Mes de paraules

Coses que passen (amb el pàrquing soterrat)

Francesc GinerQuan uns deien blanc, els altres deien negre, uns volien el pàrquing a la Plaça Catalunya, els altres al front de mar, uns fan una cosa, els altres la desfan, i així ens hem tirat uns quants anys de govern on els enfrontaments entre els dos líders dels principals partits del nostre poble eren el pa de cada dia.
Uns enfrontaments que res tenen a veure amb el que ha de ser la relació entre l’equip de govern i l’oposició.
Dic això perquè considero que la consulta a la que ens ha convocat l’equip de Convergència i Unió-PP ho veig més com una rèmora d’un passat recent i un enfrontament electoral, que pas una autèntica participació ciutadana.
Una de les proves del que dic és que l’equip del PP, quan estava amb el PSC apostava per la plaça Catalunya i ara que està amb CiU recolza l’opció del front de mar. Entenc que una obra tan important per tots nosaltres no és pot mesurar amb aquets criteris.
Per altre banda no tinc gens clar si justament aquest tema s’ha de portar a consulta. El meu dubte ve donat a que entenc que la elecció del millor indret per la ubicació d’un pàrquing  és un tema amb molts conceptes tècnics, i crec que són els professionals qui haurien d’imposar el seu criteri. Però, ja que s’està fent  aquesta consulta m’agradaria fer constar que  hauria de tenir més preguntes que pas les dues dels diferents pàrquings i la de cap pàrquing, també s’hauria de poder contestar  “en un altre lloc”, i a més també dir-vos que crec que hauria de poder participar tothom, tal i com és va fer amb la consulta de Ca l’Anita.
Amb el que no en tinc cap dubte és en el fet de que és  molt més prioritari urbanitzar el Front de mar que no pas la plaça Catalunya.
Un front de mar que, ara per ara, presenta un estat molt poc digne per Roses.
Un front de mar que la gent  necessita recuperar per poder gaudir de una de les façanes més belles de la Costa Brava, actualment ocupat per una empresa privada que ens omple de cotxes el passeig i fa una barrera insalvable entre les façanes, terrasses i plaça Sant Pere amb el mar.
És vital recuperar aquest espai costi el que costi.
Entenc però, que la remodelació de tota aquesta superfície que va des de la riera Ginjolers fins a la platja dels ‘bots’, no té perquè anar condicionada a la construcció d’un pàrquing soterrat. Sabem que en el POUM que es va fer en l’anterior legislatura es va fer un estudi que contemplava fins a cinc espais per poder fer pàrquings soterrats, no hi ha cap mena de estudi que aconselli  fer el pàrquing en cap lloc. Es per això que quan al nostre grup se’ns demana l’opinió de on construiríem  un pàrquing d’aquestes característiques, la nostre resposta és  demanar un Pla de Mobilitat, un pla  que respongui totes les qüestions que deriven de una gran obra com aquesta. Hi ha moltes preguntes que necessiten una resposta i sense aquestes respostes entenc que és una temeritat començar un projecte així. Els temps que estem vivint demanen que la gestió dels nostres recursos econòmics sigui eficaç, és molt important ajustar la dimensió, la inversió i la urgència de la obra.

Canviant totalment de tema, el primer cap de setmana de febrer vaig assistir a la presentació i actuació d’en Terry Patrick Ryan al teatre municipal,  un irlandès resident a Roses des de fa molts anys. L’endemà també vaig tenir l’oportunitat d’estar  a la inauguració de l’exposició de fotografies de les meravelloses postes de sol que tenim a la nostre badia presentada per en Joan Joanola. Les dues presentacions, si be eren totalment diferents en conceptes, varen tenir unes quantes similituds que m’agradaria destacar.
Primer val a dir  que els seus treballs presentats són realment dignes de destacar. La pulcritud i la gran tècnica que en Terry té tocant i fent sonar  les seves guitarres ens varen fer passar una estona plena de sorpreses i va ésser una autèntica demostració de la simbiosi home-guitarra, magistrals els dos blues que ens va tocar. També volia destacar els seus dos acompanyants en Joan Berenguer, un músic professional molt valorat i en Pablo Guirao, un altre músic local excel·lent del qual en sentirem a parlar en un futur no molt llunyà.

D’en Joan Joanola si dic que m’ha sorprès per el seu treball amb la seva màquina de fotografiar i la nostre badia com a protagonista principal, no seria exactament sincer. Conec en Joan fa molts anys i sé de les seves qualitats i del seu empeny quan busca, treballa i s’engresca en algun tema triat per ell. Val a dir que les fotografies son increïbles i dignes de anar-les a veure, estan exposades al Cafe-bar Si us Plau, de veritat que val la pena.

Les similituds del que en parlava es que ambdós actes varen ésser realitzats pràcticament en família. Uns quants amics, algun aficionat, algun polític local i para de contar. Els dos actes eren econòmics, un valia 8 € i l’altre era gratuït, es feien en cap de setmana, tot dos són coneguts al poble, els temes interessants. Em pregunto què passa doncs que faci que quasi ningú s’interessi per aquesta mena d’actes culturals? Quan poso els temps que estem vivint (crisis, atur ,sous, etc..) no m’acaba de donar la resposta. Veig per exemple com les entrades per la obra de la Montserrat Carulla (20 €), estan exhaurides ja fa temps i que les demés representacions (amb artistes molt televisius) també esta pràcticament tot venut amb preus similars o més cars.

Aleshores hem pregunto: Som un poble amb cultura que vol tenir cultura o som simplement uns bons minyons que obeïm tot el que ens dicten els poders fàctics d’aquest país?

Salut!!

Francesc Giner