Mes de paraules

L’austeritat i el govern dels tècnics

carlesferreira1Els punts de partida d’aquest article podrien ser molts i molt diversos, però n’escullo específicament un per la seva proximitat -en el temps i en l’espai-: les darreres eleccions italianes de fa tant sols uns dies.

Si heu anat seguint la campanya electoral a través de la premsa o dels telediaris us sonarà quins partits i coalicions competien per endur-se la majoria: d’una banda, el centre-esquerra de Pierluigi Bersani amb un missatge reformista i europeïsta homologable a qualsevol gran partit socialista o socialdemòcrata europeu; de l’altra, el centre-dreta de l’inesgotable Silvio Berlusconi amb tints antieuropeus i populistes. Per últim, entraven en joc l’exprimer ministre tecnòcrata -i autoanomenat centrista- Mario Monti i també el cèlebre Movimento 5 Stelle (M5S) del còmic Beppe Grillo que ha estat fuetejant durament el sistema de partits, sense definir-se massa bé ideològicament (amb la cèlebre consigna del “no som ni de dretes ni d’esquerres) i que ha captat molt de vot insatisfet i/o antisistema.

tecnocraciaA Itàlia, per governar, hom requereix d’una majoria suficient tant a la cambra de representants com al Senat. Doncs bé, com segurament sabreu, Bersani ha guanyat a la primera i Berlusconi a la segona. Sembla ser que Grillo no pactarà amb ningú -si ho fes, seria contradictori amb el seu missatge antisistema- i Mario Monti no ha obtingut els escons suficients com per sumar amb Bersani a la cambra alta. El resultat, un país ingovernable i uns ciutadans que s’han decantat majoritàriament per opcions populistes i antieuropees (més del 54% dels italians han optat per Berlusconi o per Grillo).

La veritat tècnica versus l’error polític
Les eleccions italianes s’emmarquen en un context d’austeritat i de (contra)reformes de gran calat que s’estan duent a terme arreu del sud d’Europa. Després del colapse del govern de Berlusconi al novembre de 2011, el president de la república italiana (Giorgio Napolitano) va encarregar al professor Mario Monti que formés govern amb l’objectiu de posar en marxa les directrius econòmiques imposades per la Unió Europea.

A Grècia, per aquelles dates, va succeïr quelcom semblant: el govern de Papandreu va deixar de ser útil als mercats i a la línia ideològica marcada des d’Europa; i l’exvicepresident del Banc Central Europeu, Lukás Papadimos, va posar-se al capdavant de l’executiu hel·lènic sense passar, tampoc, pel plebiscit ciutadà.

En ambdós casos, la democràcia ha estat un obstacle per implantar un programa de govern que res té de tècnic i molt d’ideològic; especialment en el cas Grècia, doncs Papandreu va haver de dimitir poc després d’anunciar que volia convocar a la població en referèndum perquè votéssin si s’acollien o no a les mesures dictades per UE.

Malgrat que tot plegat ens pugui escandalitzar, el raonament és senzill: si la solució a la crisi és tècnica i nosaltres (L’FMI, el BCE o la comissió europea) sabem com ensortir-nos-en, per què fer eleccions? Per què el ciutadà -cada vegada més súbdit- ha d’escollir entre deu, vint o trenta opcions equivocades si nosaltres tenim la veritat? Aquest és el totalitarisme economicista que comença a implantar-se, a poc a poc però inexhorablement, al nostre país i als països de l’entorn. El president Rajoy, amb l’aval de la cancellera Angela Merkel, ho explicitava l’altre dia: “estamos haciendo lo que hay que hacer“. Per què destorbar-lo de tal noble i encertada tasca amb fórmules tant feixugues com els controls parlamentaris o les compareixences al Congrés -i en última instància, les eleccions-? Perquè no ens equivoquem: un govern tecnòcrata és aquell dirigit per tecnòcrates (com el de Monti o Papadimos) o el que actua com a tal; i en aquestes estem a l’estat espanyol (podem discutir, si s’escau, el grau exacte d’intervenció) des de maig de 2010.

Els fonaments de la tecnocràcia i les polítiques d’austeritat
Un tecnòcrata és aquell savi immaculat parit per qualsevol universitat europea de prestigi i criat o bé a la banca privada o bé a certes institucions supranacionals que sap què fer i com fer-ho. Un tecnòcrata no opina, genera veritats. Un tecnòcrata, fins i tot, li té certa al·lèrgia a la política: en desconfia, no s’hi fica. La màxima és “haga usted como yo y no se meta en política” (general Franco dixit).

Al nostre país, el govern de l’Estat (i de retruc, el de la Generalitat) no compleix el seu programa electoral perquè no es deu als ciutadans que l’han votat, sinó als tècnics que el mantenen en el càrrec i que li diuen què ha de fer. És lògic: si en democràcia el govern és del poble (i els governants han de rendir comptes al poble), en tecnocràcia el govern és dels tècnics (i els governants han de rendir comptes als tècnics). Si el governant no ho fa bé, en democràcia és substituït per un altre ciutadà (i el voten els propis ciutadans), però en tecnocràcia és substituït per un tècnic (i el voten els propis tècnics que, asseguts en un despatx, prenen la decisió malgrat que després s’escenifiqui en el Parlament).

Deixant de banda les ironies i la sàtira, és absolutament fals que el tecnòcrata -o el que actua com a tal- sigui un ésser desideologitzat que actua amb criteris exclusivament tècnics. En política, la veritat (per molt tècnica que sigui) no existeix. Acceptar els absoluts en política ens condueix inevitablement al totalitarisme: sigui marxista (entenem-nos, “a la soviètica”), sigui feixista, sigui teocràtic o, com a dia d’avui, econòmic. La tecnocràcia té una ideologia clarament definida anomenada neoliberalisme que s’implanta a partir de les polítiques d’austeritat.

L’objectiu és ideològic: anihilar allò públic per transferir-ho progressivament a mans privades. Els que ens manen (diguem-li Troika, si voleu) somnien en un model de societat econòmicament liberalitzada i políticament encadenada a les arbitrarietats del mercat. No hi ha ciutadans, sinó productors i consumidors. L’homo economicus és el nou ésser destinat a habitar un món competitiu on qualsevol ingerència externa és un atac directe a la llibertat individual (només si ve d’allò públic, no pas d’allò privat).

El camí per a arribar a aquesta nova societat és dur (alguns en diuen “sortida de la crisi”, d’altres preferim parlar de canvi de model i d’institucionalització d’una crisi permanent), però l’austeritarisme es pot vendre prou bé als mass media culpabilitzant a la víctima -“heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”- o trobant enemics comuns -“els immigrants ens prenen la feina”-. El creixement de l’extrema dreta a Europa no és, ni molt menys, casual: el feixisme és una possible conseqüència del colapse del capitalisme tal i com ho va ser a l’Europa d’entreguerres.

La llibertat del discrepant, en defensa de la democràcia
Jean-Paul Sartre va dibuixar una radical però encertada metàfora que venia a dir que fins i tot el torturat, en ple episodi de dolor, té la capacitat de decidir lliurement acabar amb la seva tortura. I -d’aquí la cruesa de l’exposició-, en la seva obstinada tenacitat de guardar-se per a ell allò que el torturador vol saber, el torturat pot arribar a esclavitzar-lo; doncs el botxí depen absolutament, en aquest sentit, de la voluntat del reu.

La llibertat sempre té marge per a existir: fins en els moments en què les circumstàncies més ens determinen sempre serem capaços de trobar escletxes de voluntat i tria. I la veritat -les veritats- han d’estar al servei d’aquesta llibertat i no a l’inversa. Quan la llibertat és sacrificada en nom d’una veritat -en aquest cas, tècnico-econòmica- l’únic que ens queda és discrepar. Davant del titubeix dels partits polítics progressistes, que han de reinventar-se per tornar a ser un instrument útil per a la ciutadania, cada vegada ens estem trobant amb una societat civil més i millor organitzada per fer front als abusos del poder i per contestar i contrastar les veritats oficials i oficialitzades.

El mite del no alternative tatcherià es desfà per moments a mesura que avança, per contra, una perillosa deslegitimació de les institucions democràtiques. El primer és el perill del totalitarisme neoliberal sota la màscara tecnòcrata, el segon es refereix a un neopopulisme també aparentment desideologitzat (“no som ni de dretes ni d’esquerres”) que carrega contra el sistema, els seus polítics i els seus partits. El moviment liderat per Grillo a Itàlia respon força bé a aquesta darrera definició.

Ni Montis ni Grillos, i per suposat, tampoc ens calen Berlusconis. Però no ens enganyem: als Bersanis els hi queda un llarg camí de modernització i de comprensió d’una nova i canviant realitat si optem per la senda de les reformes democràtiques i socials, que aparentment sorgeix com el camí més sensat.

La següent discussió -que, per no avorrir al lector, només apuntaré- és: quin és el demos? Estem assistint a l’ocàs dels estats-nació però l’Europa dels ciutadans (segrestada per aquests primers) no acaba d’aparèixer. És imprescindible que consolidem un projecte polític europeu plenament democràtic i que ens erigim com a ciutadans europeus fins a les últimes conseqüències. Volem votar el nostre Obama en el marc dels Estats Units d’Europa: és l’hora de ser més europeus que nacionals. I Alemanya ho ha d’entendre. La democràcia està en joc.

Carles Ferreira i Torres

carlesferreira@hotmail.com
www.carlesferreira.blogspot.com