Avui la família Martínez Carbonell està molt atabalada. Tothom va d’un lloc a l’altre del pis recollint allò que necessita emportar-se per passar uns dies de vacances. Les maletes plenes a vessar, impossible de tancar. Són tantes les coses imprescindibles, l’ordinador portàtil, la tablet, els adaptadors d’endolls, el bastó per a fer ‘selfies’, i d’altres coses, sense les quals no seria possible viure, que preferirien deixar d’anar de vacances abans d’abandonar-les durant tot el mes d’agost.
Finalment, agafen el cotxe amb destí a la Costa Brava per descansar uns quants dies després d’un any de treballar sense descansar ni un moment. Els Martínez Carbonell, és una de tantes famílies catalanes que tenen un petit negoci a la capital catalana, el qual mantenen amb dificultats en aquesta època de crisis endèmica, però que els ha permès, després de molts anys, estalviar per poder comprar-se un apartament, gràcies a una hipoteca que van pagant religiosament, a l’esmentada Costa Brava gironina.
Quan arriben a la població costanera, l’alegria es desferma i la sensació que passaran les millors vacances en molt de temps, fa que comencin a cantar a capela, el matrimoni i els seus dos fills, la Carolina i l’Oriol, de 15 i 12 anys respectivament, la cançó “corre l’estiu”. Una vegada aparcat el cotxe, baixen les maletes, motxilles i altres bosses. En Joan treu de la butxaca la clau de l’apartament per obrir la porta quan s’adona que no entra en el bombí. Ho torna a repetir dues o tres vegades, quan de sobte s’obre la porta, apareix un jove de dintre del pis que li demana que què vol. Com que què vull? Què fas a casa meva? La porta és tenca de cop als seus nassos.
Maleïda sigui la meva sort, maldiu en Joan, m’han ocupat el pis. La dona es va quedar d’una sola peça. Els nens plorant de ràbia. Adéu les vacances i benvingut els mals de cap. Hem de denunciar-ho a la comissaria de policia, li diu la Montse. Repleguen les maletes de l’escala, per tornar-les a col·locar en el cotxe. L’habitatge de segona residència està situada en una urbanització a poca distància de la vila. Una urbanització plena de segones residències, tant de propietaris del país com d’estrangers. En Joan pensa que la seva situació no serà fàcil de solucionar, perquè ha llegit als diaris que quan un habitatge és ocupat no hi ha forma de fer fora els ocupants.
La policia els comenta que si han canviat el pany de la porta, és molt difícil treure’ls. Podem presentar una denúncia al jutjat, i esperar. Això representarà contractar un advocat perquè porti el cas. A més, entre altres coses, serà necessari que demostri fefaentment que l’apartament és de la seva propietat mitjançant la presentació de l’escriptura corresponent. Molt malt rotllo tot plegat. Adéu vacances. La família torna cap a la capital després d’un parell de dies intentant solucionar el que no es pot solucionar immediatament i, per més inri, aquests dies els han passat en un hotel.
Tornen a la residència habitual de la capital, tristos i decebuts per tot el que els hi ve a sobre. Ells, que només volien passar uns dies al seu pis de la costa per descansar. Han treballat durant tot l’any somiant amb aquests dies que els tenen més que merescuts per no res.
Quin disgust.
Però, no s’acaben aquí les desgràcies, doncs quan volen obrir la porta de casa, es troben que no entra la clau al pany. De sobte en Joan es tem el pitjor. Efectivament, han ocupat el pis. Aquesta gent estava esperant que se n’anessin de vacances per ocupar l’habitatge dels Martínez Carbonell. Si us plau, que no sigui veritat el que estem vivint, que sigui un somni, cridava la Montse. No, la mala sort torna a trucar, mai millor dit, la porta de la desesperació. Estan afectats per la mala costum, actualment tan de moda, d’aquesta gent que se n’aprofita de la situació d’indefensió general dels propietaris. És un déjà vu. Tornar a començar un altre procés per recuperar la residència familiar.
Els Martínez Carbonell es troben al carrer. Hauran de tornar a viure en un hotel, o llogar o ocupar un habitatge, o viure en un caixer automàtic, o en un banc del parc. Quina situació tan complicada per aquesta gent que han treballat tota la vida per tenir uns estalvis per a destinar-los, entre altres coses, a tenir una residència familiar i una segona residència.
Les persones que no tenen un habitatge on viure, també estan en una situació crítica, però l’ocupació no és la solució als seus problemes. Són els governs que han de solucionar els problemes de les famílies que no tenen a on anar a viure. Hi ha habitatges buits que s’han multiplicat per la crisi de la construcció. Habitatges que podrien ser habitats, no ocupats, per les persones que no poden, ni tenen mitjans, per llogar un pis per viure. Molts diners que es destinen a grans infraestructures, segurament no prioritàries, haurien de destinar-se en primer lloc a solucionar les deficiències que es donen actualment en tot el país. Primer són les persones i després les obres comunitàries.
Com deia Antonio Machado en el seu poema cantares: Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar, és a dir, abans que existeixi el camí ha d’existir el caminant. Caminant es fa el camí. Si les persones no tenen tot el que és necessari per poder viure, difícilment podran construir un país adequat per a tothom.
Un dels arguments que els ocupes defensen, respecte de la seva actitud d’envair un habitatge, és que estan emparats per l’article 47 de la Constitució que estableix que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Però, també hem de recordar que l’article 33 reconeix el dret a la propietat privada. Per tant, són dos drets fonamentals que tenen els ciutadans, encara que l’exercici d’un, per molt fonamental que sigui, no pot impedir l’ús de l’altre. Són, en definitiva, els poders públics qui ha de promoure les condicions necessàries i han d’establir les normes pertinents perquè aquests drets siguin efectius.
Però, fins a les aleshores, el meu habitatge, és meu, o de qualsevol persona que decideixi okupar-ho?
Francisco J. Trinidad
