Aparentment i d’entrada res, es tracta d’una llicència literària per tal de simbolitzar una realitat, “l’efecte papallona”, que uneix aquests dos entorns.
Per efecte papallona s’entén com un petit fenomen succeït a milers de Km. de nosaltres pot acabar provocant un gran terrabastall al nostre entorn.
Anem a veure com l’accelerat desglaç de Groenlàndia per una banda (que no es cap petit fenomen precisament), que està neutralitzant el corrent càlid del Golf -de Mèxic- gràcies al qual sempre hem tingut els hiverns temperats que hem tingut fins ara (fins fa 2 anys), comparat amb els hiverns que tenen a la mateixa latitud a l’altre costat de l’Atlàntic (Terranova, Canadà, etc.) i l’escalfament de la Mediterrània per un altre banda (el doble de ràpid que altres mars i oceans), ens col·loca al bell mig d’una zona de risc, d’aquests dos punts d’inflexió climàtica. Es tracta de l’arc mediterrani que conforma Itàlia, sud-est de França, Catalunya, País Valencià, Múrcia i Balears.
Es evident que el corrent càlid del Golf i els dos “motors” de les corrents oceàniques (o cintes transportadores) que envolten el planeta, que son les que configuren el clima, i que justament estan sota Groenlàndia en un cas i entre Groenlàndia i Islàndia en l’altre cas, s’estan debilitant, doncs hi arriba cada vegada menys aigua calenta del Golf, atès el descomunal volum de l’escorrentia d’aigua freda de Groenlàndia (milions de Tm al dia) provocat per l’escalfament.
De la mateixa manera, que ja farà uns 20 anys també, vinc advertint sobre la tropicalització de la Mediterrània, amb un informe que vaig fer per l’IPCC de Nacions Unides. En aquell informe ja feia esment a l’escalfament de la Mediterrània, la major intensitat i virulència de les tempestes (ara batejades com “medicans” -huracans mediterranis-, el progressiu augment del nivell del mar, el canvi de corrents marines, etc…).
No amaguem el problema amb les simulacions a llarg plaç (2050-2100), tirant la pilota endavant i seguir abonant l’argumentari sobre les “generacions futures”, quan el problema el tenim ja les generacions actuals, no les recents nascudes o avui adolescents, que també, si no els baby-boomers (50-70 anys), que voldrem gaudir de la Badia a la nostra jubilació i posterior vellesa, i que a més resulta som la última generació que pot decidir, votant i pressionant (els adolescents no poden votar i els joves voten poc), per evitar entrar en una dinàmica de conseqüències imprevisibles.
No deixa de ser curiós, ja aterrant al nostre pati, que a la Badia de Roses no hi existeixi una plataforma anomenada “STOP inacció climàtica”, com altres que s’han creat recentment que no veuen aquesta realitat, i en canvi imaginen molins del Quixot a l’horitzó. O que no hi hagi un programa, sota el nom “Defèn la Badia”, per tal de que els quatre ajuntaments que la conformen, amb la Diputació, la Generalitat i el Govern espanyol, procedeixin de forma immediata a concretar mesures i protegir tota la primera línia de costa, amb espigons de superfície o submergits, dics de contenció o dunes artificials (i no limitar-se a reposar la sorra, una despesa milionària cada vegada més inútil). Suposo deixar clar el marc del que estic parlant, no confonguem la contrareforma dels espigons que fan costat a la platja de la Perola, que ara es volen tornar adequar a la idea original, amb el que s’hauria de fer a totes les platges de Roses, més enllà de Santa Margarita i més enllà de Castelló, en el marc d’una reformulació global de la primera línia de costa amb objectius de resiliència al canvi climàtic (embats de tempestes cada vegada més virulentes). I no seriem els primers, a la Costa del Sol, i a altres països, ja “estan en ello”.
Pot ser hem de començar a parlar en salvar vides, habitatges, llocs de treball, turisme, hostaleria i negocis. I sí, també hem de protegir el turisme amb mesures que pot ser algun operador turístic no entengui atesa la nova religió imperant (el paisatgisme). Però una badia sense sorra, no crec sigui un paisatge de postal precisament, ni un reclam turístic. La Badia més maca del món estarà protegida o no estarà.
Pot ser hem de fer com al Delta de l’Ebre (però amb anticipació, sense presa i sense pausa) i d’una manera serena, començar a pensar amb crear un Consorci que aplegui al màxim d’institucions i societat civil per tal de començar a treballar en la prospectiva de riscos i en polítiques i accions d’adaptació i resiliència al canvi climàtic, per tal d’evitar la successió de declaracions de zona catastròfica que en un immediat futur -abans del 2030- haurem d’afrontar (i on la desaparició de sorra, seria el menor dels problemes).
Per cert, resulta sorprenent, per no dir altre cosa, que es presentin tants projectes de transició energètica als Fons europeus “Next Generation”, i en canvi no es presentin projectes per millor afrontar la gestió de la vulnerabilitat de zones de risc, inundables o susceptibles d’impactes i destrucció. Al cap i la fi, els fons europeus ho son de recuperació, però també de reconstrucció i resiliència. Apart de badar (ara hi ha diners), semblaria que molts polítics quan fan o aproven pressupostos, estiguin orientats al segle passat o que no es creguin que vol dir estar en emergència climàtica a la Badia de Roses.
Antoni Salamanca
Consultor ambiental
Antoni Salamanca és consultor i divulgador ambiental especialitzat en emergència climàtica. Va participar en el Tercer Informe de canvi climàtic de l’IPCC de Nacions Unides el 1999-2001. Col·laborador a diferents entitats i mitjans de comunicació, ha dirigit varies exposicions sobre canvi climàtic i coordinat diferents programes de sensibilització ambiental ciutadana.
