Mes de paraules

Elvira Pujol Font: “Vaig ser l’última faronera del Cap de Creus”

La Finestra de l'Empordà
Elvira Pujol Font en el far del Cap de Creus a la dècada dels 90

Les entrevistes no són especials, el que fan que siguin així són els personatges entrevistats, i si parlem d’entrevista especial sens dubte aquesta és una, ja que la seva protagonista és l’Elvira Pujol Font, la última faronera del Cap de Creus, ofici que va desenvolupar entre els anys 1982 i 2002

L’Elvira Pujol va aterrar, o emergir, segons es miri, a un indret mediterrani, costaner, d’hàbitat dispers com és Empúries, a L’Escala, un 11 de setembre de l’any 1950.  Com a ésser afortunat, ja que a mitjans del segle passat no gaire dones podien fer-ho, va poder accedir a l’escola, on va acabar el batxillerat per posteriorment fer Magisteri.
I després d’una etapa com a professora, passats els anys 70, s’assabenta d’una publicació en el BOE que feia referència a una convocatòria d’oposició al “Cuerpo de Técnicos-Mecánicos de Señales Maritimas”, que traduït a un llenguatge més col·loquial, era, ni més ni menys que el cos de faroners/es.
I l’Elvira, va passar de ser professora a faronera, l’última faronera del Cap de Creus.

ViladeRoses (VdR): Fins arribar al cap de Creus, vas tenir una bona carrera d’obstacles, com va anar el periple?

Elvira Pujol (E.P.): Una mica llarg, t’explico. Malgrat que la inclinació envers la pedagogia ha estat tossudament present al llarg de la meva trajectòria, l’oportunitat  que representava l’ofici de faronera, d’aplegar estil de vida i “modus vivendi”, va decantar la balança, i vaig formar part d’aquell grup de persones que l’any 79 vàrem opositar a faronera. Aquesta oposició, feta a la Acadèmia Zener de Madrid, per indicació de l’administració i la seva maquinària, em va portar a estar-me a Madrid, més d’un any, encadenant preparació, oposició, pràctiques postoposició, primer destí forçós al “Centro Técnico de SSMM” a Alcobendas i segon destí forçós, també a Alcobendas, com a suplent.

VdR: I ja a Catalunya, més periple…. Com acaba la història (i comença la faronera)?

E.P.: Vaig estar agregada al far de Sant Sebastià a Palafrugell, després accedeixo a la suplència per Girona i, finalment, surt a concurs la plaça pel far del Cap de Creus, a la qual puc accedir, acomplint-se el que havia estat l’objectiu i propòsit inicial. Això passava l’any 1982 i s’allargà fins el 2002.

VdR: 20 anys són molts, segur que no tot va ser lineal, quins trets destacaries?

E.P.: Aquests 20 anys no foren exempts de moments traumàtics com el “Decreto de Extinción” del 1992, el traspàs de la gestió pública (fins llavors, MOPU) als Ports Autònoms el 1993, que imposà la renúncia voluntària de funcionari/a, pels que vàrem optar a seguir com a TMSMs, passant així a laborals dels Ports Autònoms, en el meu cas al Port de Barcelona. O encara, la pèrdua del dret a l’habitatge el 2001. I entre 2001-2003 es remata aquest procés, acabant amb el que des de l’inici havia estat el binomi indissoluble Far/Faroner. 

VdR: Es correcte afirmar que ets la última faronera del cap de Creus? Abans hi va haver alguna altre persona?

E.P.: Sembla que la primera dona que obté el títol de TMSM  es el 1969, és deia Margalida  Frontera i va ocupar una de les dues places de Cap de Creus,  del 1973 al 1977. I sí, vaig ser la darrera. Entremig cap altra.

VdR: Durant els 20 anys que vas fer de faronera quins horaris feies?

E.P.: Podríem dir que davant d’una emergència (qualsevol anomalia o fallada de la senyal) no hi havia horari. La resta, mantenir i cuidar, podia ser una opció responsable. Aquesta possibilitat fou un dels factors determinants, no el principal, a l’hora  d’arrumbar cap al far. Però, sí, he tingut prou temps per destil·lar-ne un esquema abreujat  de la funció que es portava a terme, com  la tasca de vetllar, mantenir i cuidar unes instal·lacions amb la finalitat d’oferir un servei d’orientació, en format de llum. I tot això, des del far del Cap de Creus! 

VdR: Segueix sent necessària la figura del faroner o amb la tecnologia moderna n’hi ha prou?

E.P.: A l’inici dels anys 90, es planteja la possibilitat d’adaptar les instal·lacions del far a les noves tecnologies, i  alhora incorporar noves funcions de cara al trànsit marítim, la meteorologia,… Després d’un tens i llarg estira-i-arronsa, entre l’associació de tècnics i l’administració, com sol passar, la balança es va decantar cap a la voluntat política del “gobierno” i no va tardar (1992) a arribar el “decreto de extinción del cuerpo de TMSM”. El futur, en la manera que l’havíem projectat molts dels que hi érem, es va estroncar allà, i els que vàrem mantenir-nos als fars, ho vàrem fer acceptant les condicions exposades anteriorment. S’ha aplicat l’automatització necessària pel mínim de servei actual. Podia haver-se fet d’una altra manera? Òbviament. 

VdR: Dels anys a cap de Creus, quins recordes millors i pitjors? Anècdotes segurament moltes, però quines destacaries com peculiars, perilloses o espectaculars que mai oblidaràs?

E.P.: Segurament, allò que m’ha deixat  més empremta i ha passat a formar part del que em constitueix com a persona, té poc a veure amb l’espectacularitat de determinats fets i moments (tempestes, temporals, tramuntanades excepcionals,  fins i tot naufragis, un incendi entre Cadaqués i el Cap de Creus…), i sí, té a veure amb determinades vivències, com pot ser la relació amb el lloc, una integració  no violenta, un passar a formar-ne part. Té a veure amb una manera de mirar, o, l’experiència de viure els mals moments, assumint el pànic de la petitesa i la fragilitat. 

VdR: Quina sensació et dona aquest interès que hi ha últimament pels fars o per recuperar la memòria dels fars? Creus es sincer o “postureig” que es diria ara?

E.P.: Aquest interès que jo percep com un esclat bromerós, me’l puc mirar amb molt de respecte, però,  desitjaria que no fos tan sols una flamarada que acabés en incendi. Ho dic després de constatar les moltes vegades que algun aspecte de l’activitat humana  capturat per això que se’n ve dient actualitat, és desvirtuat, o simplement malmenat, per acabar formant part de la indigestió mediàtica que ens sacseja. 

VdR: Creus que les institucions fan prou per la vigilància marítima, la navegació, etc. i més amb els temporals cada vegada més forts?

E.P.: Fins i tot assumint aquests extrems climàtics que afecten l’estat del mar i per tant la navegació, és molt clamorosa la diferència d’intensitat en què l’administració s’ocupa  de l’una i de l’altra. Tocaria, amb certa urgència, intentar frenar la degradació marítima. Tan sols frenar l’impacte de les embarcacions motoritzades, especialment d’esbarjo (fondeig inadequat, aigües residuals, olis, vibració, soroll…) i redreçar la mirada economicista de curta volada que ho ha lliurat, quasi tot, al turisme de masses. Des del Cap de Creus o des de qualsevol indret del nostre entorn marítim, esgarrifa sentir, cada temporada, com ronquen els desmesurats i abusius cavalls de potència que sense anar enlloc, fugen de l’avorriment. No hi ha prou mar, ni prou planeta,  per a tanta inconsciència! 

VdR: Quines ocupacions no relacionades amb la feina del far, realitzaves en el temps lliure que tenies? Podies sortir pels voltants?

E.P.: Dues pràctiques habituals que fonamenten part del meu benestar: llegir i caminar. També, i encara al far, durant els anys noranta, m’endinso en l’estudi sistematitzat d’Anatomia pel Moviment i de Consciència Sensorial. Aquestes dues disciplines arrodoneixen i estructuren  l’interès que m’ha acompanyat al llarg de la vida cap a la singularitat humana que lliga l’actitud i el gest, per intentar una manera simplificada d’explicar-ho. 

VdR: Parla’m de la solitud, les sortides o postes de Sol, el xiular del vent, el silenci? Es obvi que en el fons buscaves un lloc apartat de la “gran ciutat”?

E.P.: Em plau fer esment de la rellevància del lloc, com element destacat, de tot allò que va contribuir a desenvolupar i atiar el propi procés vital. Potser, també, una manera d’estar al món. Sortosament,  vaig  passar a formar-ne part d’aquell lloc, i d’alguna manera,  vaig extasiar-me en les manifestacions d’aquella naturalesa de gegant tel·lúric que podia passar de l’esbalaïdora bogeria explosiva a mostrar la seva plenitud en calma, en moments de certa irrealitat. Una polifonia sensorial! 

VdR: Que notes a faltar de aquell espai verge, blau  i feréstec com era el cap de Creus?

E.P.: Tot el que es va  generar i depositar d’aquella vivència d’anys, forma part de mi, m’acompanya,  el regust d’aquella nuesa essencial, quasi edènica, o en sentit invers, adonar-se de la irrefutable realitat que evidencia les pròpies limitacions. Com a persona que habita el present acumulo nostàlgies, però, procuro que no arrelin massa. Quant al cap de Creus, les poques vegades que hi he tornat han funcionat prou bé com antídot.

VdR: Que em dius de  la pel·lícula “El faro del fin del mundo” de Kirk Douglas i Youl Brinner rodada al cap de Creus, i del far que es va construir per a l’ocasió?

E.P.: Més enllà d’una pel·lícula d’aventures, la puc veure com una metàfora, prou escaient, d’això que en diem el “món d’ara”. Apaguem la llum (del far), sembrem la desorientació i tindrem l’escenari a punt per satisfer la voracitat (dels pirates) tan humana, i que no sembla que s’hagi de refrenar i/o regular. Les restes del “Faro del fin del mundo” varen ser desmantellades el 2006, quan ja feia molts anys que eren un perill pels que s’hi atansaven, i una presència dissonant amb l’entorn.  

VdR: Fa 5 anys vaig estar a punt d’entrevistar-te pel meu llibre “Espais Blaus de la Mediterrània”, creus que avui estem més “sensibilitzats” que abans, però a l’hora, no som conseqüents?

E.P.: Justament pensant en aquests Espais Blaus, els fars em semblarien llocs idonis per ubicar-los, perfectes per  la recerca i divulgació, i que veig com una reflexió col·lectiva d’un estil de vida que hem anat bandejant, sense adonar-nos que atresorava trets culturals de saviesa que els segles han filtrat. Ens hem deixat desposseir, a canvi de tan poc! 

VdR: Elvira tens la pinta de ser una persona activa, tot i que jubilada, a que et dediques actualment?

A aprendre. Em veig i em sé com una aprenenta del viure, intensament mortal. 

Que per molts anys et tinguem entre nosaltres Elvira, i que aquesta filosofia de vida que em ressona a la saviesa de la gent mediterrània dels Espais Blaus ens il·lumini en aquesta època de voracitat, distracció i polarització. Gràcies Elvira!

Entrevista realitzada per Toni Salamanca
La Finestra de l'Empordà