En el Dia Mundial de la Poesia i en el marc del Festival Març de Paraules, l’Associació Cultural DiCrea de Roses va retre un petit homenatge a les artistes de la Generació del 27 i al grup de dones conegudes com Las Sinsombrero
L’Associació Cultural DiCrea de Roses va celebrar un acte sota el títol “Per treure’s el barret. Acció reivindicativa de la dona en l’art” a la Sala dels Miralls del Teatre Municipal de Roses per això, reivindicar durant la celebració del Dia Mundial de la Poesia, el paper de les dones de la Generació del 27.
Va esdevenir un acte de recitació de poesies, a càrrec de la presidenta de l’ Associació DiCrea, Leo Patino, mentre es passaven imatges d’algunes les dones de la generació del 27 que la història ha oblidat, com ara Concha Méndez, Rosa Chacel, Carmen Conde, Ernestina de Champourcín y María Teresa León, Margarita Mallo, Ángeles Santos, Remedios Baro, Margarita Manso i Maruja Mallo, entre d’altres.
“El fet de ser dones va ser molt difícil per elles. Poques, tot i ser editores van poder publicar les seves obres. Moltes se’n van anar a l’exili, on va ser un xic millor per a la creació, i les que es van quedar aquí van ser anul·lades o ho van tenir molt difícil de poder publicar”, va explicar Patino.
Margarita Manso i Maruja Mallo, juntament amb Salvador Dalí i Federico García Lorca, van passejar per la Porta de Sol, a Madrid, traient-se el barret. Una actitud transgressora amb el que pretenien trencar la norma i, metafòricament, en absència de la peça que tapa el cap, alliberar les idees i les inquietuds.
Des de llavors, Las Sinsombrero és el nom pel qual van ser conegudes un grup de dones artistes espanyoles nascudes a finals del segle XIX i principis del segle XX.
I com va assenyalar Nuri Martí, membre de l’Associació Cultural DiCrea de Roses, “aquest acte és un petit homenatge a aquestes dones transgressores, creatives, atrevides, lluitadores i a totes les dones pioneres perquè, encara que no apareguin en els llibres d’història, gràcies a elles les dones el tenim una mica més fàcil per triar si volem treure’ns o si volem posar-nos el barret”.
Després de la recitació de poesies es va portar a terme un joc amb els dispositius mòbils. Un joc de cultura i de història, ja que les preguntes vessaven sobre la Generació del 27 i en el que el guanyador es va portar a terme un barret.
Un guanyador que tractant-se d’un divertiment al voltant de la cultura i estan present el regidor de Cultura i Festes de Roses, Èric Ibáñez, no cal donar més pistes per saber qui va ser.
Text llegit per Nuri Martí en la presentació de l’acte
Per treure’s el barret. Una acció artística de l’Associació Cultural DiCrea
Amb aquesta acció artística voldríem reflexionar i convidar-vos a reflexionar sobre el paper de les dones a la història de la literatura i l’art. Perquè, qui decideix qui passa a la història i qui no? Com es decideix i amb quins criteris qui mereix reconeixement i qui no?
Fa pocs dies, vàrem poder escoltar unes dades descoratjadores a la ràdio: les dones només apareixen en un 16% en els llibres de text. Els mestres i professors es queixen que han de buscar fora dels llibres de text el material per parlar de les dones que han tingut algun paper.
Per reflexionar sobre això, us proposem com a exemple la Generació del 27. Qui no ha sentit a parlar d’aquesta generació i dels seus artistes? Qui no ha estudiat o sentit a parlar d’autors tan coneguts com Alberti, Salinas, Lorca i molts altres? Qui no coneix alguns dels seus artistes visuals més famosos com Buñuel o Dalí?
Però a les fotos d’aquesta generació hi apareixen dones. Qui són? També són escriptores i artistes de la Generació del 27. Algú sap com es diuen? Algú n’ha sentit a parlar?
Són poetes i escriptores com María Teresa León, Josefina de la Torre, Concha Méndez, Ernestina de Champourcín, María Zambrano, Rosa Chacel o Carmen Conde.
Artistes visuals i pintores com Marga Gil, Maruja Mallo o Margarita Manso.
Totes van coincidir per estudis, per relacions d’amistat o per relacions personals amb els membres de la Generació del 27 i, de fet, van formar-ne part. Podríem parlar hores i hores d’elles i de les seves obres, però només destacarem algunes de les seves fites.
Per exemple, María Teresa León, secretària de l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, que va col·laborar en el trasllat i salvació d’obres d’art del Prado durant la Guerra Civil. Maruja Mallo, que va relacionar-se amb artistes de fama internacional com Andy Warhol, Magritte, Miró i molts altres, i que va exposar a París, Buenos Aires i Nova York. María Zambrano, poeta i filòsofa, discípula d’Ortega y Gasset, professora de Metafísica i professora a universitats estrangeres durant l’exili. Fins als anys 80 no va rebre el Premi Princep d’Astúries i el Premi Cervantes, en reconeixement a la seva obra. Concha Méndez que també va ser editora i amb el seu marit va editar les obres més conegudes i les antologies d’aquella generació, encara que als articles o presentacions de l’època només se l’esmentava a ell. O Carmen Conde, Premi Nacional de Poesia al 1967 i la primera dona en ocupar una cadira a la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola a l’any 1979.
Eren amigues, es donaven suport i coincidien als cafès literaris i al Liceu Femení. Formaven un grup cohesionat dins de la Generació del 27. Mallo explicava l’anècdota que, un dia, passejant per la Puerta del Sol amb Margarita Manso, Dalí i Lorca, van tenir l’ocurrència de treure’s el barret. En aquell moment, portar barret era símbol de tradició i elegància. Mallo recordava com els havien escridassat, insultat i apedregat. Va ser un escàndol. Aquell gest que havia començat com una ocurrència, una mena de performance, es va convertir en un gest transgessor i metafòric: treure’s el barret per alliberar les idees i les inquietuds. I des de llavors a aquest grup de dones se les ha anomenat Les sinsombrero.
I no ens oblidem tampoc de les catalanes Remedios Varo (nascuda a Anglès) i Ángeles Santos (nascuda a Portbou) que van exposar amb molt d’èxit a Madrid en aquella època. L’obra més coneguda de Santos, Un Mundo, la va pintar amb 17 anys i forma part de la col·lecció permanent del Museu Reina Sofía.
Totes eren artites per mèrits propis. Llavors, perquè hem sentit a parlar tan poc d’elles? En el seu moment ja es van trobar amb un tracte condescendent, com si fossin de segona categoria al costat dels homes del grup. Algunes es van posar noms d’home com a pseudònim, altres signaven amb el nom del seu marit o es van quedar en un segon pla. Van haver de lluitar i defensar la seva obra com a tal, no pel fet de ser escrita per dones. Els mateixos intelectuals del grup -amics seus, companys artistes i, en alguns casos, parelles seves- s’oposaven a que elles apareguessin a les antologies publicades en aquella època. No ho van tenir gens fàcil.
Tampoc hi va ajudar l’esclat de la Guerra Civil, que va truncar tota aquella efervescència creativa. Ni tampoc l’exili de les que van marxar, ni l’exili interior de les que es van quedar i que les va silenciar. Malgrat les dificultats que van trobar, moltes no van deixar mai de crear.
Avui, Dia Mundial de la Poesia, volem reivindicar el paper d’aquestes dones perquè, unes amb el pinzell, altres amb les idees i altres amb la ploma, van saber fer poesia.
Amb aquesta acció volem retre un petit homenatge a aquestes dones trangressores, creatives, atrevides, lliutadores i a totes les dones pioneres perquè, encara que no apareguin als llibres d’història i encara que falti molt de camí per fer, gràcies a totes elles avui les dones tenim una mica més de llibertat per triar si treure’ns o posar-nos el barret. Davant de totes elles, nosaltres ens traiem el barret !!!
Roses, 21 de març de 2021
