Un pacte de doble corona

Carles Ferreira

Carles FerreiraJa tenim pacte. Després d’un vodevil un xic vergonyant que s’ha allargat diverses setmanes, Mas i Junqueras han arribat a un principi d’acord amb una data -27 de setembre- i una fórmula -llistes separades- que ja ha començat a materialitzar-se amb el previsible suport d’ERC als pressupostos del govern de la Generalitat per al 2015.

Les eleccions eren necessàries però arribaran tard. El projecte d’Artur Mas s’ha esgotat en termes socioeconòmics i en termes nacionals. La legislatura de la recuperació i del referèndum ha estat, realment, la de l’estancament econòmic i social i la del ‘procés participatiu’, un succedani de consulta d’efectes ambivalents i amb un marge d’interpretació molt flexible, pel que fa als seus resultats polítics. És cert que Mariano Rajoy és el principal culpable d’aquesta situació, però no és menys cert que el President Mas, com a principal líder de l’aposta catalana, no ho ha fet del tot bé.

Aquests vuit mesos de campanya electoral que ens esperen, doncs, són massa llargs. El tacticisme d’uns i altres, especialment d’un President que en alguns moments s’ha cregut amb el poder de decidir no només quan, sinó com s’han de convocar les eleccions, sota quina fórmula i amb quins candidats, aquest tacticisme, deia, ha impedit que les eleccions es celebressin en les properes setmanes com a renovació necessària del mandat democràtic pel dret a decidir o, en el seu defecte, del barroer però únic exercici possible -de moment, a l’espera d’un referèndum- de comptabilitzar el nombre de catalans i catalanes que estan a favor de l’Estat propi.

La principal tasca immediata que té el catalanisme polític per endavant és doble: d’una banda, cal refer una unitat que transcendeix l’acord partidista CiU+ERC. És necessària recuperar la foto prèvia al 9N, realment transversal. D’Artur Mas a David Fernández. De l’altra, cal teixir un full de ruta compartit que expliqui clarament quina és l’estratègia unitària que permeti als catalans decidir lliurement el seu futur polític, o quina validesa tindria un hipotètic procés legitimador -que hauria de ser necessàriament democràtic- d’inici de la construcció d’un nou Estat, si el govern central persistís en la negativa de convocar la consulta.

Malgrat que part de la societat catalana -la que ‘té pressa’– ja ha desconnectat parcialment del dret a decidir, sembla raonable que la persistència en aquest punt, en el qual som forts -fins a un 80% dels nostres conciutadans estan d’acord amb la celebració d’una consulta- és molt més profitós que transitar per vies unilaterals a curt termini, unes vies que segurament no obtindrien un suport social prou majoritari. Amb visió estratègica, s’hauria d’insistir en el referèndum fins després de la celebració de les eleccions a Corts Generals, que han de dur-se a terme entre novembre de 2015 i gener de l’any que ve. El previsible canvi de majories que pot produir-se llavors podria obrir una finestra d’oportunitat per a les aspiracions catalanes. No és honest banalitzar la batalla del referèndum com a excusa per ‘passar pantalla’: cap país del món reconeix el dret d’una part del seu territori a secessionar-se, i els països en què això s’ha produït -Canadà o Regne Unit- ha estat fruit d’un procés de negociació que ha durat anys. La via unilateral genera dubtes. La via de la consulta, i la seva reclamació tenaç, democràtica i pacífica per part del poble català, genera simpaties entre la comunitat europea i internacional i ens carrega de raons.

Tanmateix, cal reconèixer que l’espera ad eternum a que el govern central doni llum verda a la consulta no es pot permetre. Seria un engany als catalans que les properes eleccions servissin -només- per votar que volem votar, per segona vegada. I que si en el proper mandat tornés a ser impossible, votéssim per tercera vegada que volem votar. I així fins l’infinit.

Pacte Mas-Junqueras plebiscitaries
Artur Mas i Oriol Junqueras segellen amb una encaixada de mans davant la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, convocar eleccions plebiscitàries

És per això que les properes eleccions no han de servir per a què els partits polítics es pronunciïn exclusivament sobre la convocatòria del referèndum. És necessari -i d’aquí el caràcter ‘plebiscitari’ de les mateixes- que cada candidatura especifiqui si està d’acord o no en la construcció d’un Estat propi per a Catalunya. Si hi hagués una majoria independentista al Parlament, aquesta hauria de comptar amb la resta de forces de l’arc parlamentari favorables al referèndum per intentar de nou l’exercici del dret a decidir via consulta, amb la mirada posada especialment en un hipotètic canvi de majories a les Corts espanyoles. Si en un termini raonable de temps -posem-hi, dos anys- el referèndum no fos possible, potser llavors sí que seria inevitable que la majoria independentista, que hauria sortit explícitament de les urnes, declarés la voluntat majoritària del poble de Catalunya d’esdevenir Estat i iniciés els processos pertinents per aconseguir-ho. És per això que cal una ‘doble corona’ de pacte: una primera més àmplia, amb tots els partits favorables al referèndum -independentistes o no-, d’acord a dos anys vista per a la celebració de la consulta. I una segona, forçosament més estreta, amb els partits favorables a la independència, d’inici d’un procés constituent cap a la Catalunya-Estat si aquesta consulta no fos possible. En aquesta darrera tessitura, fóra bo que s’hi afegissin els que en podríem anomenar ‘independentistes possibilistes’. Penso especialment en una part de l’espai del socialisme sobiranista, de l’ecosocialisme i de la democràcia cristiana, que podrien donar suport a la independència si no hi hagués cap alternativa raonable oferta per l’Estat.

Potser aquest pacte a dues velocitats, de doble corona, sigui l’única fórmula virtuosa que obtingui l’equilibri necessari entre l’àmplia unitat desitjable, d’una banda; i l’assoliment dels objectius majoritaris del poble Catalunya, de l’altra. Però, senyores i senyors, crec que hi ha un element que és inevitable: el referèndum. Més tard o més d’hora, fruit de la lliure voluntat de l’Estat o forçat aquest per una declaració independentista al Parlament i una posterior negociació a tres bandes -amb Europa com a mediadora-, qualsevol decisió tant transcendental com aquesta ha de passar pel plebiscit real i directe a les urnes. Això si som democràticament impecabilíssims, és clar -i jo no m’imaginaria el contrari-.

Carles Ferreira i Torres
Politòleg