28-M: Pàrquings, terrats, piscines i diaris

L’Observatori del Clima

L’Observatori del Clima
Antoni Salamanca
Consultor ambiental

Algú pot pensar d’entrada que tindrà a veure el clima i les properes municipals del 28 de maig, amb els pàrquings, els terrats, les piscines i la premsa. Anem-ho a veure.

Sovint ens passem el dia mirant el mar, la Badia, les palmeres darrerament, la costa, els penya-segats, les platges, els creuers, les Medes, l’ungla de gat, el fons marí (alguns ho fan tan al fons i tan sovint que no saben que passa a superfície) o l’horitzó (alguns estan tan obsessionats que no saben que la tropicalització en curs, amb boires, calimes i calitges  fa que els dies nítids a mar siguin cada vegada més una loteria). I en canvi, ens oblidem de terra ferma, de terra endins o sota terra. Uns exemples:

1.- Els pàrquings. Roses, deu ser un dels municipis de la costa amb més subterranis, no em refereixo a refugis de guerra, ni a espais inundables (com a dipòsits preventius front a inundacions -resulta sorprenent la nul·la previsió al respecte, i per cert, de doble ús com reservori d’aigua per fer front a sequeres-), si no a pàrquings subterranis (òbviament inundables). Per cert, no confondre amb la notícia del projectat pàrquing soterrat a Roses del dia dels Innocents…

Es sabut que Roses te un greu problema d’aparcament públic i sobre tot gratuït. Que es complementa amb aparcaments de pagament, per zones, etc. Però ni així es pot resoldre aquest greu problema, que ve de lluny, tan lluny com el Puig Rom.

Es aquí on el sagrat mercat, el lliure mercat, que a Roses hi te premis Nobel, varis Oscar, uns quants Goya i nombrosos Gaudí (i em deixo guardons), entra “a saco paco”.

Un problema que no hi ha voluntat política de resoldre (l’ajuntament te competències), doncs dona moltes “alegries” a molta gent, especialment a les “ONG” més necessitades (es evident que no em refereixo a les ONG de veritat). 

Òbviament a l’estar l’aparcament tan cobejat, el privat s’ha convertit en un negoci, una selva, una jungla i un filó de diner en “B”, que riu-te de la producció de maria juana a l’Alt Empordà. Aquesta realitat soterrada (en el doble sentit del terme), ben coneguda per tots els qui remenen les cireres, pot semblar invisible i innòcua, però te més impactes dels que sembla en la salut i seguretat de la població. Pot ser s’haurien de fer mesures d’emissions de gasos, inspecció ambiental, normativa contra incendis, etc.

Però el més perillós, es que la majoria de pàrquings privats subterranis, no estan concebuts per inundacions greus atesa l’emergència climàtica en la que estem i el lloc on ens situem, amb tot el que comporta per la seguretat dels propietaris de vehicles (i per les responsabilitats que adquireixen les comunitats de propietaris). De forma indirecta també per a la Regidoria d’Urbanisme de l’ajuntament.

2.- Els terrats. El mateix, però a la inversa. Anem cap amunt. Es realment sorprenent que quan penses que es a Barcelona on fan l’agost els fons voltor, descobreixis que als terrats de Roses (no tots òbviament) no hi ha voltors certament, si un cas gavians o gavines, son un producte de l’especulació i no d’ara (això ve de tan lluny també com el Puig Rom), però sembla que el passat no es cap llosa pel present i ens hem acomodat i també suquem. La qüestió es sucar. Però pot ser que enlloc de suquet de peix, tinguem aviat que reorientar la oferta i fer suquet de terrat (atès que el darrer estiu, va ser el més fresc de la resta de la nostra vida: “No t’ho creus? Ves rient, que qui riu últim riu millor”. “Jo de tu, si fos emprenedor o empresari prepararia ja la propera línia de negoci pel proper estiu: suquet de terrat, amb pinya tropical!”.

Per si no queda clar, fa temps que es parcel·len els terrats comunitaris, que deixen de tenir les funcions de terrat i de comunitari, i es converteixen en (petites o no tan petites) terrasses privades (no comunicades ni vinculades a l’habitatge, es a dir son propietats segregades, que es venen al millor postor). Res comparat no obstant a la quantitat d’habitatges/veïns sense pàrquing propi al mateix edifici. Un menysteniment a la qualitat de vida de les famílies estadants i una incomoditat pel trasllat de veïns i veïnes, i més si son grans (haurem de demanar als partits la creació de l’oficina de Drets Civils?), però també (i es aquí on vull anar a parar) amb un doble efecte: duplicar o triplicar les emissions de CO2, doncs l’efecte que genera tan pàrquing subterrani, fa que hi hagi més circulació dins la vila. Per tant, més que veure que fem amb l’entrada a Roses, mirem que Roses no estigui tan penetrada en el seu interior de forma tan abusiva (en algun cas ratllant la violència de gènere).

3.- Les piscines. Menys mal que el projecte de les piscines “naturals” a les antigues muscleres, s’ha aturat o descartat. Menys mal. Doncs si s’arriba a tirar endavant, no haguéssim donat crèdit als quatre dies, de com podria quedar l’espai i instal·lacions per l’impacte d’un temporal, un esclafit, un tornado, en fi…el que ara es ve en nomenar “temps violent”, i que just a tocar de mar, on trenquen les ones i sense espigons de protecció, podria causar greus danys a les instal·lacions amb pèrdues humanes incloses. Esperem que el nou projecte d’espai (encara no en curs), tingui present aquesta nova realitat (o nova normalitat), amb la que tindrem que conviure cada vegada més: l’emergència climàtica (una realitat que pel que sembla no va amb Roses, on cada dia es festa). De fet, enlloc de pensar en fer despesa en piscines o espais lúdics, bo seria pensar en el “producte” o “material” més valuós de Roses i de tota la Badia de Roses: la sorra, les platges i els seus arenals. Ho he dit en més d’una ocasió i no em cansaré de fer-ho. De fet es sorprenent que ni els gremis i associacions de l’hostaleria, l’esport, turisme i càmping (inclosos els que acaben de ser premiats com els més sostenibles d’Europa), no tinguin cap interès en pressionar a l’Administració (no sols l’ajuntament) i proposar mesures immediates i mediates per abordar aquest seriós repte. Què serà del turisme si la Badia de Roses va perdent sorra inexorablement els propers anys o si de cop es queda sense platges, fruit d’una “DANA” o un “Medican” cares al proper estiu?

4.- Els diaris. La premsa en paper, clar, no la digital. Resulta inaudit que una ciutat (més que una Vila) com Roses, amb tanta solera per segons quins esdeveniments, tingui a nivell cultural, de cultura popular, de carrer, de barri, de veïnatge, tan poca sensibilitat per la desaparició de quioscs i/o botigues de premsa. El fet que ja només quedi un sol lloc a tot Roses, on poder comprar-la es realment inèdit comparat amb altres indrets de la comarca. Estaria be que la Regidoria de Cultura prengui cartes en l’assumpte i amés de tenir sensibilitat digital, la tingui analògica i científica també, doncs hi ha nombrosos estudis que afirmen que la lectura pausada, en paper, sense pantalles i no vinculada a la fragmentació i al pica-pica digital, dona més profunditat, perspectiva i pensament crític?. Però no es tracta sols d’això, el més greu es l’impacte ambiental que provoca tan consum digital. Segurament es desconegut (a Roses no es fan actes, xerrades ni taules rodones d’aquest tipus), que el consum abusiu de noves tecnologies d’internet, entre elles la premsa digital, no es net ni innocu, genera emissions via consum elèctric, però més encara pels servidors de les tecnològiques que treuen fum. Milions i milions de tones diàries, que afecten sobre tot a l’Àrtic que es on estan ubicats la majoria de servidors, ateses les altes temperatures que generen els equips i les emissions subsegüents. Si desprès l’Àrtic s’enfada, no ens queixem.

Bon 2023 a tothom, bona setmana dels barbuts i millors programes electorals!