si hagués anat prenent notes de tot el que ha passat aquí, tant del negoci com del personal, podria escriure dues novel·les”, afirma Mateu Casañas quan intenta resumir més de quatre dècades impossibles de condensar en unes poques anècdotes.
D’una conversa la tardor de 1983 a l’obertura l’abril de 1984
La història del Si Us Plau va començar a gestar-se la tardor de 1983. Casañas havia posat els ulls en un xalet situat davant del mar, propietat d’uns francesos i que es trobava mig abandonat. La primera idea era viure-hi i muntar un petit bar a la planta baixa.
Va ser aleshores quan Pere Puignau, que ja tenia experiència en el món de l’oci i l’hostaleria, va proposar anar més enllà.
“Un dia va venir en Pere i ens va dir: “I si ens fotem allà?”. I d’un dia per l’altre ens hi vam tirar de cap. Vam dir: “Vinga, som-hi”. No ens ho vam pensar tres vegades”, recorda Casañas.
L’escriptura de la finca es va formalitzar el desembre de 1983 i pocs mesos després el projecte ja era una realitat. Mateu situa l’obertura al públic cap al 26 d’abril de 1984.
Aquell Si Us Plau naixia en una Roses molt diferent de l’actual, en uns anys en què començaven a aparèixer nous conceptes d’oci i restauració que trencaven amb els establiments més tradicionals.
Des del principi, el Si Us Plau va voler ser precisament això: alguna cosa diferent.
Un punt de trobada abans que existissin els telèfons mòbils
Cafè al matí, restaurant, terrassa, cocteleria, pub i música en directe a la nit. El Si Us Plau va anar evolucionant amb els anys, però hi ha una característica que Casañas considera essencial per entendre la seva longevitat: “sempre va intentar ser un lloc per a tothom, hem intentat sempre atendre tothom amb bon fer. Crec que durant molts anys ha quedat com un punt de trobada, i encara ho continua sent”, assegura.
I l’expressió “punt de trobada” tenia aleshores un significat molt més literal que avui.
Abans de l’arribada dels mòbils, el Si Us Plau disposava d’un telèfon públic de monedes que els diumenges a la tarda no parava de sonar. La gent trucava preguntant si els amics ja havien arribat al local o si determinada colla era allà. “Era continu: “Escolta, que hi ha la colla aquí?”, “ha arribat fulano?”. El Si Us Plau era el lloc on havien quedat”, rememora en Mateu.
No només hi arribaven rosincs. Casañas recorda caps de setmana amb una important presència de gent procedent de Cadaqués, Figueres, la Garrotxa i altres punts de l’Empordà, convertint l’establiment en un referent que traspassava els límits de Roses.
Música en directe pràcticament cada nit
Si alguna cosa va acabar identificant especialment el Si Us Plau va ser la seva aposta continuada per la música en viu.
Una informació publicada l’agost de 2015 assenyalava que l’establiment feia ja 30 anys que programava música en directe. Jazz, blues, country, havaneres i músics de casa nostra van convertir durant dècades la terrassa en un petit escenari davant del mar.
Casañas ho confirma: “Hi va haver una època que, em sembla, menys dissabte i diumenge, fèiem música cada dia”.
Recordar tots els artistes que hi van passar és pràcticament impossible. “N’han passat molts, molts”, insisteix.
Entre els habituals hi va haver Blues de Picolat, una de les bandes més representatives del blues de la Catalunya Nord, que l’estiu de 2014, per exemple, actuava tots els dilluns de juliol i agost al Si Us Plau.
La música en directe es va mantenir fins que la pandèmia va marcar un abans i un després. Les restriccions, els canvis en el sector i la dificultat perquè les actuacions continuessin sent sostenibles econòmicament van acabar portant els responsables a posar fi a aquella etapa.
“Sempre hem promocionat la música”, reivindica Casañas, recordant també que els grups que actuaven cobraven i sopaven al mateix establiment.
Concerts amb James Brown, Tomeu Penya, La Unión i Rosario
Però l’aposta musical del Si Us Plau va anar més enllà dels concerts que se celebraven habitualment a la terrassa.
Casañas reivindica també que “vam ser pioner en l’organització de grans actuacions musicals a Roses, anys abans que apareguessin els actuals festivals de la Vila”.
Entre els records i els antics cartells que aquests dies estan apareixent mentre buiden el local, cita actuacions amb noms com James Brown, Tomeu Penya, La Unión o Rosario.
Aquella experiència els va portar fins i tot a plantejar la creació d’un festival estable.
“En Pere i jo vam anar a parlar amb l’Ajuntament perquè teníem la idea de crear-ho cada any, una espècie de festival. Però no va acabar de lligar”, explica.
Per això, ara que arriba el moment de fer balanç, Casañas vol que quedi constància d’aquesta faceta: “No és per posar-me medalles, però hem estat pioners en moltes coses”.
Els mojitos del Si Us Plau, des de la primavera de 1984
Durant anys s’ha explicat que el Si Us Plau va ser un dels primers establiments a introduir i popularitzar els mojitos i les caipirinyes a casa nostra. Mateu Casañas és prudent quan se li pregunta si realment van ser els primers de Catalunya.
“A Catalunya no ho sé, però a l’Empordà, sí”, afirma.
L’origen torna a portar a Pere Puignau. Viatger incansable i sense les obligacions familiars que tenia Casañas, va recórrer bona part d’Amèrica del Sud, Brasil, Mèxic i Cuba i va tornar a Roses amb noves idees sota el braç.
Entre elles, aquells còctels que aleshores eren pràcticament desconeguts aquí. “Els fem igual que els fèiem la primavera del 84”, explica Casañas.
I així han continuat fins avui: sense preparats industrials ni màquines, malgrat les múltiples ofertes comercials que han rebut al llarg dels anys.
Encara ara, explica, arriben clients francesos o espanyols perquè algú els ha dit que al Si Us Plau trobaran “un mojito ben fet, i això agrada”, reconeix.
Art, exposicions i molt més que restauració
El Si Us Plau tampoc va voler limitar-se a la gastronomia i la música.
Durant una etapa, el local va acollir exposicions d’artistes, als quals facilitaven l’espai, la promoció i el vernissatge. A canvi, els responsables només els demanaven una cosa: que deixessin una obra escollida lliurement per l’artista.
Alguns d’aquells quadres encara pengen de les parets del Si Us Plau i formen part del patrimoni sentimental que ara Mateu i la família s’emportaran a casa, com el que hi ara penjat sobre el desaparegut Club Méditerranée (Club Med) del Cap de Creus, que va ser una ciutat de vacances inaugurada el 1962 al paratge de Tudela. “Un quadre que m’encanta, i ara quan tanquem m’ho em porto a casa”, assegura Mateu.
Entre els records que han anat apareixent aquests dies també hi ha cartells de festes de finals dels anys vuitanta, fotografies i objectes que permeten reconstruir petites parts d’una història de 42 anys.
I és que la implicació dels responsables del Si Us Plau amb la vida de Roses va anar molt més enllà del local.
Casañas recorda, per exemple, haver participat en els inicis de diferents iniciatives de la Vila i explica que algunes de les primeres reunions per donar forma al Carnaval de Roses tal com evolucionaria posteriorment es van celebrar a casa seva, amb un reduït grup de persones al voltant d’una taula.
També recorda haver participat en iniciatives gastronòmiques prèvies a l’actual Ruta de les Tapes, ja als anys noranta, quan es van impulsar propostes conjuntes entre restaurants coincidint amb el Carnaval i es començava a reivindicar la presència dels vins de la DO Empordà, “quan llavors ningú portava a la seva carta un vi de la Denominació, i ara no hi ha un restaurant que no en tingui”.
«Hem estat sempre oberts i ens hem anat movent», resumeix.
De Ferran Adrià a Isabel Coixet, Jordi Évole o Javier Clemente
Quaranta-dos anys en un establiment d’aquestes característiques també deixen una llarga llista de persones conegudes que, en algun moment, han passat per les seves taules.
Mateu conserva especialment el record de Ferran Adrià, amb qui la família va mantenir una estreta relació. Al local hi havia una fotografia dedicada pel cuiner amb motiu del 20è aniversari del Si Us Plau.
Casañas recorda també una anècdota viscuda una nit d’hivern amb Adrià, l’enyorat Juli Soler, i uns amics. Van decidir cuinar un peix a les brases de l’antiga xemeneia del local i el foc va acabar obligant a avisar els Bombers. Quan aquests van arribar, Mateu ja havia aconseguit apagar-lo des de dalt amb una mànega.
Pel Si Us Plau també han passat al llarg dels anys personalitats de mons molt diferents. Casañas recorda, entre d’altres, la cineasta Isabel Coixet, que va participar en un rodatge realitzat al local; el periodista Jordi Évole; l’exentrenador de futbol Javier Clemente; el futbolista Thiago Alcántara o, entre molts altres, “Álvaro Bultó, que va ser-hi en aquí poc dies abans de tenir l’accident”, va ajudar a recordar en Juan Blázquez, cambrer del Si Us Plau.
Amb Clemente, Mateu Casañas va viure una de les anècdotes que encara recorda. Durant un temps disposaven d’un llibre perquè els clients coneguts hi deixessin una dedicatòria. Quan Mateu li va demanar que el signés, l’entrenador li va respondre -no precisament de la manera més simpàtica i educada- que havia anat allà simplement a prendre una cervesa tranquil.
“Llavors li vaig dir: “d’acord, perdoni”. I a partir d’aquell moment vaig guardar el llibre i no el vaig treure més”, explica.
Una filosofia que resumeix també la discreció amb què l’establiment ha tractat sempre els seus clients, fossin coneguts o anònims.
Una manera de fer turisme que ha canviat profundament
Parlar de 42 anys del Si Us Plau és parlar també de la transformació turística de Roses.
Casañas recorda una Vila en què carrers com el de Sant Sebastià o el carrer de Mairó bullien de gent a la nit i on bars, pubs i discoteques generaven una activitat nocturna que atreia públic de tota la comarca.
“Hi havia carrers pels quals a les dotze de la nit no es podia passar de tanta gent”, recorda. Aquell model ha desaparegut progressivament. Han canviat les generacions, els hàbits de consum i la manera de viatjar i de sortir de nit.
Casañas es mostra especialment crític amb l’impacte que considera que ha tingut el creixement dels habitatges d’ús turístic, tant sobre el consum als establiments com sobre la dificultat dels treballadors de temporada per trobar allotjament.
Aquest mateix estiu, explica, un dels seus treballadors no ha pogut trobar una habitació a Roses i ha hagut d’instal·lar-se en una caravana en un càmping de l’Escala i desplaçar-se diàriament fins al Si Us Plau, amb les despeses de quilometratge assumides per l’empresa.
Una realitat que, segons Casañas, exemplifica un dels grans problemes que afronta actualment el sector de l’hostaleria a Roses.
“Sempre hem sigut una mica l’arca de Noè”
Si hi ha un capítol al qual Mateu Casañas dedica una atenció especial és el dels treballadors. Per les cuines, la barra i les taules del Si Us Plau han passat centenars de persones de procedències molt diferents. “Sempre hem sigut una mica l’arca de Noè”, diu.
Espanyols, francesos, holandesos i treballadors de moltes altres nacionalitats han format part de la plantilla en diferents moments. Alguns només durant una temporada; altres durant molts anys.
Casañas espera que tots ells conservin “un bon record” del seu pas pel local. Reconeix que durant quatre dècades hi ha hagut inevitablement moments bons i dolents i decisions difícils, però reivindica haver intentat mantenir sempre una relació correcta amb el personal.
I alguns d’aquells treballadors han acabat formant part inseparable de la història de la casa.
Un relleu generacional que no arribarà
Davant l’anunci del tancament, una de les preguntes que Mateu Casañas assegura haver sentit més aquests dies és per què el seu fill, també Mateu, no continua al capdavant del Si Us Plau. Una possibilitat que pare i fill havien parlat en més d’una ocasió, però que actualment ja no es planteja.
“La gent diu: “Coi, se’l podia quedar en Mateu, el fill. I amb ell n’hem parlat moltes vegades. Potser si ens ho haguéssim plantejat fa deu anys hauria estat possible, però ara té la seva vida feta i no vol cap més local”, explica Casañas.
El seu fill ha desenvolupat la seva pròpia trajectòria professional en el món de la restauració i, segons assenyala el propietari del Si Us Plau, ja gestiona tres restaurants i una plantilla prou nombrosa per no voler assumir un quart establiment.
D’aquesta manera, una continuïtat familiar que anys enrere hauria pogut ser possible queda definitivament descartada i el tancament del Si Us Plau significarà també el final del projecte empresarial que la família va posar en marxa l’any 1984.
El 20 de setembre, l’últim servei
A mesura que s’acosta el final, la pregunta inevitable és què sentirà Mateu Casañas quan abaixi la persiana per última vegada. De moment, encara no ho sap. “És difícil, és difícil”, admet.
El 20 de setembre serà l’últim dia d’obertura. Després quedaran encara unes dues setmanes per buidar el local i endur-se fotografies, quadres, cartells i records acumulats durant més de quatre dècades.
I després? “No ho sé”, respon.
Casañas, originari de Palau-saverdera, explica que té terrenys al municipi, però descarta, entre rialles, dedicar-se a fer un hort. Sap que fins a finals d’any encara tindrà feina amb comptabilitat, documentació i tots els tràmits derivats del tancament. Més enllà d’això, encara no imagina com serà la seva vida sense haver d’obrir cada dia el Si Us Plau.
“Potser arribarà un dia que només podré caminar cinc metres i estaré aquí davant del mar mirant com passen els barcos o quantes barques de ròssec queden, que cada vegada en queden menys. Però ara no en tinc ganes. No sé què faré”.
Una persiana abaixada com a símbol del final
La família ha volgut acomiadar-se també amb una imatge carregada de simbolisme.
Durant els primers anys, explica Casañas, quan les ombrel·les de la terrassa estaven obertes volia dir que el Si Us Plau estava obert. Quan es tancaven, havia acabat la jornada.
Per això, per anunciar l’adeu han recuperat precisament la imatge de les ombrel·les tancades.
És una manera senzilla de representar el final d’una història començada la tardor de 1983 amb una conversa gairebé improvisada i convertida l’abril de 1984 en una realitat que acabaria superant totes les expectatives.
Des d’aleshores Roses ha canviat profundament. Han canviat el turisme, l’oci, la restauració, la música i les nits. Però durant 42 anys, davant del mar, el Si Us Plau ha continuat sent un lloc on trobar-se.
Uns el recordaran pels concerts. Altres pels sopars, pels mojitos, pels cambrers que els van servir durant anys, per una nit concreta, per una primera cita, per les tardes a la terrassa o simplement perquè era aquell lloc on sabies que acabaries trobant algú conegut.
I això és precisament el que Mateu Casañas voldria que quedés.
No reivindica només haver mantingut obert un negoci durant més de quatre dècades. Reivindica haver intentat innovar, haver apostat per la música, la gastronomia i la vida social de Roses i, sobretot, haver convertit el Si Us Plau en un punt de trobada per a diferents generacions.
El pròxim 20 de setembre, quan les ombrel·les es tanquin i la persiana baixi per última vegada, Roses no dirà adeu únicament a un cafè o a un restaurant.
Tancarà un establiment que durant 42 anys ha format part de la vida social, musical, gastronòmica i nocturna de la Vila i, sobretot, de la memòria de milers de persones.
