A mi tampoc m’agraden els privilegis forals. M’oloren a “sables, casullas, desfiles militares y homenajes a la Virgen del Pilar” (així descrivia Manuel Azaña a l’Espanya nacional-catòlica i tradicionalista que tingué els requetés com a perfectes exponents). Si prenguéssim la història com a principal criteri legitimador encara viuríem a les coves, i els nacionalistes bascos seguirien amb les carlinades -que són, per cert, l’origen del Concert Econòmic-.
Ara bé, oposar-se a l’argumentari que sosté aquesta realitat fiscal no vol dir, però, optar per la seva abolició. Cal no només un nou relat sinó també una nova font de legitimació del Concert Econòmic basc i navarrès; també necessari pels territoris que, com Catalunya, reclamen quelcom semblant.
Si el criteri per a considerar vàlida qualsevol realitat social i política -en aquest cas, el règim fiscal que ens ocupa- és la lliure voluntat dels ciutadans d’aquell territori i no la història, ja tenim un nou sòl teòric capaç d’explicar i de validar el Concert Econòmic. No volem el concert perquè els nostres rebesavis van pactar-lo -en el cas basc i navarrès-, sinó que senzillament el volem. Així ho hem cregut convenient la majoria dels membres de la nostra comunitat política o nació. Democràticament. No és també això dret a decidir?
Ara bé, aquest gir en la concepció de la matèria que ens ocupa no hi té cabuda en el marc constitucional actual, que en la seva disposició addicional primera ja deixa clar que “La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales“. És a dir, Concert Econòmic sí, però només per raons històriques. Així mateix, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut impossibilita que Catalunya pugui arribar a assolir quelcom semblant al règim fiscal basc pels mateixos arguments, tot afirmant que al nostre país li són reconeguts alguns drets forals com un dret civil propi, però que de diners ni parlar-ne.
Tanmateix, l’escull més gran per ciutadanitzar el Concert Econòmic basc, d’una banda; i per assolir-lo a casa nostra, de l’altra; no és només la qüestió foralista, sinó sobretot la concepció uninacional de l’Estat espanyol que impera en l’establishment madrileny i que governa el país (i, no menys important, que interpreta la Constitució).
És per això que no podem discutir el tema que ens ocupa com un assumpte aïllat i limitat al debat sobre el finançament autonòmic, sinó que cal anar a l’arrel del problema per abordar-lo amb plenitud. En aquest sentit, si Espanya vol tenir futur ha de reconèixer a Catalunya i a Euskadi com a realitats polítiques singulars amb les quals ha de tractar de forma bilateral i en un plànol d’igualtat. Aquest possible pacte de sobiranies ha d’incloure, absolutament, un règim fiscal similar a l’actual Concert Econòmic si aquesta és la voluntat -com és el cas- dels ciutadans que integren aquests territoris, drets forals de banda. A casa nostra, aquest debat és paral·lel al de la consulta; irrenunciable per mandat popular. Actuarà Rajoy de la mateixa manera? L’Estat espanyol està en joc.
Carles Ferreira i Torres
carlesferreira@hotmail.com
www.carlesferreira.blogspot.com
