Els arxivers municipals Josep Maria Barris i Pol Messeguer reivindiquen al IX Cicle de Xerrades d’Arqueologia la figura d’un pioner marginat durant dècades pel franquisme i clau en la preservació del patrimoni rosinc: Ferran Cufí
La figura de Ferran Cufí va centrar ahirt dijous una nova sessió del IX Cicle de Xerrades d’Arqueologia de la Càtedra Roses d’Arqueologia i Patrimoni Arqueològic, en una conferència impartida pels arxivers municipals de Roses, Josep Maria Barris i Pol Messeguer, que va servir per recuperar la memòria d’un dels grans pioners de l’arqueologia local i, alhora, denunciar l’oblit i l’estigmatització que va patir després de la Guerra Civil.
La presentació de l’acte va anar a càrrec de Lluís Palahí, tècnic de la Càtedra Roses d’Arqueologia i director de les excavacions arqueològiques de la Ciutadella, que va definir Ferran Cufí com un personatge “que per ell sol mereixeria quasi una novel·la o una biografia”, destacant tant la seva contribució científica com les múltiples vicissituds personals i polítiques que van marcar la seva vida.
Durant la xerrada, Barris va explicar que Ferran Cufí va ser un dels primers arqueòlegs que va excavar als anys trenta a la zona de la Ciutadella i que la seva figura “ha estat molt marginada i estigmatitzada”, especialment pel fet de ser una persona d’esquerres represaliada pel règim franquista després del 1939. “Es tracta una mica de rehabilitar la seva figura i la importància que té”, va assenyalar.
En la mateixa línia, Pol Messeguer va remarcar que, malgrat ser autodidacta i amateur, “Cufí va aconseguir localitzar restes arqueològiques que molts experts ni tan sols creien que existissin”. Segons va destacar, “les seves troballes van resultar determinants per preservar el conjunt de les muralles de la Ciutadella i evitar que l’espai acabés desapareixent sota una urbanització”.
Els dos arxivers van insistir que l’oblit de Ferran Cufí no es pot desvincular del context polític i social de la postguerra. Barris va assegurar que “Franco no es mor al 75” i que durant molts anys ha persistit “un franquisme sociològic” que va contribuir a estigmatitzar figures com la d’en Ferran Cufí. Tot i això, va recordar que en els darrers temps, diferents investigadors, entre ells el catedràtic de la Universitat de Girona Josep Clara, han ajudat a recuperar-ne la memòria.
La conferència també va servir per posar en valor algunes de les principals descobertes arqueològiques de Ferran Cufí. En aquesta línia, Messeguer va explicar que “un dels espais més emblemàtics vinculats a les seves excavacions és l’església de Santa Maria de la Ciutadella, on va localitzar restes paleocristianes i una gran ara amb inscripcions del segle IX que documentaven la reedificació de l’església romànica”.
Més enllà de la vessant arqueològica, la xerrada va aprofundir en la trajectòria humana i ideològica de Ferran Cufí, a qui Barris va definir com “un home dels anys trenta i de la Segona República”. En aquest sentit, el va descriure com “un demòcrata, reformista, pacifista, esperantista, catalanista i anticlerical, amb una forta consciència cívica i cultural”.
Els ponents van recordar també que Cufí va emigrar a Cuba, on reivindicava la seva identitat catalana, i que fins i tot durant la Guerra Civil va actuar com a brigadista internacional. La seva vida, marcada per l’exili i la repressió, contrasta amb la transcendència de la seva aportació al patrimoni rosinc.
Segons van explicar Barris i Messeguer, l’interès per aprofundir en la seva figura va néixer arran de les al·legacions presentades fa uns anys a la proposta de dedicar-li un tram de la Ronda de Circumval·lació de Roses, però unes al·legacions a la proposta, que l’acusaven d’haver malmès el jaciment de la Ciutadella o d’haver-se quedat peces arqueològiques, van impulsar una investigació històrica que va desembocar en diversos estudis i articles reivindicatius.
“La conclusió és que Ferran Cufí va ser arqueòleg perquè va ser ciutadà i va ser ciutadà perquè va ser arqueòleg”, va resumir Barris, reivindicant la necessitat de situar definitivament la seva figura “en la seva justa mesura” dins la història de Roses i de l’arqueologia catalana.
