Carles Pàramo

Carles PàramoL’acord entre Junts x Sí i les CUP pel que es va aconseguir “in extremis”, i la posterior investidura del ja President Puigdemont, el considero un èxit sense pal·liatius. És un èxit pel poble català en general, ho és tan pels partidaris de la independència com pels contraris o els escèptics. Intentaré explicar-me.

El pitjor que pot passar a una societat és viure sempre en l’ambigüitat i la frustració més quan aquesta la suporta bàsicament i de sempre una de les parts. Quan per a prop de dos milions de catalans/es, una xifra que volta el cinquanta per cent, l’statu quo li pesa a sobre com una llosa i, vist el resultat de les eleccions/plebiscit del 27S, no hauria estat bo tancar en fals totes les expectatives obertes deixant l’Estat Espanyol en el camí de la reacció o anul·lació escalonada d’una autonomia tan minsa com la aconseguida en la transició. Baso aquesta afirmació en el resultat de la tramitació de l’Estatut del 2006 acabat en una caricatura de l’original.

D’haver-se interromput el procés, la frustració i l’enuig generats en aquesta important part de la societat catalana hauria estat majúscul, proporcional a la gran energia desplegada al llarg dels darrers anys. Convocar noves eleccions hauria estat nefast per a tots. Anàvem a un enquistament (i radicalització) del problema i, com també passa en medicina, una ferida mal tancada acaba explotant de la pitjor forma i en el pitjor moment pel cos que la pateix. Això ho sabia el President Mas i és per això que, esgotats tots els terminis previstos en el full de ruta aprovat per JxS, va prendre la decisió que tots sabem.

Catalunya fa massa temps, tres segles, que suporta una situació irracional i insostenible, les nacions no es poden negar i la història ens demostra que, temporalment i per la via de la força, es poden sufocar i mantenir més o menys somortes, però, com és el cas, si generació rere generació, obstinadament, un poble es vol mantenir viu com a nació, aquesta torna a aflora una vegada i altra. La ferida no es pot mantenir amagada, cal guarir-la i per fer-ho cal aplicar-hi grans dosis de democràcia, la millor medicina.

Deixant pas, el President Mas, ha permès continuar la transició cap a l’Estat Propi. Cap a la independència per la via pacífica i la força dels vots. Els catalans contraris i els espanyols de l’interior o de l’exterior no es poden quedar negant la major quan la legalitat catalana, anunciada pel President Puigdemont i fonamentada en el dret comparat i els diferents precedents espanyols i internacional, faci camí. Tampoc poden tornar a la via de la violència i la repressió, Europa i el Món els mira.

N’hi ha més. A l’èxit exposat cal afegir-ne un altre, el “pas al costat” del President Mas és a dir, l’anunci de la seva permanència en la política activa. A disposició del Govern i del Parlament i, encara més, disposat a la refundació de Convergència.

En qualsevol país, a més de les opcions de dreta i esquerra cal la presència d’un centre parlamentari atès que en les societats com la catalana la majoria social i demogràfica del país el conforma les classes mitges, empresaris i treballadors que estan al marge dels interessos ideològics. Catalunya i les seves classes mitges necessiten ser representats políticament, veure com es defensa, amb fermesa i convicció, l’estat del benestar i en aquest camí el President Mas està cridat a fer un nou gran servei a Catalunya, renovar Convergència per a superar l’etapa de l’autonomisme pragmàtic i deixant-la a disposició per a servir amb eficàcia la majoria del poble català, sigui independentista o no.

Hem vist com dues persones han exhibit grans dosis d‘humilitat i generositat. En aquest sentit, cal reconèixer la renúncia del president Mas i l’acceptació de l’encàrrec de president Puigdemont. Ambdues decisions no són gens fàcils de prendre i els honora com a persones, com a polítics i com a catalans.

Carles Pàramo
1er Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Roses