Sortim de la letargia: unes ratlles polítiques molt personals

Carles Ferreira

Carles FerreiraLa vida està impregnada d’incertesa, abocada inevitablement al canvi. Suposo que és això el que la fa apassionant. Fa quatre anys vivia aquesta campanya electoral a Roses, presentant-me en la candidatura socialista, compromès amb un municipi que volia seguir essent vila però que ja despuntava una certa ambició de ciutat. El repte d’aconseguir casar aquestes dues inquietuds era i segueix essent vigent en la política rosinca: cal construir els equipaments i els serveis que es mereix un municipi de vint mil habitants, molts més en temporada turística; però mantenint una essència i un esperit de vila que el faci amable i atractiu per als seus ciutadans.

Aquesta dicotomia segueix present, ara, en una campanya que me la miro des d’una certa distància. Física, des de Girona ciutat, però també electoral: no formo part de cap de les candidatures que es presenten enguany. Aquesta distància física unida al dolorós trencament de l’espai socialista m’han allunyat d’una campanya que, malgrat tot, inevitablement, vaig seguint amb interès per la premsa. Tot i la incertesa vital a la qual em referia a l’inici, que m’ha dut fins a dia d’avui a Girona, comparteixo allò que deia Rilke de que “la verdadera pàtria és la infantesa“, i el meu bressol tendríssim és sens dubte Roses i l’Empordà. Allà he passat la majoria d’anys de la meva (encara curta) vida i hi he sigut feliç.

Roses és també, però, el meu bressol polític. Crescut en un ambient no massa polititzat però indubtablement catalanista i d’esquerres, a Roses vaig “prendre partit” en el sentit literal del terme. Ho vaig fer per la Magda Casamitjana, una persona excel·lent i una alcaldessa que va situar Roses a molts mapes, i que malauradament no va poder continuar el seu projecte de ciutat al capdavant del municipi. Recordo d’aquells dies també, amb afecte especial, les converses amb en Salvi Jacomet, regidor honradíssim en els primers governs democràtics de l’alcalde Noguer, que m’ensenyà -i em citava la persona de’n Núñez, exmilitant del POUM que fou un dels fundadors de la secció local del partit socialista-, que m’ensenyà, deia, que nosaltres som només una petita baula d’una llarga cadena de lluita per a una societat millor, que els més joves tenim el deure de continuar trenant dia a dia.

De tot això fa només quatre anys, però les coses han canviat tant que sembla que parli d’una cartografia política antiga i empolsinada. Tenim avui un espai socialista partit en dos, s’ha repetit la història dels anys vint en què Rafael Campalans i Serra i Moret van fundar la Unió Socialista de Catalunya després d’escindir-se de la federació catalana del PSOE, perquè aquesta no acceptava el dret d’autodeterminació (us sona?).

Carles FerreiraA Roses no hi ha una candidatura pròpiament socialista i sobiranista, malauradament. Però sí que hi ha una candidatura d’esquerres i catalanista, de vocació majoritària, i que desprèn una il·lusió que encomana. Això és indiscutible. Vaig tenir el plaer de presentar a l’amic Joan Plana en la seva posada de llarg com a alcaldable, ja farà uns mesos al Teatre de Roses.

Vaig dir moltes coses, que ara no repetiré. Sentia que havia de “prendre partit” novament, encara que fos des de la distància, pel meu bressol tendríssim que és Roses. Conec a en Joan, el conec molt bé, i conec a molts dels membres de la seva candidatura. Són gent preparada i amb ganes de canviar la Roses petita i de “l’anar fent”, que ens empeny a molts a marxar fora del municipi per buscar les oportunitats que no hi trobem a dins. Els hi desitjo molta sort. El sotrac enèrgic -però assenyat- que ens espera si guanyen és molt necessari per a la ciutat-vila que volem. Sortim de la letargia.

Carles Ferreira i Torres
Politòleg