Roses viu del turisme. Negar-ho seria negar la nostra pròpia realitat econòmica. Hotels, restaurants, comerços, empreses de serveis, activitats nàutiques i centenars de famílies depenen directament o indirectament d’un sector que ha contribuït decisivament a transformar i generar prosperitat al nostre municipi.
Per tant, no escric aquestes línies contra el turisme. Ben al contrari. Les escric perquè crec que ha arribat el moment de defensar-lo d’una altra manera.
La pregunta ja no hauria de ser quants turistes podem portar a Roses, sinó quin turisme volem per a Roses.
Durant molts anys hem associat l’èxit turístic amb les xifres: més visitants, més ocupació, més vehicles, més pernoctacions. Però arriba un moment en què qualsevol destinació madura ha de plantejar-se si créixer indefinidament és possible i, sobretot, si és convenient.
Roses té una realitat geogràfica que no podem modificar. Tenim uns accessos determinats, un espai urbà limitat i una capacitat concreta d’aparcament, mobilitat, neteja, seguretat i serveis públics.
Podem continuar augmentant visitants sense augmentar paral·lelament aquestes infraestructures?
Crec que no.
I això no és turismofòbia. És planificació.
Quan un ciutadà o un visitant necessita donar voltes durant molta estona per trobar aparcament, quan determinades voreres acaben ocupades per vehicles i obliguen els vianants a baixar a la calçada, quan els accessos es col·lapsen o quan els serveis municipals treballen al límit, alguna cosa ens està indicant que hem de revisar el model.
No podem esperar que hi hagi un accident per descobrir un problema que ja coneixem.
També hem de parlar de civisme.
La immensa majoria de les persones que ens visiten respecten Roses, consumeixen als nostres establiments i conviuen perfectament amb els residents. Però també existeixen comportaments incívics que no podem normalitzar pel simple fet que estiguem en temporada turística.
Turisme sí. Incivisme, no.
Les normes de convivència han de ser les mateixes a l’agost que al febrer. L’espai públic és de tots i respectar-lo també forma part de la qualitat d’una destinació turística.
I tenim un altre problema que fa massa anys que arrosseguem: el top manta.
És un fenomen complex que un Ajuntament, tot sol, difícilment pot erradicar. Requereix eines legals adequades, coordinació entre administracions i actuar també contra les xarxes que abasteixen aquesta activitat. Però la complexitat no pot convertir-se en resignació.
Cal actuar, reduir-ne progressivament la presència i, sobretot, no normalitzar-la.
Perquè resulta difícil explicar a un comerciant que paga lloguer, impostos, personal, Seguretat Social i compleix normatives que, a pocs metres del seu negoci, es pugui desenvolupar una activitat comercial al marge de bona part d’aquestes obligacions.
També aquí estem parlant de qualitat turística.
Per això crec que Roses necessita començar a substituir una pregunta per una altra.
No «com podem tenir més turistes?», sinó «com podem obtenir més valor del turisme que tenim?»
Més qualitat hotelera. Més gastronomia. Més comerç local. Més activitats culturals, esportives i nàutiques. Més temporada fora de juliol i agost. Més visitants que coneguin el nostre patrimoni, el Cap de Creus, la nostra pesca, la nostra gastronomia i tot allò que ens diferencia de qualsevol altra destinació mediterrània.
Desestacionalitzar també és créixer.
Un visitant a l’abril, al maig, al setembre o a l’octubre pot ser molt més interessant per al municipi que continuar concentrant cada vegada més persones durant unes poques setmanes d’agost.
I aquí administració i sector privat hem d’anar de la mà.
Necessitem inversió, aparcament, mobilitat, seguretat, neteja i una promoció turística orientada cada vegada més al valor i menys exclusivament al volum.
Perquè hi ha una cosa que no hauríem d’oblidar: la qualitat de vida dels rosincs també forma part de la qualitat turística de Roses.
Una ciutat saturada acaba sent incòmoda per al resident, però també per al visitant.
No hem de triar entre turisme i ciutadans. Hem de trobar l’equilibri perquè tots dos puguin conviure.
Roses té unes condicions extraordinàries: paisatge, mar, gastronomia, patrimoni, comerç, port, pesca i una situació privilegiada al Mediterrani. Tenim arguments suficients per competir per qualitat sense necessitat de competir només per quantitat.
Per això, si em pregunten si vull més turisme, la meva resposta és clara:
No necessàriament més. Millor.
Més ordenat, més cívic, més sostenible econòmicament, millor distribuït durant l’any i capaç de generar més prosperitat sense deteriorar la qualitat de vida de qui viu aquí.
Perquè el millor turisme serà sempre aquell que, quan marxi, tingui ganes de tornar.
I que els que vivim aquí continuem sentint-nos orgullosos de Roses.
Pere Gotanegra
Empresari i regidor de l’Ajuntament de Roses
