Fira de la Rosa de Roses

Dolors (Lola) Ferreró: “De Déu i home només un, que s’ha cregut!”

La Finestra de l'Empordà
La Lola Ferreró als seus ben portats 99 anys

Dolors Ferreró, Lola, és una dona quasi centenària, ja que té 99 anys. No és de Roses, segons li diuen alguns del poble, ja que és nascuda a Castelló d’Empúries, però sí que és  de Roses perquè fa 77 anys que viu a la Vila… Tota una vida. Treballadora de mena, te una mala salut de ferro, que confiem la porti a celebrar els 100, però mentrestant, la Lola és la nova protagonista de La Finestra de l’Empordà

Lola Ferreró va néixer a Castelló d’Empúries, però viu a Roses des de “sempre”, primer al carrer de “Davant” i després, ja fa molts anys, a prop del Mercat Cobert, a una casa de la seva propietat. Viuda del seu marit Ramón Marés, que ja va morir fa temps, amb 92 anys i una filla que també va morir força jove, amb 56, però que li va deixar dos nets, “molt eixerits i treballadors” que regenten el Bar Platja, en Gerard i la Bibiana.

ViladeRoses (VdR): Li diuen Lola la Gallinaire, però no es del tot correcte, oi?

Lola: Clar, qui era en realitat Lola la Gallinaire era la meva sogra, Dolors Jofre, la mare del meu marit que en pau descansi, li deien així per que treballava a una botiga d’ultramarins on venia entre altres coses gallines, que les tenia per allà voltant. I la gent fa l’associació aquesta al dir-me jo també Lola.

VdR: Vostè, està clar que estimava molt al seu marit, però la gent també, com s’ho feia?

Lola: Era molt bona persona, molt treballador i sempre que podia ajudava els altres. Com a més, era un bon jugador de futbol de l’Agrupació Esportiva de Roses, i el coneixia molta gent, es feia estimar. També per la seva feina, doncs treballava a la fàbrica de gel, tractava amb molta gent, pescadors, restaurants, gent de fora i això ajuda. També amb Mossèn Carles Feliu, el mossèn que més temps va estar per aquí, recordo que es passaven sovint estones xerrant t a l’estiu al costat del gel. I també tots els anys treballant amb hamaques a Canyelles.

VdR: Viu sola, però veig que està ben acompanyada

Lola: Si, quan no estan els meus oncles al cas, del pis de baix, venen els meus nets i quan no la meva besneta (la qual vaig poder conèixer en aquell moment). També surto sempre que puc, amb el “carrito” a la plaça d’aquí davant, al Mercat, o a les recents eleccions al Teatre municipal a veure que diuen (dono fe que hi era al Teatre!). També em queda un germà, dels cinc que érem ara quedem dos. Com ja no puc sortir sense el “carrito” m’agrada que em vinguin a veure.

VdR: Com a dona ho ha tingut difícil o l’ofici va per davant?

Lola: He sigut molt treballadora, fins i tot ara mateix, que estic condicionada, ja veu, estic amb tota aquesta feina (m’ensenya com està arreglant unes peses de roba) i sempre he estat al peu del canó. Si estigues una mica millor encara em faria jo el menjar, el que em porten a domicili no m’acaba d’agradar. Ho canviarem.

VdR: Que em pot dir de la època que treballava a la sala de festes Bahia?

Lola: Em porta molts records, feina també, jo despatxava les entrades als clients i de fet feia de tot una mica, era una gran sala de festes, hi van passar molt bons grups. Els propietaris en Joan Turró i la seva dona, Maria Marés, eren molt eficients. Ella era molt dura, però si hi havia algun conflicte ell sortia ràpid a posar calma i tot s’arreglava. 

VdR: El Bahia va marcar tota una època, va ser molt més que una discoteca, oi?

Lola: I tant, i com li dic, gràcies als seus propietaris, i no perquè em van tractar molt be, que també, si no perquè van saber-ho portar molt bé, portant grups internacionals, tenir cura dels clients, del servei, la decoració, dels militars que també venien, de fet, el cap de sala, era un sergent, retirat o no, no ho recordo, i això imposava molt. A més, donava al davant i al darrera i això atreia molts clients, d’aquí i estrangers. 

VdR: Però vostè en realitat ha treballat més a prop del mar, oi?

Lola: Si, de fet, el primer negoci que vam muntar després que el meu marit treballés a la fàbrica de gel, va ser el de hamaques i patins a la platja del Rastrell on ara hi ha el Terraza, i a  Canyelles petites també. Vam ser dels primers en començar a oferir aquest servei. A la millor època recordo fèiem pagar a l’estiu 1.000 pessetes hora per hamaca. Això, al final va portar al que és ara el Bar Platja, ja fa més de 40 anys. Doncs sí, hem estat molt a prop de mar.   

VdR: Tornem al Bahia, que segur te més anècdotes i records, a que sí?

Lola: Quasi no recordo, són molts anys. Si, que em pagaven 100 pessetes de jornal, que per aquella època estava molt bé. També recordo una cosa… Jo, en aquella època, era jove, però ja estava casada. Un dia, treballant, se m’acosta un militar, no recordo la graduació, crec que sergent i intenta insinuar-se. Li vaig dir cridant, “De Deu i home només un, que s’ha cregut!”. Com em va sentir el cap de sala que també treballava de militar, li va dir quatre coses i a més el va denunciar al capità del “cuartel”. No recordo gaire cosa més.  

VdR: Però segur que no tot ha estat treballar, hi ha viatjat?

Lola: Si, i tant, i a vegades ens sortia de franc, com coneixíem molts estrangers, els que més ens estimaven ens convidaven a casa seva als seus països. Recordo que vàrem anar a Holanda una vegada, també a Suïssa, Alemanya i altres països. Però, la veritat, on més ens agradava anar amb el meu marit era al balneari de Sant Hilari de Sacalm. Però des de que va morir el meu marit, que ens estimàvem molt, ja no és el mateix. El meu marit li va afectar molt la mort de la nostra filla (i a ella també, es nota, s’emociona molt. He de canviar de conversa).

VdR: Lola, tornem al Bahia, que segur dona per escriure un llibre. Que més s’hi feia allà?

Lola: Era molt més que una sala de festes, era lloc de trobada, venien grups internacionals, tenia un grup de flamenc, es feien classes de dansa, es podia ballar, anar a beure, jugar a bitlles, en fi, moltes coses. I venien estrangers i també americans periòdicament, encara que ells anaven més al Paní Club, doncs allà hi anaven més les noies que els hi dèiem les “panines” (en aquí em fa un somriure).

VdR: Que me’n diu de la seva bona salut amb 99 anys, vora dels 100?

Lola: Això de bona salut, nen, compte!, que no hi veig gaire, no hi sento gaire i vaig amb “carrito”. Però si, de moment vaig fent i amb ajuda encara més. Sí, intento anar sempre que puc al Mercat, aquí a la plaça, a activitats que fan per a la gent gran i de visites, i que em vinguin a veure també.

VdR: Gràcies Lola, fins un altre dia, i que faci els 100 amb salut. Ah! i quan vagi a comprar al Mercat i es trobi amb la Quimeta, doni-li records (un altre dona gran que ens matarà a tots)… 

Entrevista realitzada per Toni Salamanca

La Finestra de l'Empordà