El que ara diré em fa molt de mal i molta pena. Però com a persona compromesa amb el sector pesquer, no puc restar callat ni mirar cap a una altra banda. Fa mal veure com, amb bon temps i la mar en calma, les barques de la nostra costa no surten a pescar per falta de cupó. Aquesta imatge colpeja, perquè darrere de cada embarcació hi ha famílies, hi ha tradició, hi ha un ofici que es va esvaint.
Fa cinc anys es va posar en marxa el MAP (multi-annual plan) per recuperar espècies com el lluç i el roger a la Mediterrània. Es van aplicar mesures molt dures: vedes biològiques, reducció d’hores de pesca, limitació de captures i disminució progressiva de dies al mar. Els estudis científics confirmen que les espècies s’han recuperat. Però, paradoxalment, els nostres pescadors no poden treballar.
Quina mena de política és aquesta que recupera el peix però condemna els qui el pesquen? La comparació és insultant: França pot sortir 180 dies a l’any, Itàlia sobre 200 dies, i Espanya només 130.
Per què aquesta desigualtat? Per què aquest càstig al sector pesquer català i espanyol?
La resposta és clara: manca de força política i de representació a Brussel·les. Els qui
manen prenen decisions sense escoltar els pescadors, sense trepitjar els ports, sense entendre que la pesca és economia blava i vida per a centenars de pobles costaners.
A més, cal dir les coses pel seu nom: no totes les zones de pesca són iguals. No és el mateix el Golf de València que el Golf de Lleó. A la Costa Brava Nord, per exemple, és la tramuntana la que mana i decideix quins dies es pot sortir a la mar i quins dies les barques han de quedar amarrades.
No es pot aplicar la mateixa norma a realitats tan diferents. Fer-ho és condemnar doblement els nostres pescadors: primer la natura, després la burocràcia.
Les conseqüències són dramàtiques: barques amarrades, tripulacions desmoralitzades i cap relleu generacional.
Quin jove invertirà en un negoci que només pot treballar quatre mesos a l’any?
Estem condemnats a veure desaparèixer la Mediterrània com a mar de pescadors, i amb ella, una part essencial de la nostra identitat col·lectiva.
Des d’aquí vull llançar una crida clara: prou de decisions preses d’esquena al sector. No volem subvencions per no treballar, volem treballar i viure del nostre ofici. Necessitem representants que defensin la pesca com un sector estratègic d’Europa, no com un problema a eliminar.
Necessitem diàleg real, honest i directe amb els qui cada dia surten a la mar. I torno a la imatge inicial: les barques al port, amb mar plana, sense poder sortir.
Aquesta no és la Mediterrània que volem. Aquesta no és la vida que mereixen els nostres pescadors.
Si avui cal aixecar la veu és perquè demà encara hi hagi qui surti a pescar, amb orgull i amb futur.
Pere Gotanegra
