Joaquima Baiges, coneguda per tothom a Roses com la Quimeta, és la segona persona que entrevistem a la secció La Finestra de l’Empordà
Quimeta és una persona amb “Ikigai” (amb passió) pel peix, pescadora, peixatera, filla de pescador, dona de pescador, mare de pescador, que cuina i menja tot tipus de peix, amb oli dels seus olivars. Un exemple de Km 0, de menjar natural (i de ballar, que ho va fer fins fa uns 15 anys).
Va néixer a Roses ara fa 83 anys, on ha viscut tota la vida, concretament a la Cuana. Casada, amb el seu marit Agustí, de 85 anys, va tenir tres fills (un ja mort, l’Artur Fonolleras). Els altres dos, tenen 52 i 47. Es una apassionada de la vida i de la feina. Treballadora de mena, mai descansa.
ViladeRoses (VdR): Què em pot dir de Roses?
Quimeta (Q): Roses està molt bé, però jo el que conec més es el món dels pescadors, d’aquí i d’altres llocs del cap de Creus, doncs el meu pare que tenia un negoci de pesca, em portava ja de petita a Portbou, anant per Vilajuïga. Sempre hem sigut molt treballadors, tant a la mar, com als olivars fent oli, i fins i tot quan teníem raïm.
VdR: Per què a Roses? I al barri de la Cuana?
Q: Ja ve de família. Ara estem aquí, a la Cuana, de fa uns 25 anys, abans estàvem a una casa pairal cap on ara es la Telefònica. Aquí ens va millor, estem al costat del port, tenim un gran local i tot i que tenim la vida feta, pensem en els nostres fills i el nostre futur.
VdR: La riera de la Cuana sempre està seca, però algun ensurt?
Q: Ara fa anys que no plou gaire, però quan plou molt baixa força aigua i en ocasions quan ha fet tempesta grossa s’ha desbordat, l’aigua arribava a banda i banda del carrer, fins i tot entrant a cases i garatges.
VdR: Com a dona ho ha tingut difícil o l’ofici va per davant?
Q: Mai m’he acovardit per res, ni quan estava soltera, a la casa pairal o sortint a navegar amb el meu marit, durant una època. O de jove amb el pare. No he tingut por a accidents, ni a la feina del dia a dia. No es com ara, abans collíem les olives amb les mans i ara tot està mecanitzat i la gent es queixa.
VdR: Que em pot dir de la feina i la pesca de palangre?
Q: Sempre m’ha agradat el peix, pescar-lo, netejar-lo i menjar-lo. Forma part de la meva vida. La pesca amb palangre i la feina son dures, però també agraïdes. Per altra banda, soc treballadora de mena, a les 6 del matí ja m’aixeco, com molts pescadors. Ja em ve de petita, quan tenia 12 anys, ja acompanyava al meu pare i sempre he estat a punt pel que calgui, si jo ja faig gimnàstica netejant peix, no em cal anar a passejar…
VdR: Com veu la pesca actualment?
Q: Avui la pesca no es el que era, es va fent, però ha disminuït molt. Sobre tot la pesca de roca. Els submarinistes fan molt mal. Però alguna cosa més està passant de fa 3-4 anys ençà, que està disminuint molt.
VdR: Que es el primer que faria si estigués a l’ajuntament?
Q: Ara són carnavals, doncs un gran terreny per les carrosses. Que no torni a passar l’incendi de l’any passat. I encara que no estigui a l’ajuntament, si em trobés a un que va ser Alcalde, fa molts anys, que encara viu, li diria quatre coses (que ja li he dit a la cara), sobre la mort del meu fill. També s’ha de mirar més pels pobres, avui tothom va a la seva.
VdR: Com veu el turisme a Roses?
Q: Molt bé. Però els hem de tractar millor, clar que els rics sempre s’ho passen millor i els pobres menys, però donen molta vida i feina. M’agrada molt la Ciutadella, els hi tindríem que ensenyar més.
VdR: Un dia de cada dia, per vostè com es?
Q: Com tots, no se si ho porto a la sang ser treballadora, però no em sap greu. M’agrada fer coses, tractar amb la gent, vendre, de tot. També m’agraden les pel·lícules i les series, però de les que comencen i acaben, no les altres que duren i duren. M’agraden les pel·lícules d’abans, ara no es fan pel·lícules bones. També m’agraden les pel·lícules de Deu, però ara no en fan.
VdR: Quan veu pescadors que no tenen barca o que no poden sortir a pescar que pensa?
Q: Jo no hi entenc massa, però el problema es que costa molt comprar una barca de pesca. Però també s’ha de mantenir, treballar, sortir a mar, vendre, etc. Avui la gent jove no te ganes de treballar, vol diner ràpid. Els immigrants en un primer moment treballen força, però quan ja hi tenen papers i estan integrats també fan com els joves.
VdR: Vostè es molt sociable, però a més fa alguna activitat associativa?
Q: No tinc temps per això, per anar i venir, ja en tinc prou amb la feina de cada dia. I els diumenges el que m’agrada es estar amb la família i fer un bon arròs pels vuit que solem ser. M’agrada molt fer arrossos. També m’ha agradat ballar, però des de que es va morir el meu fill, fa 15 anys, ho vàrem deixar. Però m’agrada molt que la gent balli. Anirà vostè amb la seva dona a ballar a l’envelat?, venen orquestres molt bones pel Carnaval. Jo abans anava a la SUF.
VdR: Que me’n diu de la seva bona salut amb 83 anys, creu que es degut d’estar vora mar?
Q: Doncs pot ser sí, però més aviat crec que soc una persona d’abans, menjo sa i molt natural, no com ara, que no entenc la gent que menja. Menjo molt de peix i no bec. Menjo molta fruita, ben menuda a trossets doncs em falten dents, també amanides però fregides, per poder mastegar millor. I arrossos.
VdR: La mort del seu fill veig que la va afectar molt, però ara ja es passat, oi?
Q: Si, així i tot, no es només el meu fill, quan es mor algú proper em sap tan greu, que no vaig ni al tanatori. No m’agrada anar als tanatoris. No puc, ho sento. Si no es de la família, no hi vaig, m’ho passo malament. Tampoc m’agraden les esglésies riques, haurien de pensar més enels pobres.
VdR: Tenen projectes per quan es facin més grans del que són ?
Q: Doncs ens quedarem a viure aquí, no volem anar a una residència. Si ens poden cuidar els fills, bé, i si no, contractarem algú per que ens cuidi i que visqui aquí. Aquí estem bé. A més, fem molta vida de barri i això em dona molta vida.
VdR: Quimeta ha sigut un plaer, estarem en contacte
Q: Aquí li porto un programa del Carnaval, no s’oblidi d’anar a l’arrossada, que es molt popular, i aquest any fan dos tipus d’arrossos, un de verdura i un de carn.
Gràcies Quimeta, llarga vida, molta salut, molt de peix i que per molts anys la tinguem entre nosaltres. Ah! i quan vagi a comprar queviures, no arrossegui tants quilos, que ja no es tan jove, o pot ser si?
Abans d’acomiadar-nos li regalo el llibre que vaig escriure “Espais Blaus de la Mediterrània”, doncs la Quimeta és un viu exemple de les “persones d’abans” que viuen la vellesa actives, amb qualitat de vida i viuen bé, sense fer mal bé.
Gràcies!
Entrevista realitzada per Toni Salamanca
