L’Observatori del Clima
Antoni Salamanca
Consultor ambiental
Molt sovint es parla de turisme sostenible. De fet fa anys que es una retòrica recurrent per quedar bé. Però van passant els anys i anem tirant de veta. Els estralls de la Covid, amb el monocultiu turístic, han sigut un important avís, però lluny d’aprendre la lliçó, ja estem pensant en la propera temporada.
Per altra banda, quan avui es parla de turisme sostenible, es fa de forma que no molesti a ningú, sense trencar cap plat i sense anar al fons de la qüestió: Mesures de mobilitat, limitació d’accessos a segons quins llocs, pacificació del trànsit, busos llançadora, platges sense fum, platges sense gossos, app’s que t’orientin millor, etc. El xocolata del lloro.
Però res de frenar o minorar el model turisme de masses, de sol i platja, pisos turístics, penetració de plataformes digitals, urbanisme de serveis, etc. i, per contra, de potenciar el turisme actiu i temàtic (que molts confonen amb el turisme esportiu, les motos aquàtiques o el busseig). No seré jo qui expliqui aquí el que fa anys conceptualitza la OMT (Organització Mundial del Turisme), com turisme actiu i temàtic. Tot i que a Roses hi ha creixents experiències i activitat emergent en aquest sentit, estem lluny d’altres països.
Més lluny encara de tenir fets o de voler fer ja plans estratègics incorporant l’emergència climàtica, per tal d’anticipar mesures i deconstrucció de segons quines edificacions siguin o no hoteleres o turístiques en zones inundables (amb temps i amb indemnitzacions). Com també tenir objectius ambiciosos en desestacionalitzar el turisme, per quan en 10-15 anys, siguin “normals” moltes setmanes i no uns quants dies, les nits tòrrides (no ja les tropicals) i les onades de calor, amb més de 45 graus, dies seguits. El que avui és una destinació turística cobejada, pot ser demà una destinació residual, amb un turisme que haurà fugit cap a altres indrets. No som prou conscients que el canvi de tendència ja ha començat i que les vinyes avui ja es conreen millor cap al Pirineu o muntanya amunt i en alguns casos cap a països nòrdics. Són el canari que ens avisa del gas a la mina. Estem advertits.
I ja no entrem en el que significa ambientalment un urbanisme i turisme depredador, i més a nivell energètic. Semblaria que els preus de l’energia (electricitat, gas, carburants, etc) no afectin a aquest sector, quan sabem que cada vegada hi ha més negocis que ho passen malament, de la mateixa manera que semblaria que aquest sector, a Roses, ja ha fet la transició energètica (amb tots els hotels i restaurants amb plaques solars). O que l’ajuntament ja no deixa circular, dins el nucli urbà, ni taxis, autobusos o autocars que no siguin elèctrics o d’energia verda. O que les motos aquàtiques estan prohibides. O que….
Tot plegat, ens fa pensar que no es farà una transició suau, amb temps i progressiva a un turisme sostenible, sinó que serà brusca, amb perdedors i provocant un daltabaix atès el monocultiu turístic en el que estem immersos. No val a badar, ni confiar en que Roses serà la ciutat escollida en rebre fons europeus, que per altra banda no s’han demanat per poder fer una reconversió turística (i urbanística), que obligui amb moratòries, temps, reconversió professional, compensacions, etc. a una desestacionalització turística abans que sigui massa tard o que simplement altres localitats prenguin la davantera (i no gaire lluny d’aquí per cert).
Podria ser que tot plegat vingui donat per un imaginari ambiental que sovint detectem en converses. Semblaria que Roses (extensiu a la Badia de Roses) no sigui generadora de contaminació, al no haver-hi industria “clàssica”. Anem a pams. La massificació turística, que també genera emissions de CO2 es dona per que els vehicles poden arribar fins el centre de Roses i més enllà, i en gran nombre a l’estiu, saturant entrades i generant cues quilomètriques a autopistes i carreteres. Si es quadruplica la població, es per que els avions sigui via aeroport de Girona o Barcelona, en aquest cas cada minut, porten passatge a vessar. Per que els creuers, vaixells, barques i iots, de tot tipus, venen i van, traslladant o portant visitants. No som únics, cert, la riba mediterrània concentra a l’estiu 250 milions de visitants, europeus sobre tot, que consumeixen recursos, energia, aigua, etc. Per això les taxes turístiques, que haurien de pujar més, per cert, per anar frenant i minorant el turisme de masses, i esdevingui un turisme més selectiu, actiu i temàtic.
I parlant d’aigua, compta amb que la sequera extrema en la que estem no s’allargui i apart d’afectar a l’agricultura afecti a l’abastament d’aigua i als aqüífers locals. I compta també amb el creixement lent, però aviat exponencial del cotxe elèctric. Està preparada Roses per suportar un consum d’energia extra a pocs anys vista? I aquesta energia, vindrà de la “revolució de les teulades” o de les companyies elèctriques de sempre, encara més cara? I si es més cara, voldran proveir-se a Roses els cotxes elèctrics?. Podríem seguir amb més preguntes, però acabarem amb una, el 2030 a Europa es necessitaran de l’ordre de 60 milions de punts de càrrega pels cotxes elèctrics; tindrà en 8 anys Catalunya (i Roses com a quota part) capacitat de resposta a aquesta ingent disrupció tecnològica?
No cal ser expert en energia, ni en prospectiva de riscos, per saber que d’aquí al 2030, canviaran moltes coses al nostre entorn. No està preparats pel que ve, per simple i típic curt terminisme polític o per idealitzar un passat que no tornarà, es suïcida. I surrealista i esperpèntic que la única preocupació de certs sectors avui sigui la “conservació” del paisatge. El paisatge l’estan canviant (i malmetent) aquests mateixos sectors (per acció u omissió) des de fa molts anys amb un turisme de masses no sostenible. Siguem coherents!
Des d’aquest observatori fem una crida a fer el mateix que s’ha fet al PNCC (Parc Natural del Cap de Creus), treballant i acordant un compromís per a la sostenibilitat (similar a la Carta Europea per un Turisme Sostenible). Això es urgent endegar-ho a Roses: un procés participatiu, ampli i ja, tenint present que serà un procés de negociació complex i que pot portar un mínim de dos anys tenir-lo enllestit. No badem o farem tard! Allà on el turisme sostenible sigui una realitat, una marca (de veritat), i un compromís compartit amb el visitant (amb taxes turístiques de veritat) i no un rentat de cara verd, allà anirà el turisme.
Antoni Salamanca. Consultor i divulgador ambiental especialitzat en emergència climàtica
