“Va saber construir una nova identitat nacional compartida sobre la reconciliació, i a Barcelona’92 va copsar el poder transformador i mobilitzador dels grans esdeveniments esportius”
Aquesta nit ens ha deixat Nelson Mandela (1918-2013), primer president de la nova Sud-àfrica sense segregació racial. Heroi i icona de la causa de la llibertat, seria difícil trobar en el món d’avui un líder tan unànimement respectat per persones d’idearis i creences ben diferents. Això fa d’ell un gegant del nostre temps. Queden com un referent la seva intransigència en la defensa dels valors universals com la pau, la llibertat i la igualtat entre els homes, siguin de la raça que siguin, i la seva negativa a acceptar millores en la seva situació d’empresonament a canvi de transaccionar en aspectes irrenunciables per ell.
Penso que la gran aportació de Mandela ha estat la construcció d’una nova identitat nacional, basada en el perdó i la reconciliació, per a un país que havia de ser nou. Després de la ignomínia del règim de segregació racial, les bases de la nova Sudàfrica no podien ser l’ètnia, la història, la llengua, el territori. Ben al contrari: aquests eren factors de desunió i de revenja.
La dialèctica de vencedors i vençuts no resol res. Ningú no pot segrestar la possibilitat de guanyar la reconciliació perquè considera insatisfetes les seves reclamacions particulars o poc castigats als seus botxins, i menys encara perquè no en treu benefici partidista. A Sudàfrica tots eren víctimes del apartheid: també els blancs. Calia, doncs, que tots donessin suport a qualsevol intent seriós de guanyar la pau. Calia convèncer tothom. Calia un líder que ho fes. El de Nelson Mandela ha estat un patriotisme impensat, genial, contemporani: humà. Enlaira el seu lideratge, i la seva figura agafa proporcions gegantines.
Aquest procés no es va fer sense renúncies, pactes i pragmatisme. Tothom, però, hi va guanyar, inclosos els sembradors de l’odi, que també havien de ser incorporats a la societat. “Un vencedor només és un somiador que no s’ha rendit”, va afirmar. Mandela, empresonat durant 27 anys, hauria pogut odiar els seus carcellers i tothom ho hauria entès. En canvi, va preparar-se per a perdonar. El perdó no torna la vida als morts, però intensifica la dignitat dels vius. Qui perdona atorga a l’ofensor una mica de la humanitat que ha perdut.
El nostre país va tenir la sort d’acollir Nelson Mandela en diverses ocasions: poc desprès de sortir de la presó, el 1991, quan va voler conèixer de primera ma els preparatius dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, i durant la celebració dels Jocs. Va ser a la capital de Catalunya, doncs, on Mandela es va adonar del paper catalitzador que un gran esdeveniment esportiu pot tenir a les societats contemporànies, en mobilitzar tota una ciutat i un país per sobre de les diferències polítiques. Va ser a Barcelona on Nelson Mandela va veure l’oportunitat que podria suposar per la nova Sud-àfrica l’organització de la Copa del Món de rugby del 1995, quan la població negra va adoptar com a seu el que havia estat un estendard de la minoria blanca, la selecció sud-africana de rugby, i aquesta comunió els va portar a una victoria impensable que va unir el país. El propi Mandela va explicar a Barcelona que en la seva opinió els Jocs de Barcelona havien culminat la transició democràtica a l’Estat espanyol.
De Nelson Mandela ens queda el seu mestratge de compromís en les causes justes de la llibertat, la pau i la inclusió: “La llibertat significa viure d’una manera que respecta i potencia les llibertats dels altres”.
