Dues hores i mitja de felicitat a Roses que aporten més de 4.000 € per lluitar contra la leucèmia

Nit de l'Huimor a Roses

La 5ª Nit de l’Humor omple el Teatre de Roses (bueno, va, a l’última fila de dalt de tot no hi havia ningú)

Nit de l'Huimor a RosesHi ha una paraula per definir el que es va viure a l’amfiteatre de la sala municipal teatral de Roses, dissabte passat, durant la celebració de la 5º Nit de l’Humor  ‘Un somriure contra la leucèmia’:  èxit. Èxit de públic que va omplir el ‘pati de butacas’.
Tot ple. Vale, com és diu al subtítol, la fila de dalt estaba buida.  Suposem que no es van vendre perquè la gent pensa (és una suposició) que el teatre de Roses és com el Camp Nou, que si et foten al ‘galliner’ has d’utilitzar els binoculars per veure als jugadors.
Doncs no, el disseny del Teatre, tant a la visió com a l’audició, és un model que volen copiar d’altres ajuntaments d’arreu Catalunya.

També hi ha una paraula per definir el que va pasar dalt de l’escenari: ‘Cachondeo’.

El ‘cachondeo’, el riure, l’humor, que van saber transmetre els monologuistes a l’auditori. Va ser tal que la gent durant dues hores i mitja es va oblidar del color de la sandàlia del parlamentari de CUP, David Fernández, i del mal Rato que va fer passar a un senyor. És va oblidar, fins i tot, de la Dependència.

És a dir, durant dues hores i mitja, la gent que va (quasi) omplir el Teatre de Roses va ser FELIÇ, amb majúscules, perquè va riure i va participar, sinó que li preguntin a en Carmelo i la Claudia, de l’espectacle que es va desenvolupar en favor de la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia.

Primer va aparèixer en Manolo. No, no, primer va ser l’Alfons, el ‘pare’ de tot això, per presentar i donar les gràcies al públic per la seva assistència. De res, Alfons. Un plaer.

Després sí, va sortir en Manolo. Amb aquest nom artístic el públic va veure un senyor amb tota la pinta de dir-se… Manolo.
I Manolo Cereto, el seu nom complert, va sorprendre fent riure al públic amb munt d’acudits (d’on els treia?). Semblava una metralladora. Era un continu disparar d’acudits. A la gent se li acumulava el Ha Ha del primer acudit amb el Ha Ha del tercer. Total, una barreja de Ha Ha Ha, que va servir d’aperitiu per l’entrada de Josep Mendoza. Josep va obsequiar amb una actuació memorable ajudat, sobretot, per un bo guió i per la seva facilitat d’imitar tan a un mossèn com a un marroquí.

Mendoza va donar pas a un descans de 10 minuts…. Ja! Vinga, tots cap a dins.

I ocupades les respectives butaques va sortir Pepe! Simplement. El mag, almenys va sortir vestit com si fos un mag, va buscar la complicitat del públic, per portar a terme el seu espectacle. Estava supercontent d’actuar en un escenari com el Teatre de Roses i ho va demostrar. Primer va agafar a en Carmelo, una persona del públic que va interactuar molt bé amb ‘Simplement Pepe’, semblava un actor més. I després d’en Carmelo, el mag va buscar i trobar la complicitat de Claudia, que tot s’ha de dir, poques noies de la seva edat haguessin aguantat amb la professionalitat que ho va fer la Claudia.

Des de aquestes línees el nostre aplaudiment tant a en Carmelo com la Claudia.

I després d’en Pepe estava prevista l’actuació de Carlos del Pozo, per un problema de salut de la seva dona, el va impedir. Desitgem que tot estigui com ha d’estar: bé.

I per al final de l’espectacle es va deixar l’actuació d’un ‘tio’ que no és tan alt com Pau Gasol (centímetre més, centímetre menys), tot i que un any va decidir per carnaval disfressar-se d’ell. Però el seu nom sí que és igual de llarg: Dani Lagi. Un monologuista que va presentar-se amb un “sóc d’un poble on Entra molt d’immigrant. Sóc de Sal-t!”

Dani Lagi va oferir un monòleg enriquit amb imitacions d’Estopa, Joaquín Sabina i Dani Martín (El del Canto del Loco) que va ser la cirereta a 2 hores i mitja d’espectacle. Dues hores i mitja que, en principi, eren només dues, però que va haver un artista que es va sobrepassar en la seva actuació. I no direm, Simplement, qui va ser ser…

I no ho direm perquè va ser mitja hora més de felicitat, d’oblidar-te dels problemes quotidians durant aquest període de temps, que van aportar, AIXÒ SÍ QUE ÉS IMPORTANT, més de 4.000 euros per a la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia.