Les escletxes de la sentència del TC

Declaració de sobirania

Carles FerreiraQue el Tribunal Constitucional rebutjaria la condició de Catalunya com a “subjecte polític i jurídic sobirà” era quelcom que ja sabíem d’avançada: l’article 1.2 CE resa clarament que “la soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado“, i l’article 2 parla de la citadíssima “indisoluble unidad de la Nación española“.

Malgrat que, com era també evident, el Tribunal Constitucional expressa en la seva resolució una motivació jurídica i política molt semblant al discurs mainstream a Madrid, el propi Tribunal és crític, implícitament, amb la postura immobilista del govern espanyol.

Per començar, no nega que el dret a decidir sigui inconstitucional, en tant que “no aparece proclamado como una manifestación del derecho a la autodeterminación“, i pot arribar-s’hi “mediante un proceso ajustado a la legalidad constitucional“, que és precisament -que el procés s’ajusti a la legalitat- el que van demanar els tres diputats, en nom del Parlament de Catalunya, al Congrés espanyol la setmana passada. Implícitament, doncs, el que es pot desprendre d’aquestes afirmacions del TC és que el procés pel dret a decidir té un caràcter eminentment polític i que les paraules del president Rajoy són més aviat un “no quiero” que no un “no puedo”. Parapetar-se en la Constitució i en la legalitat vigent -que es pot canviar- és una excusa insuficient per no abordar el que és un problema fonamentalment polític.

Declaració de sobiraniaD’altra banda, la sacralització de la Carta Magna és també criticada pel propi Tribunal: “la primacía de la Constitución no debe confundirse con una exigencia de adhesión positiva a la norma fundamental“, rebutjant la idea de “democràcia militant” i admetent que “no existe un núcleo normativo inaccesible a los procedimientos de reforma constitucional“. D’aquesta afirmació no ens interessen -o no ens interessen tant- les seves implicacions jurídiques -les de la possibilitat de reforma de la CE per a encabir el referèndum-, sinó les polítiques. Que es pugui canviar la Constitució per discutir també la idea d’Espanya -com a “Nación indisoluble” i “patria común e indivisible de todos los españoles“- és un atac frontal als que creuen en allò de la “unidad de destino en lo universal” i en la nació com a quelcom natural, aliè a la voluntat dels homes, i fins i tot com a una realitat mil·lenària i pre-política. Malgrat que després ho va matisar, tenia raó el president Zapatero quan va dir, en una sessió en el Senat l’any 2004, que la nació és un concepte “discutido y discutible“, enfront d’altres declaracions com les d’Esperanza Aguirre fa uns mesos, en què va dir allò de que “España es una gran nación con 3.000 años de historia“.

L’acceptació de que la nació depèn dels seus ciutadans i no d’una història mil·lenària i inamovible no és prou radical, però, per a encabir les aspiracions catalanes. La delimitació constitucional de la nació espanyola i els límits jurídics de les seves “nacionalidades y regiones” -que sel’s reconeix autonomia però no sobirania- és massa rígida com per a acceptar que Catalunya convoqui un referèndum d’independència en virtut del seu autoproclamat caràcter nacional i sobirà. Però, i si és la nació espanyola, el “tot”, la que permet que una part d’ella mateixa pugui decidir lliurement sobre la relació que ha d’establir amb aquest “tot”? Això és, tornant enrere, el que es va discutir al Congrés amb la demanda de transferir la competència per a convocar referèndums. I 299 dels 350 Diputats van dir que no. Malgrat que es revestí d’una aura d’inevitabilitat jurídica -quelcom, com a mínim, discutible, segons el propi TC-, el Congrés espanyol va prendre una decisió amb una altíssima càrrega política. Fins i tot aquells que van proposar una reforma constitucional en un sentit federal no van discutir, en cap cas, la indissoluble unitat de la nació espanyola i la impossibilitat -que en realitat és indesitjabilitat- de celebrar el referèndum.

La solució? La que ofereix el Tribunal Constitucional no és esbojarrada: “los poderes públicos […] son quienes están llamados a resolver mediante el diálogo y la cooperación los problemas que se desenvuelven en este ámbito“, així com cita el deure de “auxilio recíproco” i “mútua lealtad“. És a dir, senyors, seguin i parlin amb la idea de que la Constitució no es pot violar però, en tot cas, es pot canviar i es pot discutir, perquè aquest és un problema polític que desborda les estàtues jurídiques idolatrades pel govern espanyol.

Carles Ferreira i Torres

carlesferreira@hotmail.com

carles.ferreira@ajgirona.cat
www.carlesferreira.blogspot.com