En aquest article no pretenc ser excesivament crítica amb cap partit, ni vull adoptar cap postura concreta, només pretenc aportar una visió semi-objectiva sobre la nostra situació actual.
Després de la manifestació de l’onze de setembre sembla que el marc interpretetiu es situa en l’eix nacional, oblidant així valors tant esencials com els socials, el nostre estat del benestar pel qual tant van lluitar els avis, aquell status en el que tothom tenia les necessitats bàsiques satisfetes, aquell status en el que pràcticament no es parlava d’independència sino de construïr escoles, de contractar més metges, d’evitar que la gent passés fam, vingués d’on vingués.
Sembla que aquests problemes hagin desaparegut i només tinguem una gran estelada davant de nosaltres, i així ho ha demostrat el president Mas amb la seva campanya electoral. No em vull arriscar a dir que menteix, doncs seria posicionar-me, i no és la meva intenció.
El fet és que, aquest president, contra les retallades del qual vam sortir a manifestar-nos tantes vegades des de que va arribar al poder, ara l’idolatrem perquè diu que ens portarà cap a la independència.
Sabeu, una estelada és un símbol, és un mer element que, segons alguns teòrics pot arribar a constituïr una nació, juntament amb altres elements com ara la llengua o les tradicions, però no hem d’oblidar que són nomes elements simbòlics que operen en un marc interpretatiu concret i formen l’identitat de cada un dels individus, per separat, i al mateix temps de forma comuna.
La nació és abans del nacionalisme, o bé és el nacionalisme abans de la nació? Què és més important, tenir estat propi o més metges als hospitals, més mestres a les escoles o més beques?
Sembla d’entrada que aquestes dues preguntes no tenen res a veure, i fins i tot em podeu titllar d’utilitzar una sutil demagògia, però no és així, i ara m’explico.
Teòrics del nacionalisme tals com Renan, o Stalin, discutien en el seu moment sobre l’esència del nacionalisme, sebre allò que ens feia ser qui erem dins d’una col·lectivitat anomenada nació. És una discusió interessant des d’un punt de vista teòric, però ens interessa veure, per analitzar la situació actual els elements que conformen el nacionalisme actual que fa que oblidem, aspectes socials i aspectes tant bàsics com l’estat del benestar, i per tant veure l’aspecte pràctic.
Si defençem catalunya com a nació, estem en el nostre ple dret, doncs, basant.-nos en teories constructivistes, i partin de la base dels elements característics que ens fan sentir catalans, Catalunya és una nació i això és indiscutible.
El problema, sota el meu punt de vista és la concepció de la nació, i sobretot la necessitat que tenim els catalans de ser reconeguts com a tals dins d’una espanya, que cada cop sembla més centralista, i està demostrat que, quan més es centralitza el govern, més augmenta el nacionalisme català, i és doncs, aquest no-reconeixement el que ens fa treure les senyeres i reivindicar que sóm catalans i sen’s ha de respectar com a tals. El problema sorgeix quan aquest sentiment, fruit de l’emotivitat que desperta el fet de lluitar per una cosa que sents com a teva, i de la teva col·lectivitat, et fa oblidar aquelles necessitats més bàsiques de la nostra societat.
Aquesta lliçò la té molt ben apresa el senyor Mas, doncs, després de retallar pràcticament tots els serveis públics, per no dir tots, ha sapigut instal·lar-se en el frame nacional amb l’única intenció de guanyar vots.
El que necessitem en aquest moments no són estratègies polítiques astutes, no és “la voluntat d’un poble” (així és com han encarat la campanya electoral CiU), el que necessitem són alternatives, necessitem un govern que no convidi cordialment als joves a sortir del pais per buscar feina “servint cafès”, necessitem un govern que posi fi als desnonaments, necessitem així uns administradors de la cosa pública lleials a la ciutadania, i així no estic defençat cap color polític, només descric una serie de fets reals que, dia a dia es van fent més greus.
Així doncs, i per acabar la meva petita reflexió, Catalunya, segons teories constructivistes és una nació i ha de ser respectada com a tal, el nacionalisme aquí es fa palès, només cal veure el nombre d’estelades que hi ha penjades al balcons de pràcticament tot el territori, però, us convido a fer un petit pensament: Al nèixer no sóm ja nacionals del món? Perquè hem de posar fornteres? I el que és més greu, perquè hi ha partits que jugen amb els nostres sentiments?
Tots sóm ciutadans del món, no cal portar una etiqueta perque ens identifiqui, no sóm mers productes. I si és el tema econòmic el que us preucupa, no cal entrar en el fantàstic món del nacionalisme, sino en el món del diàleg i el pacte.
“Normalmente cuando las personas están tristes, no hacen nada. Se limitan a llorar. Pero cuando su tristeza se convierte en indignación, son capaces de hacer cambiar las cosas “ – Malcom X .
Wassima Saadoun
