Els últims anys seran recordats, sense cap mena de dubte, per moltes coses. Podríem estar-nos dies i dies discutint sobre quins són els fets més rellevants que marcaran aquesta època. En qualsevol cas, però, un dels fets que segur que tots ens posarem d’acord que passaran a la història és la presa de consciència ciutadana, que mica a mica va creixent després de molt temps de somnolència. Feia anys, pot ser dècades, que havíem cedit el poder de dirigir les nostres societats a unes elits privilegiades que gestionaven els nostres destins. S’erigia així un sistema pervers que consistia en uns petits grups que concentraven el poder real de decisió i que acabaven veient a aquells que (explícitament o tàcita) els han cedit el seu poder com unes pobres masses de miserables incapaços d’autogovernar-se i que necessitaven el seu braç protector i paternal per tal de no caure en el caos més absolut.
Des de fa un temps, però, la consciència ciutadana que creu que cal revertir aquesta situació va creixent. Cada vegada més, els ciutadans reclamen que els sigui retornada una llibertat i un poder del qual mai s’haurien hagut de despendre. Aquesta ànsia de llibertat es manifesta al nostre país en forma de reivindicació nacional, reclamant posar fi a la servitud de Catalunya respecte de l’Estat Espanyol, però també en forma de voler recuperar unes institucions que feia anys que sentien perdudes.
Aquest canvi de paradigma i aquest apoderament ciutadà hem de fer que arribi també aquí a casa nostra, a Roses. Aquells que durant anys hem estat apartats de la presa de decisions sobre cap a on ha d’anar la nostra Vila, aquells que hem estat considerats com simples figurants d’una obra que dirigien uns pocs, aquells pobres miserables, ara tenim una ocasió d’or per liderar el canvi cap a una ciutat que sigui també per a nosaltres. Aquest any que ara comença és l’any en què tot pot començar a canviar. És el moment perquè deixem enrere les velles estructures de poder. És el nostre moment, el nostre dia, el jorn dels miserables.
Conscients d’això, les forces vives de l’establishment arcaic intentaran fer-nos creure que reclamem quelcom que no ens pertany, que no és nostre. Ens voldran fer creure que intentem prendre alguna cosa al seu legítim propietari. Ens diran també que la nostra arrogància ens porta a demanar jugar un paper més rellevant que aquell que ells mateixos ens han atorgat. Un paper d’acompanyant, de testimoni, d’observador privilegiat de com es desenvolupa una ciutat i una societat davant dels nostres ulls sense que res puguem fer-hi. Però no podem oblidar mai que Roses, el petit trosset de món on vivim la nostra vida, és tan nostre com de qualsevol altre, i que no fem res més que voler prendre les regnes d’un futur que de dret ens pertany.
Hem vist massa vegades als ulls dels nostres la derrota, la resignació, la desídia, l’acceptació d’una realitat que, tot i no ser la que voldrien, no es veuen ni amb la força ni amb el dret de canviar. Però ja no ho volem tornar a veure mai més. Hi volem veure brillar l’ambició, la força i l’orgull de saber que el destí de casa seva és també a les seves mans.
Que no ens facin arronsar. Que no ens facin acceptar que estem obligats a perdre sempre o que no estem preparats per guanyar. Som el fruit de moltes derrotes, seria absurd negar-ho, però no perdem mai de vista que només depèn de nosaltres que siguem també la llavor de totes les victòries.
Joan Plana i Sagué
President d’ERC Roses
