Un federalisme nacional i sobiranista

Federalisme

Un federalisme nacional i sobiranista

Carles FerreiraEn el context del debat nacional d’avui, on ens fan escollir entre el blanc i el negre, molts milers de catalans que ens trobem en zona grisa -més clara o més fosca, tant és- no acabem de trobar una opció que realment ens convenci.

Davant de les dificultats evidents de bastir una ‘tercera via’ creïble i viable -per incompareixença relativa dels federats respecte els federants- però, alhora, davant també de la necessitat d’escapar de la política binària i simple que ens ofereixen les opcions nacionalistes dels dos bàndols, sembla evident que cal pensar millor un espai polític compartit per molts catalans; així com les aliances que caldria forjar amb d’altres espais -perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, amb unes preferències polítiques tant fragmentades socialment, cap formació serà capaç de travar un projecte per a la majoria-.

La idea federal i el seu origen a Catalunya

Federalisme
La tradició del federalisme a Catalunya és àmplia i s’enfonsa en les arrels de la nostra història contemporània, fins ben bé a principis del segle XIX. Pi i Margall, segurament, és el primer en pensar de forma global la idea federal a casa nostra, i s’emmarca en la línia de pensament republicà de gènesi americana però amb fortes influències de l’utopisme francès, que dibuixa alguna pinzellada llibertària al pensament de Pi. El federalisme és doncs, alhora, un element democratitzador -que fracciona el poder territorialment per impedir-ne la concentració en un nucli central totpoderós- i també és una eina política que concreta la idea revolucionària de fraternitat mitjançant la unió lliure de persones en municipis, de municipis en províncies, de províncies en nacions, i d’aquí a l’universal.

La tradició pimargalliana serà seguida i desenvolupada per multitud de pensadors de l’esquerra catalana, especialment des de l’aparició del catalanisme com a ideal polític -i no només cultural- amb les teoritzacions d’Almirall. Tots ells diran que Espanya és una nació de nacions, plural, i que totes les nacionalitats ibèriques haurien de conviure en igualtat de condicions mitjançant vincles federals o federatius.

Federalisme nacional vs. Unitarisme descentralitzat

Malgrat els litres de tinta invertits en convèncer als altres pobles d’Espanya de les bondats del federalisme, a l’altra banda de l’Ebre hi hem trobat sempre o bé un rebuig frontal, sintetitzat en el cèlebre “España una y no cincuenta y una”-, o bé un discurs pluralista més o menys retòric que s’ha concretat en formes diverses de descentralització política que en cap cas podem definir com a federals. En aquest sentit és interessant rescatar un petit passatge d’una obra sobre Bèlgica d’Antoni Rovira i Virgili, que sentenciava “Hi ha un federalisme que serveix per a unir nacions; hi ha un altre federalisme que serveix per a organitzar interiorment una nació. Al primer correspon les amples formes confederatives, al segon corresponen les formes més estretes de l’autonomia o de la descentralització. El primer és un federalisme nacional; el segon és un federalisme regional”.

Sense necessitat d’afegir gaires paraules més a aquesta cita, és obvi que mentre a Catalunya hem pensat el federalisme com a instrument per a unir -en llibertat- a les diverses nacions que conviuen dins de l’Estat espanyol, des d’allà s’ha interpretat com una forma de descentralització política, d’organitzar la ‘indivisible’ nació espanyola d’una altra manera.

Sobirans per ser federals

En el sentit que venim exposant fins ara, doncs, és inevitable reiterar que cap de les ofertes federatives que ens han arribat -la declaració de Granada és la darrera- han abordat realment les qüestions substantives que ja hem apuntat. Especialment no consideren tres elements centrals:

1. Que Catalunya, part federant, es vol i es percep a sí mateixa com a nació;

2. Que federalisme és pacte d’unió en llibertat, i com a tal les parts federants tenen dret a decidir; i

3. Que per poder decidir, hom ha d’ésser un subjecte capaç d’actuar políticament, és a dir, sobirà.

D’aquí que la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya fa poc més d’un any era plenament coherent i compatible amb l’ideari federal més enllà, és clar, de la discussió sobre la mutació del concepte de sobirania i de les seves implicacions en un món globalitzat econòmicament i política com l’actual.

Federalisme i independentisme: l’aliança necessària per a la Catalunya-Estat

La qüestió substantiva que separa a un federalista d’un independentista a la Catalunya d’avui -malgrat que hi ha federalismes i independentismes com federalistes i independentistes hi ha- és en la convicció de que diferents nacions poden conviure en un mateix Estat, per uns; o en la idea de que cada nació ha de tenir el seu Estat -allò de ‘normalitzar’ el país-, pels altres.

Malgrat aquesta diferència, els catalanistes de diferents tradicions hauríem de saber posar-nos d’acord en que, més enllà de la forma administrativa que prengui Catalunya al final del procés -Estat necessàriament independent o no-, hi ha algunes qüestions de fons que tots compartim; almenys les relatives al finançament, a la llengua i cultura catalanes i a l’aprofundiment de l’autogovern.

Si les demandes socials relatives als àmbits que acabem d’apuntar tenen cabuda en una Catalunya-Estat com a part integrant d’una federació espanyola, serem molts els que votarem ‘sí/no’ a la consulta -depenent, això sí, de les condicions del pacte i de les garanties del seu compliment-, malgrat la intransigència dels que voldran independència o res. Així mateix, si aquest pacte no arriba, serem també molts els federalistes que ens decantarem per un ‘sí/sí’ que sempre serà millor que la pulsió centralitzadora que patim avui o que els insuficients retocs a l’estat autonòmic que ens ofereix alguns.

Només si federalistes i independentistes entenem que podem fer una part substantiva del camí junts -i que, depenent dels esdeveniments, potser el camí sencer-, serem capaços de travar una gran aliança majoritària a Catalunya en allò nacional, i serem capaços també d’eliminar els obstacles que ens separen per tal de bastir una gran entesa de l’esquerra catalanista per governar el país.

Carles Ferreira i Torres

carlesferreira@hotmail.com
carles.ferreira@ajgirona.cat
www.carlesferreira.blogspot.com