Perquè el lector se’n faci una idea: Artur Mas, en el seu primer decret com a president de la Generalitat de Catalunya (el de nomenament dels seus consellers), ja va incomplir una promesa electoral: la de constituir un departament exclusiu d’universitats, tal i com havia reiterat al llarg de la campanya electoral de 2010 al conjunt de la comunitat acadèmica.
Perdoneu que comenci l’article amb aquesta duresa, però el lector ha de comprendre que a hom li costa d’entendre que el mateix home que fa quatre dies ens feia pagar més taxes i ens tancava centres sanitaris sigui, avui, el salvador de la pàtria.
Si ens posem a fer balanços de govern seriosos -més enllà de l’eufòria nacional en la qual estem immersos- no crec que Convergència i Unió en sortís massa ben parada. Si recordem, CiU es va presentar a les darreres eleccions amb un programa electoral centrat en tres grans eixos: Reduir l’atur a menys d’un 10% (al novembre de 2010 rondava el 18%), mantenir les prestacions i els serveis públics sota la màxima de fer més amb menys i aconseguir el pacte fiscal per Catalunya.
El balanç, molt senzill, és el següent:
– L’atur no només no ha baixat del 10% sinó que ha augmentat fins al 22%.
– No s’ha fet més amb menys sinó que s’ha fet menys amb més: més impostos a les classes populars i mitges i menys serveis públics (retallades). Això sí, hem vist com els més rics s’han vist bonificats fiscalment amb la retirada de l’impost de successions, que només pagaven les famílies més adinerades de Catalunya.
– Per últim, el pacte fiscal ha acabat com ha acabat. El president Mas ha despatxat un tema amb el que ens ha tingut entretinguts durant dos anys, cimera rera cimera, titular rera titular; amb només dues hores de reunió a la Moncloa.
Ara, però, el president Mas ha trobat l’excusa perfecta per no haver de fer balanç de la seva gestió: manifestació històrica i “eleccions plebiscitàries”. Si fins ara ens havia entretingut durant dos anys amb el pacte fiscal, avui preveu estar tota la campanya i quatre anys més divagant “prioritàriament” sobre el Referèndum. La meva pregunta és: senyors, si ja vam acordar en seu parlamentària que celebraríem la consulta al llarg d’aquesta legislatura, no és moment de parlar de l’atur, de les retallades, de la sanitat o de l’educació?
A mi em sembla perfecte que posem sobre la taula el dret a decidir, de debò; però també m’agradaria poder decidir si he de pagar un 66% més de matrícula universitària o si la meva àvia, que no té la culpa d’haver-se fet vella, s’ha de costejar uns medicaments imprescindibles per la seva salut amb els diners que rep d’una pensió misèrrima.
Jo vull una Catalunya més lliure, si; però també més justa!
Carles Ferreira i Torres
carlesferreira@hotmail.com
www.carlesferreira.blogspot.com
