Coses que passen (durant un estiu de foc)

Francesc Giner

Pràcticament s’ha acabat un estiu més i ara és l’hora de fer les pertinents valoracions de tot plegat.

Jo no sóc de números; és per això que la meva valoració serà més de fets i d’actes que no pas de xifres. El mes d’agost d’aquest any ha estat un mes que hi ha hagut molt de tot. Hi ha hagut molta gent, afortunadament per a tots aquells que viuen tant directament com indirectament del turisme, i  també hi ha hagut molta calor, com ha de ser durant l’estiu.

Però malauradament aquesta calor, junt amb altres elements com ara el fort vent i la desídia humana, han fet que hi hagués un dels focs més importants dels últims anys a la nostra comarca. Comento això després d’assabentar-me que dos nois de Roses han estat detinguts per haver provocat almenys vuit focs aquest estiu a Roses i els seus verals.

Sento una tristor profunda pels pares d’aquets nois, i sé del cert que són bona gent, treballadora i que fa molts anys que varen triar Roses per viure i que podrien ser qualssevol de nosaltres. Els nois no em fan tanta llàstima: el que han fet supera tots els límits de l’estupidesa humana i denota una falta de valors molt important. Els responsables que nois de setze anys actuïn amb aquest menyspreu envers tot el que els envolta, la família, els amics, Roses…, no cau tan sols  en les espatlles dels seus pares. Una societat que cada dia que passa  afavoreix més l’individualisme, que cada dia que passa perd identitat, que cada dia que passa oblida d’ensenyar als més joves valors i conceptes tan poc comentats i treballats com poden ser l’estima per l’entorn i  el respecte a la gent  que t’envolta, és una societat malalta.

Ara estem capficats en aquesta maleïda crisi que a tots ens fa la vida molt més difícil i  fa que vivim un moment complicat. Un moment en què la lluita per superar el desastre econòmic on estem immersos fa que moltes vegades  ens oblidem de superar un altre desastre que també ens toca viure i que no és tan visible per a molts: el de la falta de valors d’una part molt important de la nostra societat.

No fa gaire, fullejant una revista, llegia un article que parlava dels videojocs violents que tantes vegades els joves —i no tan joves— utilitzen a casa seva. Aquests, segons els experts, activen àrees cerebrals que afavoreixen el comportament agressiu i en desactiven altres que tenen la funció del control de les emocions. Una cosa com aquesta, que tenim tots tan a l’abast i pensem que és un simple entreteniment, de vegades pot ser el causant o l’explicació de per què alguns actuen així.

Quantes vegades molts de nosaltres, pel fet de tenir massa compromisos o d’arribar cansats a casa o de no tenir temps per culpa de la feina, arraconem els nostres fills davant els seus monitors o les seves teles? Quanta mainada té aquets aparells a la seva habitació, sense que els adults sapiguem què estan veient o on estan connectats? Totes aquestes possibilitats que l’era de la informàtica ens ofereix, si no s’utilitzen com cal, en comptes d’instruir destrueixen.

No vull fer de psicòleg ni molts menys, però sí que vull intentar explicar que el comportament de la gent pot estar molt intoxicat per culpa de tota la informació que rebem  les vint-i-quatre hores del dia d’una societat malalta, on el que triomfa és aquell que mes té i no el que més dóna.

Ara el més fàcil és carregar-se els nois i els pares en qüestió, però la majoria de la gent no reflexionarà sobre per què ha passat això. El  grau de satisfacció  d’aquesta gent, anirà relacionat amb el grau de condemna que els toqui complir als joves piròmans i de retruc als seus pares. Una condemna que li imposarà la societat, la mateixa societat que ha posat a l’abast totes les eines necessàries perquè ells (fills i pares) actuïn com ho han fet.

Canviant radicalment de tema, ara parlaré de l’Acústica de Figueres. Després de veure el concert d’en Quimi Portet a la Rambla, i quan ja eren la una de la matinada passades, encara ens vàrem dirigir cap a la plaça de l’Ajuntament on tocava el grup de Barcelona Pastora.

La meva parella i jo vàrem haver de recular, i per desgràcia meva, em vaig quedar sense poder veure el concert dels fills d’en Pau Riba i la Dolo Beltrán. Estava ple de gom a gom i era pràcticament impossible entrar dins la plaça. De tornada cap al pàrquing, em vaig adonar de l’èxit de convocatòria que té els últims anys aquest festival, i la veritat és que vaig sentir una mica d’enveja en veure com passades les dues de la matinada el centre de Figueres estava més ple que un dijous de mercat al migdia.

Felicitats a l’organització i a la gent de Figueres, els quals no crec que es queixin dels sorolls, i també felicito el mercat de tapes del món, un espai on es pot degustar multitud de plats sense que els restauradors de la ciutat s’hi oposin. Penso que quan hi ha un bon binomi organització-veïns res és impossible. Així ho demostren casos com el de Castelló d’Empúries (Terra de Trobadors), Figueres (Acústica, Santa Creu), L’Escala (Festa de la Sal) i tants i tants altres a la nostra comarca.

Em pregunto per què a Roses no hi ha manera que els actes com aquests funcionin. Només un exemple: fa quatre o cinc anys, quan el festival de Blues estava en el punt àlgid i ens visitaven grups de moltíssima qualitat com els The Fabulous Thunderbirds o el guitarrista Harry Manx, que feien desplaçar gent de tot arreu de l’Estat espanyol, l’any següent, per una decisió dels nous inquilins de la Casa de la Vila, es va tirar per terra la feina de quinze anys sense cap mena de prejudici i amb l’excusa que sortia molt car.

En comptes de buscar solucions, finançament i empreses que s’involucrin, es tira pel dret i s’engega tot a rodar. I al final què ha passat? Doncs, que en comptes d’una setmana de Blues amb escenaris arreu del poble, amb prou feines tenim un festival on les grans estrelles són unes noies que no arriben als vint-i-dos anys, encara que ho fessin molt bé.

Ara hi ha, des de fa un any i escaig, nous inquilins a la Casa de la Vila, i què han fet amb l’invent de l’anterior equip de govern, La Popular,  amb un pressupost important? Doncs, se l’han carregat. Mentre els veïns, els empresaris i l’Ajuntament mateix no creguin en les seves possibilitats i no anem tots a una, en aquest poble no farem mai res.

Salut!