Mes de paraules

Més de 400 persones no van voler perdre’s la tornada de la fideuada de la Fundació Roses Contra el Càncer

Fundació Roses Contra el Càncer
L'envelat de la plaça Frederic Rahola es va tornar a omplir en la fideuada de la Fundació Roses Contra el Càncer

La Fundació Roses Contra el Càncer torna a omplir, després de 3 anys, l’envelat de la plaça Frederic Rahola en la celebració de la seva tradicional fideuada

A la solidaritat no li falla la memòria. Després de tres anys en el que la Fundació Roses Contra el Càncer no ha pogut celebrar la seva tradicional fideuada per recaptar diners i ajudar, així, als malalts i familiars oncològics, la gent no s’ha oblidat d’aquest àpat solidari, ni molt menys, ja que com va manifestar el vicepresident de l’entitat, Jaume Guitart, “estem molt contents perquè hem superat les 400 persones”, tot i confessar que “és una resposta de la gent que ja esperàvem perquè aquesta fideuada, a part de tenir la finalitat d’ajudar als pacients oncològics és un acte que fa poble perquè dinant es crea un germanor entre els comensals i, per això, és una de les activitats més maques que fa la Fundació”, va remarcar Guitart.

Fundació Roses Contra el Càncer
Les voluntàries i voluntaris que van servir la fideuada als assistents

Un acte molt maco i el més multitudinari dels que porta a terme la Fundació Roses Contra el Càncer sota cobert, juntament amb el concert de Nadal, i en el que els diners que es recapten “els destinem a l’ajuda tant psico-social com d’altres àmbits que requereixen els malalts que pateixen una malaltia oncològica i el seus familiars”, va indicar el  dels pacients el vicepresident de la Fundació.

Però, no només les ciutadanes i ciutadans a nivell individual s’impliquen en la causa, ja que moltes empreses de Roses col·laboren aportant obsequis i regals per sortejar-los entre els assistents de la fideuada en agraïment a la seva solidaritat. Tant és així, que “tenim set lots i en cadascú hi ha un munt de regals per donar”, va dir en Jaume Guitart.
Una quantitat de regals que el més difícil era anar-se’n cap a casa sense un sota el braç.