L’alternativa progressista, saltar els murs

Carles Ferreira

El resultat de les eleccions del passat vint-i-cinc de novembre confirmen el que ja s’esperava: victòria aclaparadora del centre-dreta nacionalista davant de l’absència d’una alternativa d’esquerres capaç de ser majoritària. I utilitzo el terme de “victòria aclaparadora” malgrat la pèrdua de 12 diputats, ja que tot i així, CiU obté més del doble de seients que la segona força, 50 a 21.

Crec que aquesta és una reflexió que s’ha de fer -que ens hem de fer-: és normal que una formació que ve d’uns resultats excel·lents, però no espectaculars, perdi un total de dotze escons i segueixi desmarcada, molt lluny, de la principal alternativa de govern? I una segona reflexió: tot i sabent que la freda suma de sigles no és el més desitjable, cal seguir regalant el govern de la Generalitat ad eternum al centre-dreta, quan les opcions progressistes en conjunt són majoritàries -57 diputats-, és a dir; tinguent en compte que a Catalunya existeix una majoria social de caire progressista? Aquesta és la conclusió: tenim la majoria però no l’instrument que l’aglutini.

Està clar que qualsevol de les quatre formacions d’esquerres hauria de realitzar una feina gegantina per convertir-se a curt o a mig termini, en solitari, en una sòlida alternativa de govern tal i com ho va ser el PSC durant les seves millors èpoques. Avui però, és normal que cadascun dels partits progressistes del mapa polític català, de pes relativament similar, atresori la legítima aspiració de convertir-se en el pal de paller del catalanisme progressista.

Catalunya a l’esquerra: les alternatives

D’una banda, la CUP està intentant trenar un discurs de radicalitat democràtica i social que la pugui acostar, en la seva versió catalana, a la coalició grega “Syriza”; en defensa d’un projecte destituent, antisistèmic i amb vocació de sumar a tot aquell indignat -hagi participat o no en el 15M- al carro d’un projecte rupturista fortament bel·ligerant amb l’statu quo. Tot i així, en termes discursius, la CUP encara ha de treballar molt si no vol operar únicament en uns marcs interpretatius propis de l’extrema esquerra independentista, que els condemnarien a la marginalitat política i -segurament- a l’extraparlamentarisme. Superada aquesta debilitat interna, n’apareixeria una altra que brolla de la pròpia realitat material: malgrat l’evident procés hel·lenitzador de la política catalana i espanyola, Catalunya (encara) no és Grècia.

En unes coordenades no massa allunyades, ICV-EUiA aspira a liderar l’oposició d’esquerres al Parlament amb tres diputats més que a l’anterior legislatura. Sense la frescor de la CUP però tampoc amb l’actitud de partit majoritari, ICV malda per recuperar l’empenta d’un PSUC combatiu, del qual en són hereus, combinat amb una nova marca “verda” que fins fa relativament poc mancava a l’escena política catalana. L’actitud de partit protesta però no proposta, sumat a un “verd” que a voltes dilueix el “roig” i al poc pes específic dels seus líders dins de la societat catalana, dificulten un hipotètic futur on l’anomenat ecosocialisme vagi més enllà del seu tradicional (i fidel) públic de sempre.

Amb un accent marcadament més nacionalista, ERC ha estat la gran triomfadora d’aquestes eleccions, alçant-se com a segona força. Els republicans han de demostrar que aquesta etiqueta no els hi ve grossa, defensant esquerra i país de forma copulativa i no disjuntiva, malgrat que tradicionalment han comès l’error de presentar la independència com una solució màgica, parlant més de dèficit fiscal que de dèficit social i criminalitzant més a “Espanya” en abstracte (Espanya ens roba) que als verdaders culpables de la crisi (els mercats financers ens roben). En el marc de les negociacions per a l’estabilitat parlamentària, ERC ha de decidir si vol ser una mera comparsa del govern Mas, cedint la “E” a canvi del referèndum; o si revisa a fons la política econòmica de CiU més enllà de les previsibles concessions simbòliques d’aquests (com la retirada de l’euro per recepta o la reinstauració de successions). ERC ha de decidir si vol seguir essent un partit bàsicament independentista amb tints socials o el pal de paller del que alguns anomenen l’esquerra nacional.

Per últim, la desfeta sense paliatius del PSC requereix, com a mínim, una solució refundacional. El socialisme democràtic només podrà tornar a ser majoritari si té clar a qui vol representar, si sap llegir la societat actual i adaptar-s’hi. A més, a la crisi global del paradigma socialdemòcrata s’hi ha de sumar la indefinició del PSC en aquelles qüestions estrictament nacionals. La societat catalana no sap, encara, si el PSC estarà al costat d’aquells que promouran una consulta per a què els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement el seu futur, o per contra; es situarà amb els que per damunt de tot defensen la unitat d’Espanya a capa i espasa. En aquest sentit, voldria recordar que per governar Catalunya (l’experiència així ens ho demostra) cal ser un partit nítidament català, sense més adjectius. Molts catalans i catalanes tenen dubtes sobre si el PSC pot defensar la sobirania de Catalunya si no és capaç ni de defensar, a vegades, la seva pròpia sobirania davant del PSOE.

De les alternatives a la alternativa

El dibuix que m’he permès realitzar de les diferents alternatives d’esquerres que avui trobem en l’arc parlamentari, segur que incomplet i discutible, denota tanmateix una absoluta incapacitat de qualsevol de les quatre opcions analitzades d’esdevenir majoritària a curt termini. I quan utilitzo el terme “majoritària” no em refereixo a convertir-se en el mascle alfa de l’espai progressista -el pitjor que podria passar és que assistíssim a una batalla de galls per veure qui obté més diputats en comparació a la resta de forces d’esquerra-, sinó que amb l’ús del mot “majoritari” vull referir-me a una alternativa sòlida de govern al nacionalisme conservador; actualment unit, i malgrat la patacada electoral indiscutiblement hegemònic.

Si penséssim, però, que la manca d’una alternativa progressista és quelcom nou, que sorgeix després de les darreres eleccions, ens equivocaríem. Simplement les últimes conteses electorals han explicitat un problema endèmic de l’esquerra catalana: sinó, preguntem-nos perquè el centre-dreta ha governat Catalunya durant vint-i-cinc anys i, quan ho ha fet l’esquerra, ha necessitat d’un pacte aritmètic a tres bandes per sumar i formar govern.

L’experiència ens demostra, però, que la solució a aquesta mancança no és un nou tripartit. Malgrat l’evident impuls social que van suposar els governs d’entesa de Maragall i Montilla; la freda suma aritmètica de sigles, combinada amb d’altres factors tan de gestió com sobretot de relat, van evidenciar que la fórmula utilitzada per formar aquelles majories no va ser la més ideal.

Si no és un nou tripartit, però tampoc es basa en alçar en un pedestal a una de les opcions existents (perquè una majoria d’esquerres, per definició, ha de ser plural), quina és, doncs, la solució?

El manifest d’octubre per una esquerra catalana forta i majoritària, que porta la firma inicial d’una cent-cinquantena de ciutadans d’arreu del territori català, insinua en un plànol més teòric que pràctic que la construcció d’aquesta alternativa ha de basar-se en una confluència d’espais. Més natural per aglutinar complicitats que no pas artificial per sumar seixanta-vuit diputats, més poètica que prosaica però sense perdre la racionalitat necessària que requereix la voluntat de governar un moment històric.

L’alternativa progressista, saltar els murs

Si parlem d’espais, el que ocupa la socialdemocràcia és cabdal i segurament -en termes d’espai però avui no d’instrument- és el més majoritari de les opcions d’esquerres. Però tampoc podem obviar l’espai del republicanisme progressista, el de l’ecologisme polític o el de l’esquerra alternativa. Valorant proximitats i llunyanies, l’esquerra catalana ha de ser capaç de posar-se d’acord en uns punts programàtics que necessàriament han de passar per:

– El compromís per a la construcció de la Catalunya-Estat tot exercint prèviament el dret a decidir. En qüestions de fons, cal reconèixer Catalunya com a subjecte polític dotat de sobirania pròpia amb plena capacitat de decisió. En termes formals, que la futura Catalunya-Estat es constitueixi com a independent o no serà el resultat de tot un procés que ja hem engegat, i encotillar-nos en un model tancat de forma prèvia (independència, federalisme, confederalisme, etc.) és tancar-nos portes com a país però també com a alternativa amb vocació de ser majoritària. Cal una esquerra sobirana i sobiranista, a partir d’aquí serà la pròpia realitat qui concreti a la pràctica uns motllos conceptuals que avui vaguen per un plànol teòric.

– La construcció d’un model econòmic i de sortida de la crisi diferent al de la dreta conservadora. A curt termini necessitem aturar l’austerici i les retallades a l’estat del benestar, que estan ofegant a la majoria de països del sud d’Europa impedint la recuperació econòmica i malmenant la cohesió social. L’equilibri pressupostari no pot produir-se només per la via d’ajustament de la despesa, sinó que s’ha d’obrir el debat d’ingressos concretat en una ambiciosa reforma de la fiscalitat per fer-la més justa i progressiva: qui més té més paga. Tot plegat ha d’anar acompanyat de polítiques d’estímul -tal i com ha fet el president Obama als EUA- per recuperar la senda del creixement i tornar a crear ocupació. A llarg termini, cal repensar un model econòmic que no pot pivotar entorn de l’especulació i el diner fàcil. S’han de crear les bases per a una economia productiva, de valor afegit i que respecti el medi ambient.

– La redemocratització de la nostra democràcia, per millorar-ne la qualitat, com a pas imprescindible per tornar a dignificar la funció pública i regenerar l’espai públic. Cal començar per la confecció d’una llei electoral pròpia que aposti per les llistes obertes i/o desbloquejades i per una major accountability, acostant la figura de representant i representat. Els polítics es deuen als ciutadans que els han votat i no a les cúpules dels seus respectius partits. Més enllà dels processos electorals i d’una necessària reforma dels partits polítics, cal institucionalitzar la figura d’una mena de “poder ciutadà” basat en una concepció de la democràcia molt més participativa i contestatària, per el qual haurien d’existir mecanismes de control directe dels ciutadans respecte les decisions polítiques preses pels seus representants, a tots els nivells.

Totes aquestes tres qüestions bàsiques (la nacional, la social i la democràtica) poden ser un punt de partida i de consens entre les diferents sensibilitats progressistes del nostre país. Em costa d’imaginar que aquest breu esbós sigui patrimoni d’un sol espai polític, o que qualsevol de les diverses opcions d’esquerres estiguin explícitament en desacord amb les idees generals aquí exposades.

Si estem més o menys d’acord en allò programàtic, què ens separa?

Segurament unes estructures de partit fortament arrelades socialment i en el territori. Si ningú té la generositat política d’abandonar la seva particular trinxera per formar-ne una de nova, més gran i compartida amb la resta de companys d’idees; seguirem regalant el govern de la Generalitat a un centre-dreta que sí que ha entès aquesta qüestió perfectament. Potser la solució és aquesta: visió i generositat polítiques. Saltar els murs.

Carles Ferreira i Torres
carlesferreira@hotmail.com
www.carlesferreira.blogspot.com