elBulliFoundation i les frases cèlebres

Conte El Far

Esteva Sala

Article Finalista del premis Recull de periodisme Salvador Reynaldos 2015

Esteve SalaFa una quants mesos que s’estan portant a terme una sèrie de xerrades informatives i de debats a l’Alt Empordà, com els que han tingut lloc a La Catequística de Figueres o al Teatre Municipal de Roses, sobre l’establiment d’elBullifoundation a la cala Montjoi de Roses.

Hauria de confessar d’entrada que, al meu parer, s’ha intentat d’impulsar encobertament el tema de la ubicació única per part dels partidaris d’aquest ingent projecte; que se n’ha mantingut en secret, intencionadament, l’abast i l’afectació; que se n’han minimitzat les conseqüències per mitjà d’un seguit de subterfugis, pobres, capciosos i partidistes, de cara a la galeria; i que fins i tot, sobretot en l’última etapa, abans que el projecte veiés la llum, se n’ha volgut atorgar un caràcter falsament democràtic en la possibiltat de fer-hi al·legacions i esmenes que no han contemplat cap canvi d’ubicació. El proverbi deu tenir raó quan diu: A més lleis més transgressions. (Allò que, en català, traduïm com a Feta la llei, feta la trampa).

I si bé he de reconèixer que no he trobat gairebé ningú que s’hagi manifestat obertament en contra de Ferran Adrià, ni del projecte que vol consolidar, sí que he sentit nombroses opinions contràries a l’edificació desproporcionada i faraònica de 4000 metres quadrats en un paratge del Cap de Creus, teòricament protegit i d’alt valor ecològic i medioambiental.

Paral·lelament a la insistència messiànica i reduccionista, tot aprofitant l’eufòria dels promotors, el recolzament dels partidaris, i la sorpresa i estupefacció inicial dels que hi estaven en contra, s’ha anat eixamplant el projecte en diverses ocasions, tot passant dels 218 metres inicials als 545 del segon disseny, i fins als 4000 metres construïbles actuals -amb una afectació de fins a 20.000 metres quadrats-, al mateix temps que les declaracions i la propaganda elogioses de polítics i patrocinadors insistien en l’absència d’impacte ambiental. Segons ells, no hi ha cap perill ni cap efecte nociu sobre la natura perquè l’ampliació de les instal·lacions es farà en el subsòl. Per acabar d’amanir la pasterada, tranquil·litzar l’opinió pública i cònvèncer els indecisos, s’ha anat fent incís en el referent mundial que representaria la seva edificació, el gran prestigi que ha de suposar per a la Costa Brava i la promoció del paratge del Cap de Creus; s’ha fet referència a la famosa i tan cercada desestacionalització del turisme, o als beneficis que suposadament aportarà al territori el turisme de qualitat que l’ha de visitar. I fins i tot, hi ha hagut d’altres acèrrims defensors del projecte que no s’han estat d’insinuar, per mitjà d’una gosadia basada en paradoxes barroeres i forassenyades, que el seu establiment ajudaria a mantenir el Parc Natural. Segons Santi Vila, actuar en un dels indrets del Parc Natural de Cap de Creus on hi ha hagut més ferides i petjades de l’home -tot recordant l’activitat que s’hi ha fet fins ara, referint-se al càmping o al mateix antic restaurant d’El Bulli que, a parer seu, no eren precisament exemplars a nivell de residus i d’impacte ambiental-, és una sort i una magnifica oportunitat. O aquella altra afirmació que vaig llegir en un diari comarcal, i que ha de passar a la història de les frases cèlebres, que assegurava que si cala Montjoi és un lloc de nidificació d’ocells, a partir d’ara les aus ho podran fer damunt de la teulada d’elBullifoundation perquè el seu sostre serà verd i disposarà d’una coberta vegetal.

En aquest mateix sentit, i en aquesta aquesta línia, no és d’estranyar que Jordi Sargatal, l’antic president del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, s’atreveixi a assegurar públicament que l’edificació d’elBullifoundation no provocarà problemes en el medi ambient de la zona, sinó que ajudarà a millorar i ordenar les urbanitzacions i el paisatge de la cala. I que Roses Comerç, l’Estació Nàutica Roses-Cap de Creus, l’Associació de Càmpings de Girona, l’alcaldessa de la població, Montse Mindan, i alguns alts càrrecs de la Diputació de Girona i del Patronat de Turisme hagin llegit un manifest on s’assenyala que no té sentit que, aquest projecte de vital importància per al territori, s’instal·li en cap altre lloc que no sigui la cala Montjoi on era el restaurant El Bulli, i on té les seves arrels. (El to greu i assenyat, la referència velada a l’oportunitat única que no es pot deixar passar, són recursos molt útils i molt utilitzats a l’hora de convèncer la gent, sobretot porucs i cagadubtes) El somni d’aquest romanticisme mal entès, interessat i prepotent, es veu que només és reservat a famosos i poderosos, i que està absolutament vedat a la resta de mortals. I si no que els ho preguntin a tota aquella gent que hi té algun terreny, i que s’ha hagut d’aguantar i seguir les lleis estrictes d’una Reserva Natural que els han impedit de fer-hi res, inclosa la possibilitat de moure-hi fites o valles. ¿Com els explicaran, ara, aquest romanticisme injust, selectiu i excloent? ¿Els diran que ells no hi tenen cap dret, perquè el que hi volien o hi voldran fer no era o no és d’interès cultural o patrimonial?

Per altra banda, les opinions contràries parteixen del desavantatge d’haver de sotmetre’s a lleis, anteriors o posteriors, estrictes i selectives, canviants o fetes a mida, sobre les quals no tenen cap tipus d’influència, dret ni defensa. I de l’inconvenient d’haver d’explicar i justificar una opinió justa i coherent, una postura carregada de sentit comú que, en un altre país més seriós que el nostre no caldria ni debatre. Però és clar, ja ho va dir Charles de Montesquieu que No existeix tirania pitjor que l’exercida a l’ombra de les lleis i amb l’aparença de justícia.

¿I ens haurem d’empassar per força, impotents i desenganyats, la nova legislació d’una Administració que ha trencat les regles de joc amb una nova il·legalitat legal, de manera interessada, barroera i pocavergonya, i que no legítima èticament les set lleis fins ara vigents que s’infligiran? I és que tal i com digué Lacretelle: No tot allò que és permès per la llei, és sempre moralment honest. ¿O es preferirà aquella altra afirmació tan eficient del director general d’urbanisme, Agustí Serra, que en justifica així l’edificació?: la normativa preveu excepcions per a aquelles construccions que siguin d’interès patrimonial, cultural o que serveixin per promocionar el paratge del Cap de Creus.

Segons el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, l’oposició per part d’ecologistes, veïns i entitats del territori és només una falsa polèmica perquè serà un projecte exemplar a nivell de sostenibilitat i eficiència energètica. Vila també està convençut que les preocupacions del territori s’aniran desactivant amb informació i diàleg. Quines informacions?: les que han anat mantenint en secret durant tant de temps? Quin diàleg?: el que els ha interessat a ells?; ¿aquell que no parla ni planteja mai, per exemple, la possibilitat de partir-ne la ubicació?. Un diàleg que no ha existit i que només confia en aquesta desactivació i desmobilització; una interlocució inexistent, la d’aquell que té el poder d’influir i dominar els mitjans de comunicació; la d’aquell que promou les presses i la informació sectària com un seguidor fidel a la famosa frase d’Hernán Cortés que resa: En cicumstàncies especials, el fet ha de ser més ràpid que el pensament.

D’altres arguments a favor són tan pobres, ridículs i poc encertats, que amb prou feines aconsegueixen de dissimular allò que no té justificació. Com el que he sentit de boca d’un periodista, en el debat al Teatre Municipal de Roses, que estava absolutament d’acord amb tots els arguments que exposaven els que estaven en contra de fer laboratori i museu a Montjoi; i que trobava la solució màgica en el típic canvi d’estampetes. És a dir, en la proposta d’eixamplar el Parc natural cap un altre costat -i ja està! Problema sol·lucionat!-. Ben bé com si els Parcs Naturals anessin a pams, i no s’haguessin establert tenint en compte la seva riquesa natural, marina, terrestre o medioambiental, que és precisament allò que n’ha incentivat la necessitat de preservar-los. Una visió absolutament mercantilista que volia disfressar, amb el vel de la bona fe i de l’entesa necessària, la voluntat de restringir el diàleg, tal i com ha fet sempre l’Administració. O l’altre argument, dogmàtic, autoritari i demolidor, que defensava que no hi feia res si se saltaven set, deu o dotze lleis perquè … (No sé com va acabar la frase perquè em vaig alçar de la butaca, enfadat, i me’n vaig anar del Teatre. Que jo ja em conec!). O encara aquell altre raonament esplèndid i paradoxalment aclaparador, el de l’arquitecte del projecte, Enric Ruiz-Geli, quan va assegurar que aquesta edificació respectava totalment el mediambient. (Fixin-se com la força absoluta de l’adverbi destrossa la fragilitat del dubte -la nosa feble, incompleta i molesta, del medi- per erigir-se en la ximpleria tautològica emprada per reforçar la confiança i la grandesa pletòrica total, i no a mitges)

¿Per què no s’amplia i es modernitza, doncs, l’actual restaurant per fer-hi, a la cala Montjoi, l’anomenat laboratori gastronòmic; i el Museu de la fundació es construeix a Roses? Aquesta possibilitat, més assenyada i respectuosa amb el medi, més creativa i participativa quant al repartiment de la suposada riquesa que elBullifoundation podria aportar a Roses i la comarca -la qual cosa, curiosament, sembla que no vegin molts comerciants de la localitat-; aquest diàleg que s’hauria de basar en el sentit comú, i que s’ha anat obviant i deixant de banda, ha de tenir forçosament un motiu més poderós: 9 milions d’euros no són cap minúcia menyspreable. Així doncs, no és d’estranyar que Telefònica, l’empresa olotina Wattia Innova, i probablement algun banc, arrufin el nas quan veuen perillar el seu negoci. I de ben segur que no serviria de res que algú els cités la frase de William M. Thackeray: Moltes vegades comprem els diners massa cars.

Per altra banda, els arguments en contra de fer el laboratori gastronòmic i el museu a la cala Montjoi, més assenyats i poderosos, tenen el proverbi xinès en contra, aquell que diu que quan el diner parla, la veritat calla-; i es basen en la necessitat de protegir un Parc Natural d’alt valor ambiental, una reserva paisatgística i natural de gran riquesa en fauna i flora.

La manca d’accessibilitat és un altre dels factors a tenir en compte, ja que s’hi espera rebre una mitjana de més de 1000 visitants al dia -1500 a l’estiu-, que poden arribar fàcilment a suposar una suma total de 200.000 visitants a l’any (¿Seran aquests, finalment, els turistes de qualitat dels quals sento parlar des que tinc ús de raó?). I ¿quin trànsit haurà de suportar una carretera estreta que s’hauran de refer i eixamplar considerablement, si no volen que els autocars es fotin una patacada de campionat?

El perill de crear un precedent és un altre dels arguments que preocupen més la població que hi està en contra, ja que podria permetre que d’altres pobles que tenen termes municipals dins del Parc Natural del Cap de Creus -Cadaqués o Port de la Selva, per posar només dos exemples- tinguin també el dret d’alçar-hi temples en nom de Dalí, Sagarra, o no sé qui; i que tot plegat acceleri, sense aturador, la pressió urbanística sobre un Parc Natural cap al qual es volen abocar interessos econòmics que cada vegada s’encarregaran de dissimular menys, i que seran difícils d’argumentar i de creure.

A més, ¿qui ens assegura que al cap de poc d’haver construït aquest immens edifici -més o menys planer i soterrat, és clar-, però que, tot i així, sobrepassarà el doble de l’alçada de les feixes veïnes apretades i presoneres entre les seves parets i els buits provocats pels moviments de tonelades i tonelades de terres, els tres pàrquins que hi volen fer…?. ¿Qui ens assegura -deia- que, amb l’excusa de l’obra realitzada, no hi acabin fent un hotel o alguna altra construcció, també segons ells, imprescindible i modèlica, sostenible i respectuosa amb el medi ambient, amb l’argument d’acabar amb una processó interminable de cotxes, molesta, pol·luent i poc sostenible? ¿O també hi portaran els visitants per mar, saltant-se excepcionalment la legislació del PRUG, el Pla Rector d’Ús i Gestió, que han aprovat casualment, gairebé al mateix temps, amb l’excusa de la massificació o de l’interès patrimonial o cultural? Però sembla que no ens hem pas de preocupar gens perquè, segons ells, a l’estudi ambiental que forma part del projecte elaborat per la constructora ambiental SERPA – que reconeix que l’impacte ambiental de construcció pot anar des de moderat a sever-, s’hi aplicaran mesures correctores que faran que el perjudici sigui només temporal o en zones molt concretes. (Quina habilitat tenen a limitar els impactes: abans eren els espaials, i ara són els temporal), perquè la voluntat del projecte -continuen assegurant- és la de reduir l’impacte sobre el medi a través de construccions semisoterrades (Carai!, ara només són semi. ¿Ho veuen com el llenguatge és important a l’hora de seduir i convèncer la clientela?), amb materials i colors integradors, ús d’energies renovables (Ep!. Vet aquí un nou límit a l’impacte, ara a l’energètic), o de cobertures vegetals (Ocultació de l’impacte críptico-visual o esotèrico-tàctil?).

Aquest estudi està fet amb tant de respecte, noblesa i bona fe, que alerta també que quan el projecte entri en funcioment caldrà tenir en compte que se situa en una zona protegida; i que per això s’haurà de tenir especial cura amb els sorolls, la contaminació lumínica i les activitats a l’aire lliure que s’hi hagin de realitzar. Per exemple, especifica que la megafonia s’haurà de limitar per no afectar la fauna autòctona (Quina delicadesa!. Ho veuen?. Ara en disminuiran l’impacte lumínic i auditiu!). Amb totes aquestes mesures, tan ben pensades i presentades, potser sí que aconseguiran que els ocells del voltant nidifiquin damunt de les teulades -amb cobertura vegetal!- d’aquests 4000 metres quadrats de construcció.

De què ens hem de preocupar, doncs?. Si s’ha de crear un oasi de pau, sense plors de nadons, fresses de motors de cotxes, o crits de banyistes i vailets que hi jugaran a futbol o a fet i amagar mentre esperen que surtin els seus pares del museu, ja em quedo més tranquil. La llàstima és que no permetin de fer cap enquesta, ni a la gent que no hi està d’acord ni a la fauna que l’haurà de patir.

Em sembla trist i desesperançador haver de recordar que l’autèntica riquesa que té Roses, la comarca i el món sencer, són precisament aquests paratges naturals que s’haurien de preservar de l’especulació urbanística; i que aquesta protecció sí que hauria de representar una autèntica inversió de futur. Una vàlua extraordinària i única que faria que, en un futur gens llunyà, volgués ser visitada per molta gent, sobretot quan la superpoblació mundial, a la qual ens aboquem sense aturador, s’encarregui de valorar-la com es mereix. És a dir que ja és, sense fer-hi res, un valor segur i en alça.

Si Ferran Adrià s’estima tant Montjoi -tal i com ha dit reiteradament-, no pot voler destruir-lo d’aquesta manera. I si se li ofereix, a més, la possibiliatat de refer l’antic edifici d’El Bulli, i d’ampliar-lo fins a un límit raonable -un espai prou gran per poder-hi encabir aquest laboratori gastronòmic que fins ara tenia a Barcelona-; si accedís a fer el Museu a Roses, cosa que preservaria i descongestionaria cala Montjoi, alhora que donaria vida comercial a la població, a les botigues, hotels, bars i restaurants, aquesta sí que seria una bona manera, equilibrada, esplèndida i altruista, de reconciliar-se amb una població amb la qual no sempre ha tingut una bona relació. Aquest sí que seria un acte veritable i respectuós de romanticisme i de generositat cap a la natura; una decisió que guanyaria el respecte i l’admiració del que hi són en contra, i la comprensió d’aquells que hi estan a favor.

I als joves de l’atur, aquells que veuen en l’establiment d’elBullifoundation a Montjoi una oportunitat d’aconseguir-hi una feina, se’ls podria dir senzillament que, si hi haguessin dues seus, encara hi hauria més llocs de treball.

Aquest acord que podria acontentar a tothom -fins i tot els promotors-, ha estat bandejat i obviat des de bon començament, i s’ha substituït pel temor d’un xantatge induït, tossut i insistent: l’amenaça que, si no es fa tot allà, Ferran Adrià s’emportarà el projecte cap a un altre lloc -a Califòrnia, per exemple-; i que amb aquesta pèrdua desapareixerà el mannà, el plan Marshall que ha de solucionar tots els problemes. Tenia raó Alessandro Manzoni quan digué que No hi ha hagut mai una sola errada que no hagi tingut els seus seguidors. S’equivocarà, aquesta vegada, Juvenal?: Això vull, i així ho mano, valgui com a raó la meva voluntat. Patirem allò que Johann H. Pestalozzi va predir?: Més tard o més d’hora, segur que la natura es venjarà de tot allò que els homes facin en contra seva.

¿Serviran d’alguna cosa les més de 75.000 signatures en contra que Salvem l’Empordà va presentar a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert? ¿Aconseguiran convèncer els parlamentaris perquè hi votin en contra? ¿Se’n sortiran, en l’intent de convèncer Ferran Adrià que ara té l’oportunitat de ser conegut per quelcom de més noble, important i imprescindible, que el seu mestratge culinari? ¿Aconseguiran convence’l de la necessitat de deixar alguna cosa que valgui la pena als nostres fills? I és que sense natura sí que no hi haurà menjar, ni construcció ni deconstrucció. Tal i com digueren Anatole France: una niciesa repetida per trenta-sis milions de boques no deixa de ser una niciesa; Albert Camus: l’estupidesa insisteix sempre; i Honoré de Balzac: la glòria és un verí que s’ha de prendre a petites dosis.

Esteve Sala