L’exposició recupera amb fotografies inèdites, documents originals i els testimonis dels seus impulsors el concert que el 20 d’agost de 1976 va reunir unes 2.000 persones al camp municipal d’esports en una jornada de música, reivindicació i anhel de llibertat
Mig segle després que unes 2.000 persones es reunissin a Roses per escoltar cançó catalana i expressar unes ànsies de llibertat que encara topaven amb la repressió franquista, la sala d’exposicions de Ca l’Anita ha inaugurat 50 anys del recital El Poble canta. Una mostra que recupera amb fotografies, documents i testimonis un capítol de la història recent de la vila protagonitzat per un grup de joves d’entre 17 i 20 anys.
El recital es va celebrar el 20 d’agost de 1976 al camp municipal d’esports de Roses, només nou mesos després de la mort de Franco i quan Adolfo Suárez acabava de substituir Carlos Arias Navarro al capdavant del Govern. En aquell context, Imma Carrion Ferrer, Jordi Coll Costa, Jenar Fèlix Franquesa i Jordi Gratacós Rigall, integrants del Grup Independent de l’Empordà (GIE), van decidir organitzar un gran recital inspirat en l’esperit de les Sis Hores de Cançó de Canet.
“Teníem entre 17 i 19 anys. Érem estudiants i, malgrat que encara persistia la repressió i a alguns ens tocava córrer davant dels grisos, ja es començava a respirar llibertat”, va recordar la comissària Imma Carrion, una de les impulsores del concert.
Aquells joves participaven en mobilitzacions com les de defensa dels Aiguamolls de l’Empordà i freqüentaven els concerts de la Nova Cançó. “Ens agradaven tant les cançons com l’ambient de llibertat i de reivindicació que s’hi respirava”, va assenyalar Carrion. Aquell mateix 1976 ja havien organitzat un concert de Maria del Mar Bonet a Figueres i, després d’El Poble canta, portarien Ovidi Montllor a la SUF de Roses.
Música i reivindicació en una Roses encara sota la repressió
El Poble canta va reunir Ramon Muntaner, Dolors Laffitte, Pere Tàpies, Quico Pi de la Serra i el grup figuerenc Indika, davant d’unes 2.000 persones.
Els organitzadors van haver de transformar el camp de futbol en un recinte de concerts, amb escenari, il·luminació, equip de so i cadires. Bona part de les gestions es feien des de telèfons públics i, com que la majoria d’edat estava fixada en els 21 anys, les famílies van haver d’intervenir en determinats tràmits oficials.
Per al comissari Jenar Fèlix Franquesa, aquella experiència reflecteix tota una generació: “Vam entrar en el postfranquisme a través de la Nova Cançó, del que es deia la cançó de protesta”. Unes cançons que, va explicar, “no és que ens donessin criteris ni ideologia, però sí que ens van donar el sentit de la col·lectivitat”.
Organitzar un recital reivindicatiu en català continuava, però, sotmès al control de les autoritats. Es van haver de sol·licitar permisos al Ministeri d’Informació i Turisme, al Govern Civil i a l’Ajuntament de Roses, mentre les lletres de les cançons van passar pel control de la censura.
La repressió va continuar després del concert. La presència de senyeres, pancartes i crits reivindicatius va provocar una denúncia i els organitzadors i alguns familiars van haver de declarar davant la Guàrdia Civil. La sanció imposada va ser recorreguda altruistament per l’advocada Maria Teresa Seseras, que va aconseguir que fos reduïda considerablement.
“La majoria d’edat era als 21 anys i nosaltres érem menors. Per fer segons quines instàncies al Govern Civil o al Ministeri necessitàvem les nostres famílies”, va recordar Carrion, que també va destacar que van ser elles les que els van ajudar econòmicament quan va arribar la multa.
Les fotografies que han reaparegut mig segle després
La mostra ha estat possible gràcies a la documentació que els impulsors van conservar durant cinquanta anys: permisos, contractes, factures i correspondència. Però faltava una peça fonamental: les imatges del recital.
Aquestes van aparèixer en revisar l’arxiu de la família Torner, on es conservava un carret que Xavier Torner, aleshores un jove de 19 anys, havia disparat durant el concert. Les fotografies, recuperades i millorades pel mateix autor, mostren tant els artistes com el públic.
“Si a l’exposició d’avui no tinguéssim les fotos, seria una altra cosa”, va afirmar Jenar Fèlix, que va destacar especialment les imatges dels espectadors: “Les fotos del públic són sensacionals. La gent està contenta, es veu que té il·lusió”. Unes instantànies que permeten ara als assistents d’aquell recital buscar-se entre els rostres de la Roses de 1976.
“Cal explicar i cal fer història”
El comissari i historiador Pere Gifre Ribas va ser l’encarregat de contextualitzar la documentació i els testimonis. “Franco feia just nou mesos que havia mort. Suárez acabava de substituir Arias Navarro com a cap de govern i tot seguia igual. Fer en aquell moment aquest concert a Roses era arriscat”, va remarcar.
Gifre va contrastar els records dels protagonistes amb la documentació conservada per reconstruir els fets mig segle després. “En el tema de la Transició el que ens cal és fer història. I fer història vol dir treballar amb documentació, no fiar-se de res, ni de la memòria, perquè la memòria als 50 anys tenim la que tenim, i cal contrastar-ho”, va afirmar.
Una generació que volia canviar el món
El també comissari Jordi Gratacós Rigall va situar aquella iniciativa dins l’efervescència social d’una generació marcada pel pacifisme, el feminisme, l’ecologisme, la lluita antinuclear i la defensa del territori.
“Érem joves però amb ganes, i ens sentíem encomanats a treballar per arreglar aquest món. Ens pensàvem realment que, coincidint amb la mort de Franco, el món canviaria”, va recordar.
Gratacós va destacar la música com a nexe d’aquella generació —“sempre ha sigut un fil conductor que ens ha unit a tots”— i va tenir un record especial per a Jordi Coll Costa, un dels quatre impulsors d’El Poble canta, traspassat fa uns anys: “Tenia la seva rauxa, tenia el seu seny, però va fer molt per aglutinar no només El Poble canta, sinó moltes més coses”.
Una exposició “d’obligada visita” per als joves
L’alcaldessa de Roses i regidora de Cultura, Sílvia Ripoll, va tancar la inauguració reivindicant la necessitat que la mostra arribi especialment a les generacions que no van viure aquella època.
“El dia que la Imma va entrar al meu despatx i em va proposar això, evidentment no li podia dir que no”, va explicar Ripoll, que va definir la mostra com una exposició “d’obligada visita per a la gent més jove”.
Cinquanta anys després, fotografies, permisos, contractes, factures i records permeten reconstruir a Ca l’Anita unes hores d’aquell 20 d’agost de 1976 en què un grup de joves va fer de la música una forma d’expressió col·lectiva i de reivindicació de llibertat.
L’exposició “50 anys del recital El Poble canta” es pot visitar a la sala d’exposicions de Ca l’Anita fins al 4 d’octubre.
