Costa converteix fustes trobades en setze presències que vigilen i qüestionen l’espectador en una exposició instal·lada al vestíbul del Teatre Municipal, indret on és l’únic artista que hi ha exposat tres vegades
El creador rosinc Narcís Costa torna a exposar a casa amb “Setze jutges”, una proposta escultòrica que s’allunya de la representació figurativa per construir un univers propi fet de presències, silencis i matèria viscuda. Instal·lada al vestíbul del Teatre Municipal de Roses, la mostra reuneix setze peces “setze figures, setze tòtems”, en paraules de l’artista, que ocupen l’espai com si conformessin un bosc simbòlic que observa i, en certa manera, jutja.
“Són jutges que ens vigilen i ens controlen en certa manera”, va explicar Costa als mitjans de comunicació, ja que ell no va voler tenir cap mena de protagonisme durant la inauguració. L’artista va afirmar que no hi ha una voluntat narrativa concreta ni una iconografia definida. Les peces no responen a un retrat, ni a una escena, ni a un relat lineal. Són volums, presències verticals, estructures que emergeixen de la fusta i dialoguen amb l’entorn.
Un diàleg amb la fusta
Una de les claus de l’exposició és l’origen del material. Totes les peces provenen de fustes trobades, fragments que ja han tingut una vida anterior. “Totes venen de fustes trobades o que ja han viscut alguna vegada”, detalla Costa. I afegeix un element essencial del seu procés creatiu: “És la fusta que m’ha dit la manera de treballar i la manera de fer-ho, m’ha explicat el que havia de fer pel resultat final”.
Aquesta declaració situa l’obra en una relació gairebé orgànica amb la matèria. L’artista no imposa una forma preconcebuda, sinó que escolta el material i deixa que aquest condicioni el resultat. Cada peça, per tant, és autònoma. “No hi ha cap relació entre elles. Totes són diferents, autònomes”, va remarcar Narcís Costa. El resultat és una instal·lació que apel·la directament a l’espectador. Sense cares ni gestos recognoscibles, les figures projecten una sensació de vigilància que cadascú interpreta des de la seva pròpia experiència.
Una presentació singular
“Setze jutges” no només destaca pel contingut, sinó també per la manera com es va plantejar la seva presentació. Les setze obres hi eren al vestíbul de la sala teatral, però ningú les podia veure perquè estava a les fosques. Només en el moment de la presentació, quan es van encendre les llums, els assistents van ser testimonis de la immensitat del bosc de tòtems Costa ha volgut evitar qualsevol explicació específica al costat de cada peça. “No volia que hi hagués cap cartell amb cap de les figures especialment concretes, perquè és un tot”, va assenyalar.
Per reforçar aquesta idea d’unitat, l’artista va demanar la col·laboració d’Ignasi Tomàs, que va redactat un text introductori –reproduït a sota– que va llegir com a porta d’entrada a l’exposició. “El vaig demanar a ell com a amic, com a col·leccionista, té bastantes peces meves, com a home de teatre, com a escriptor. I sobretot com a amic”, va subratllar Costa.
Aquesta decisió reforça el caràcter immersiu de la mostra. El visitant no rep instruccions tancades, sinó una interpretació oberta que acompanya, però no condiciona, la mirada.
El vestíbul com a espai clau
Tot i la seva trajectòria, Costa admet que inicialment no comptava fer aquesta exposició. “Anava treballant i no comptava fer exposició, perquè ja en porto moltes a l’esquena”, reconeix, però la decisió final va venir marcada per l’espai. “Quan vaig pensar en el vestíbul del teatre vaig decidir fer-la. Si fos en un altre lloc, no l’exposaria”, va desvetllar l’artista.
L’espai en qüestió és el vestíbul del Teatre Municipal, un indret que l’artista coneix bé. És la tercera vegada que hi exposa, i assegura que en guarda “un record molt, molt agradable”. De fet, és l’únic artista que hi ha exposat tres vegades.
Per què el vestíbul? “És un espai molt gran, acollidor, que té molt de volum, molt diàfan”, explica. Costa defuig els espais freds o excessivament neutres. “Un hangar o un lloc amb la fredor de les parets no m’interessaria”, va afirmar. El vestíbul, en canvi, segons Costa, “ofereix calidesa i amplitud”, dues qualitats que encaixen amb la verticalitat i la presència física dels seus tòtems.
En aquest entorn, les setze peces es despleguen com un conjunt que respira. No són objectes aïllats, sinó elements que ocupen i transformen l’espai, convertint-lo en un bosc simbòlic on l’espectador es mou entre mirades invisibles.
Amb “Setze jutges”, Narcís Costa torna a demostrar la seva capacitat per treballar la fusta des d’una dimensió contemporània, allunyada de la figuració i centrada en la força del material. Una exposició que interpel·la sense imposar, que suggereix sense explicar i que confirma, una vegada més, el vincle de l’artista amb el seu municipi i amb un espai que ja forma part de la seva trajectòria.
El nom de cadascú dels jutges plantats al vestíbul del Teatre Municipal de Roses
- El Capamunt
- El Benplantat
- La Feixuga
- El Foraster
- La Sitja
- El Fragmentat
- L’Avinent
- El Primmirat
- El Dard
- El Custodi
- El Fetitxe
- El Potes
- El Pletòric
- L’Escaire
- L’Esvalotat
- El Tascó
Dies i horari de visites
L’exposició “Setze jutges” es pot visitar al vestíbul del Teatre Municipal de Roses fins al 14 de marc, en horari de 17 a 20 hores tots els dies de la setmana.
Narcís Costa i Bofill – “Setze jutges”
Després de l’última exposició arriba el buit. Un silenci necessari, gairebé incòmode, que prepara el terreny per a una nova mirada. En el cas d’en Narcís, aquest buit es trenca amb una troballa aparentment senzilla: una fusta regalada pel mar. A partir d’aquí, neix l’impuls creatiu que dona forma a aquesta exposició escultòrica composta per setze peces de fusta, de caràcter totèmic, que dialoguen entre elles com una comunitat singular.
L’obra pren com a fil conductor la coneguda dita catalana «setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que encara penja», no tant des d’una lectura literal, sinó com a joc rítmic, reiteratiu i gairebé ritual. Cada escultura esdevé una veu pròpia dins el conjunt, una presència que suma i contradiu, que observa i és observada, com si aquests jutges fossin formes verticals, silencioses, carregades de memòria.
Les fustes utilitzades —castanyer, olivera, pi amamelis, bruc i roure, entre d’altres— provenen totes de materials recuperats, trobats en diferents contextos i en estats de conservació molt diversos. Aquest fet no és accidental: les esquerdes, els buits, l’erosió o la solidesa de cada peça formen part del seu llenguatge. El temps, la intempèrie i l’ús anterior no s’amaguen, sinó que es reivindiquen com a valors expressius.
A mesura que l’escultor treballa la matèria, les fustes adquireixen personalitat, vida. Deixen de ser simples fragments naturals per convertir-se en presències amb caràcter, amb actitud. El treball de l’escultor sobre la matèria és minuciós, gairebé d’orfebreria. Hi ha una delicadesa i una precisió que recorden el treball de puntes de boixets, on cada gest compte i res és sobrer. En Narcís treballa la fusta amb tècniques pròpies de l’ebenisteria i la marqueteria, descobrint i deixant entreveure, de manera natural, les arrels familiars de fuster. Aquest saber fer no és només tècnic, sinó també emocional: una manera d’escoltar la fusta abans de transformar-la. És en aquest punt que deixen de ser simples fragments naturals per convertir-se en presències amb caràcter i actitud pròpies. És llavors quan prenen nom: El ben plantat, El Tascó, L’Escaire, El Potes… Títols que suggereixen ironia, fragilitat. tensió o humor, i que apropen l’obra a l’espectador sense solemnitat excessiva. Cal remarcar també l’extrema sensualitat de les textures aconseguides: superfícies suaus, polides fins a convidar al tacte, que contrasten amb zones aspres o erosionades. La fusta esdevé pell. De manera molt puntual, l’escultor incorpora el color com a element expressiu. particularment en una de les escultures realitzada amb arrels mortes de xiprer, on aquest recurs aporta una vibració vital inesperada, com un alè, que torna a animar allò que semblava inert.
Aquesta exposició convida a mirar de prop, a reconèixer en cada peça una història possible i, alhora, a entendre el conjunt com un cor de formes que comparteixen origen, però no destí. Un treball que parla de recuperació, transformació, ofici memòria i identitat, i que connecta la tradició oral catalana amb una escultura contemporània viva, directa i profundament humana.
Ignasi Tomàs
