L’Observatori del Clima
Antoni Salamanca
Consultor ambiental
Si parlem de Km 0 segur ens entenem, però si parlem d’economia blava, ja m’hauré d’explicar més. Serveixi aquesta entrega per completar l’article que ja vaig publicar en aquest mateix diari digital el passat 20 d’abril amb l’enunciat ‘L’economia blava a la Badia de Roses’ . Certament i cada vegada sentim a parlar més d’aquest terme i més se’n parlarà sobre tot a les localitats costaneres on les activitats, lucratives o no, relaciones amb la mar, no paren de créixer, més enllà de les necessitats turístiques (aparador sovint enganyós) i de la creixent oferta “wellness” (salut i benestar). Però si a més, aquesta economia blava, s’emmarca dins una aposta social, comunitària i solidària, tant de bo de retruc per localitzar o relocalitzar l’activitat econòmica, que tanta falta fa, quan tants dèficits arrosseguem a nivell de sobirania econòmica, energètica i alimentària.
Per altra banda, la única manera de que Espais Blaus en potència esdevinguin indrets equilibrats, foragitats del turisme de masses estacional, amb alta qualitat de vida i serveis per a la població local tot l’any, es justament en la mesura que aquestes tres “sobiranies” siguin els pilars de tota la política d’un municipi.
Certament trobar un municipi que de forma simultània tingui com a nord i eix de la seva política, aquestes tres sobiranies es difícil, però cal anar cap aquí. Queda just un any per les properes eleccions municipals. Es hora ja de compromisos seriosos. Amb la sobirania econòmica, potenciant i ajudant el màxim l’economia social i cooperativa, incloses les empreses locals amb vocació Km. 0, blindar els comerços singulars, antics i autòctons, les petites tecnològiques amb vocació comarcal i les financeres catalanes ètiques i solidàries, sempre oblidades per la publicitat institucional…
Amb la sobirania energètica. Certament hi ha un “boom” amb la transició energètica, però més en relació a l’energia solar, mentre les altres renovables o son obviades o son rebutjades. Si ens hem de prendre seriosament la transició energètica, calen comunitats energètiques locals al llarg i ample del territori, però clar, per això cal un coixí cooperatiu i comunitari que no s’ha conreat. Aquesta es la mare de totes les polèmiques actuals, s’ha de fer en molt pocs anys (3-4-5), la pedagogia ambiental, energètica i climàtica, que no s’ha fet en 30 i això es molt difícil gestionar, però quan més triguem, el preu a pagar serà més alt (per la dependència energètica, en el consum) i pels impactes del canvi climàtic (no sols els puntualment “catastròfics”, també els silenciosos i que van delmant qualitat de vida, salut pública, activitats, etc.)
Per altra banda, estem al país dels serveis, dels autònoms i les pimes, que te la seva part positiva òbviament, però que a l’Empordà conforma una barreja de “nos amb nos” i de tots contra tots. Parlar de cooperativisme, cooperació estratègica, aliances, concertació o consorci, a molts indrets es ciència-ficció.
Tothom vol la seva capella o tros, com si estiguéssim a Galícia. I això que hem sigut pioners a Europa…fa 100 anys, al cap de Creus i especialment a Port de la Selva. Les activitats comunals, cooperatives, comunitàries, estaven a l’ordre del dia. Certament eren altres temps, però…com deia aquell, qui perd l’origen perd la identitat.
Finalment, amb la sobirania alimentària. Tan parlar de la dieta mediterrània i resulta que està en retrocés. No diguem ja la trilogia mediterrània (blat, oli i vi). Bè, d’oli i vi per aquí anem servits, però abandonar els camps de blat, civada, ordi, etc. per la colza (més rendible) ni parla a favor del país ni en favor d’una política agrícola catalana. I si parlem de la pesca, que hauria de ser la nineta dels ulls de l’economia blava, cada vegada depenem més de l’exterior globalitzat i de les piscifactories. Amb la de Km. de costa que tenim, el Km 0 en relació a la pesca hauria de ser d’obligat compliment a tot Catalunya.
Tot es voluntat política. Oi que per l’emergència sanitària es van dictar mesures dràstiques, limitacions, prohibicions, controls, vigilància, etc.? doncs el mateix s’hauria de fer per l’emergència climàtica o pesquera, en aquest cas. La pesca i l’agricultura les grans oblidades de Catalunya, estan ja al límit, tan al límit, que els senyals d’alarma i de catàstrofe econòmica, que està accentuant la guerra d’Ucraïna i la crisi de subministres, estan ja “trucant” a les nostres butxaques, amb preus desbocats i inflació fora de control (ja ho vaig advertir el 4 d’abril en aquest diari). Tenia que arribar el punt de no retorn i ja ha arribat.
Pot ser gràcies a això, ara tothom córrer a valorar, les virtuts i necessitats del Km. 0 i semblaria que estigui sortint de baix (de la societat civil) i de les administracions locals, amb major proximitat a la ciutadania i a les necessitats de la gent, la urgència d’endegar polítiques, programes, recursos i ajudes per tal de remuntar una situació que era/es insostenible (més impossible).
Però es en aquest marc on sembla es donen senyals d’esperança, doncs poc a poc proliferen actes, jornades, fòrums, etc. per tal d’impulsar projectes d’economia blava, o sigui, la relacionada amb el mar, que si amés es solidària i sostenible, tant millor. Pot ser les recomanacions que fa anys està fent Nacions Unides sobre el mar, es comencen a escoltar. Deixar de veure el mar com un horitzó o un paisatge, on passen vaixells o ens banyem a l’estiu i veure’l com un sector estratègic clau de l’economia local, amb vocació Km. 0. Com de fet ja tenien, vivien i treballaven els nostres avis. Llavors no se li deia ni economia blava, ni sostenible, ni circular. Simplement era el seu país, gent de terra que treballava la mar i gent de mar, que treballava la terra. Però tornem a Nacions Unides.
Ja fa anys que recomana a tots els països de la riba mediterrània que es posin a treballar els 400.000 milions d’euros que genera l’activitat econòmica “gris” (mercantil, clàssica, “capitalista” i no sostenible) per tal que progressivament es vagi reconvertint en economia blava i sostenible, molt més fàcil de reconvertir que a terra. De retruc, això significarà, per se, treballar per mitigar el canvi climàtic. Tenim una mina davant, cal posar eines i recursos, per capgirar aquesta situació. El mar es com el nostre cervell…un camp molt inexplorat encara. Podem anar molt més enllà, però molt, dels cellers submarins de vi (amb el Elixsea), l’albirament de dofins o balenes, les activitats “wellness” i spa (per a tots els públics), les papereres flotants (per recollir residus), la navegació recreativa, meditativa, silenciosa o “slow”, millor dotació de cadires aquàtiques o amfíbies per persones de mobilitat reduïda, turisme blau de descoberta o científic (geològic, ecològic, antropològic, etc.), el bici-surf (per cert, nascut a Roses), les escoles blaves i estades de rem i de vela (que estan deixant molta empremta a la Badia de Roses), etc. etc. etc. i del peix de les nostres barques!!. No tindrem perdó de Deu, si deixem perdre aquest tros de la nostra història i raó de ser.
