Són diverses les interpretacions que les forces polítiques donaran als resultats obtinguts en les eleccions al Parlament Europeu. Amb un component ideològic o potser oportunista, cada partit construirà un argument en defensa del seu posicionament en clau nacional, deixant de banda algunes qüestions de caràcter europeu.
La suma dels resultats obtinguts pels partits que fins ara conformaven el sistema bipartidista, no arriba al 50%.
Aquesta dada ens pot fer pensar en un canvi de tendència en la dinàmica de competitivitat , bé per la incorporació de nous partits, com per exemple PODEMOS, o per la capacitat que comencen a tenir alguns partits petits de mobilitzar l’electorat.
No obstant això, per trencar les dinàmiques de funcionament del sistema de partits és necessària, no només l’augment del nombre de partits que competeixen, sinó també la fortalesa amb la qual s’incorporen, la configuració del sistema polític que permeti la consecució de noves majories i un context polític, social i econòmic que creï les condicions necessàries perquè sigui l’electorat qui consolidi, amb el seu dret a sufragi, un nou sistema de partits.
És interessant en aquest punt mencionar els resultats obtinguts per PODEMOS.
Aquest Partit polític que va ser creat al mes gener d’aquest mateix any, i inscrit al Registre de Partits Polítics del Ministeri d’Interior tan sols dos mesos abans de la celebració d’aquests comicis, ha sigut capaç de mobilitzar 1.245.948 de votants, amb els que ha aconseguit 5 escons.
Més enllà de la composició d’aquest partit, ideologia i posicionament, em resulta especialment interessant veure com PODEMOS ha irromput en una dinàmica que semblava blindada des de les eleccions Generals Legislatives de 1982, trencant així amb la lògica del sistema. En aquest cas, podríem especular amb diverses variables: la situació socioeconòmica, el descontentament derivat dels escàndols de corrupció que esquitxen els dos principals partits, falta de confiança, etc.
En la meva opinió, la clau del resultat de PODEMOS és clara; Una nova elit que trenca el dogma establert, proposa mesures alternatives a les adoptades tant per el PP com per el PSOE quan han ostentat l’executiu Espanyol, i el més important de tot: No es pot responsabilitzar de cap de les accions de govern que han portat a l’actual situació de crisi. Aquí les qüestions europees, com en la majoria dels discursos que hem pogut sentir durant la campanya, queden diluïdes.
D’altra banda, la victòria d’ERC a Catalunya, em suggereix la formulació de la següent hipòtesi: l’aparició d’una nova dimensió de competitivitat creada per l’activació de la clivella nacional a Catalunya justifica els resultats obtinguts per ERC.
El clar posicionament d’ERC i la coherència que ha mostrat en els darrers mesos en el seu discurs l’ha posicionat en un espai polític en el qual còmodament dóna resposta a les demandes nacionalistes dels electors. Un posicionament en l’eix nacional, pot resultar clau per explicar els 594.149 vots obtinguts, deixant de banda una dimensió social pràcticament inexistent en el pensament col·lectiu. Aquesta vegada ERC ha jugat en un espai electoral unidimensional, obtenint així resultats històrics.
Finalment, i no per això menys important, la victòria del Front Nacional em porta a la següent reflexió: és preocupant que una força d’aquestes característiques s’hagi proclamat victoriosa en unes eleccions al Parlament Europeu, en un estat tan important en el si de la Unió Europea, com és França. No obstant això, crec que un dels riscos de la democràcia és haver d’acceptar els resultats que l’electorat expressa mitjançant el vot. El preocupant no és que Marine Le Pen hagi obtingut el 25% dels vots, sinó que a Europa s’hagi generat un clima social en el qual l’extrema dreta xenòfoba hagi sigut capaç de crear els incentius argumentaris necessaris per mobilitzar una quarta part de l’electorat.
Wassima Saadoun
